Amics, amigues,
Pablo Iglesias ha anat a la presó de Lledoners a visitar Oriol Junqueras. Hi ha gent que es fica en tot. Naturalment, al PP i Cs no els ha agradat. Pedro Sánchez, malgrat els “dires y diretes”, suposo que n’estava perfectament informat. També suposo que, endemés de parlar sobre l’aprovació dels pressupostos del govern de l’Estat, han parlat d’altres coses, i tot això em sembla absolutament positiu. Iglesias no hauria pogut veure Junqueras i parlar-hi dues hores si aquest no hagués volgut. Doble motiu per estar-ne satisfets. Bé per Iglesias i bé per Junqueras. Sortosament, encara queda gent amb ganes d’enraonar, de dialogar en el llenguatge polític. Aquí el que és realment important és el missatge que Iglesias haurà dut a Pedro Sánchez i que, pel bé de tots, els presidents Puigdemont i Torra espero que també coneguin i que a tots els de la base ens amaguin coses positives, que de negatives ja en veiem prou.
Si voleu la meva opinió, que no us servirà de gran cosa, us la diré. Atès que l’injust judici contra el Jordis i els membres del govern català empresonats no hi ha qui l’aturi, jo proposaria un acord perquè el govern de Sánchez donés instruccions a la Fiscalia o a l’advocacia de l’Estat perquè demanés al Suprem la llibertat condicional dels presos polítics, almenys fins que se celebrés el judici i, entre altres coses, passarien el Nadal i festes a casa seva en família. Si els presos donen la seva paraula que no intentaran marxar a l’estranger, la justícia, el gobierno i tots els espanyols i espanyoles poden estar tranquils perquè son gent de paraula; no com d’altres. Si vol, el jutge pot dictar mesures cautelars per tenir-los controlats, com presentar-se cada no sé quants dies al jutjat més proper o no deixar-los sortir de la seva població. Això seria un gest apreciat suposo que pels presos, les seves famílies i tots els catalans i catalanes de bona fe. I, n’estic segur, per part de molts espanyols i espanyoles. A canvi, aprovar els pressupostos de l’Estat per part del partits independentistes.
Als exiliats és molt difícil que els garanteixin un parèntesi similar de llibertat, però entre tots hauríem de facilitar que les seves famílies poguessin passar el Nadal amb ells al lloc d’Europa que triessin. Hauríem fet un pas en el camí de la bona voluntat. Després, a seguir negociant l’autodeterminació. I, els de la CUP, que callin i no ho espatllin perquè, poden ser molt congruents però, de vegades, són poc constructius.
A banda d’aquest tema, que des del punt de vista humà considero prioritari, n’hi ha d’altres com els de Flandes i Grècia que ha fet esclatar el destroyer del ministre Josep Borrell amb tota mala bava i malaptesa. Expulsa el delegat de Flandes a l’Estat espanyol perquè denuncia la injusta situació dels presos polítics catalans i ataca el president del Parlament flamenc perquè es posiciona a favor del presos i del procés català. El ximple del Borrell diu que només s’ha pronunciat una persona i, l’endemà, tot el Parlament de Flandes dona suport a les declaracions del seu president.
Suposo que el Borrell no devia saber on ficar-se, malgrat la seva poca vergonya. Per això, després ha seguit desfogant-se amb el cònsol de Grècia i amb el conseller exiliat Jordi Puig, fent que l’ambaixador espanyol a Bèlgica pressionés la universitat on aquell havia de participar en un acte perquè no el deixés anar. Amb tot això, el maldestre ministro d’Exteriores ens està fent una propaganda a favor del procés català que sembla com si estigués a favor nostre. Si el tal Josep Borrell ha llegit la història del espanyols a Flandes potser entendrà que ha anat a topar amb un poble que encara recorda la sang que hi van fer vessar els espanyols. (La fotografia d’aquest article la vaig fer a la Gran Place de Brussel·les la vigília del 7 de desembre de l’any passat. És la placa que, en francès i flamenc, els belgues dediquen al rei Felip II i als seus soldats.) Alguns la deveu haver vista. Catalunya sí que ha posat una pica a Flandes, però amb abraçades cordials i amistoses.
Per acabar, permeteu-me de fer referència al vergonyós BUNYOL del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol sobre el tema de l’impost sobre les hipoteques. De primer, sentencia que aquest impost l’hauran de pagar les entitats financeres que concedeixen el crèdit hipotecari. L’endemà, suspenen aquesta sentència (o el què sigui, no soc jurista) i diuen que s’haurà de reunir el Tribunal Suprem en ple per decidir si aquest impost l’han de pagar les entitats financeres o les persones físiques o jurídiques que l’han sol·licitat. Què ha passat entremig de les dues postures del Suprem? No cal fer gaires suposicions. La caiguda de la cotització del bancs a la borsa va ser immediata. Després de la vergonyosa marxa enrere del Suprem, s’ha recuperat.
Perdoneu-me la falta d’humilitat però, quan vaig sentir la primera notícia, vaig pensar que podien passar dues coses: que les entitats financeres paguessin l’impost carregant una quantia similar per una altra banda –comissions d’apertura, etc. O, que passés el que ha passat. Qui mana en aquest món, i no tan sols a Espanya? El maleït diner! No és que la justícia espanyola no sigui independent de l’executiu, sinó que en darrera instància TOTS DEPENEN DEL DINER. A partir d’aquí, que nosaltres, els nostres germans espanyols i europeus (deixem per avui la resta, que Déu n’hi do!) anem pensant com s’implementa una veritable democràcia als nostres països, on la voluntat del poble estigui pel damunt de tot i la llibertat i dignitat de les persones i dels pobles sigui respectada.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
