Totes les persones tenim la tendència a pensar que els conceptes i les categories que creem per a pensar la nostra realitat són inamovibles.
Això és precisament el que ens passa amb el concepte “Immigrants”
In sensu estricte, un immigrant és tota aquella persona que arriba a un país o una regió que no són els propis per establir-se.
Però durant quant de temps dura aquesta condició?
A mi m’agrada més pensar en el “català d’arreu”: persona que arriba a Catalunya per establir-se, provinent de diferents països del món i que fa seva la llengua i cultura catalanes, i el més important: se sent, s’autoanomena “català”, sense perdre ni oblidar el seu lloc de naixement. Exemple: Rosario Palomino: catalana nascuda al Perú, catalana d’arreu.
Quan passem de ser immigrants a catalans d’arreu?
Vaig arribar a Barcelona com a turista, ràpidament i donat que a la meva universitat a Lima (Universidad Nacional Mayor de San Marcos) va començar una vaga general, vaig decidir intentar fer una convalidació del primer curs de psicologia a la Universitat de Barcelona, quan em varen acceptar em vaig convertir en ESTUDIANT.
I és així quan, en aconseguir el permís de residència amb treball em converteixo en IMMIGRANT.
Però el fill conductor de la meva catalanitat el condueix la meva estimada LLENGUA CATALANA.
A la facultat, excepte dues assignatures ( antropologia i estadística) totes les matèries s’impartien en català. Sempre em pregunto per què la gent té la falta de respecte de demanar al professor català catalanoparlant que canviï la seva llengua! És a casa seva! A mi mai se’m va acudir demanar als meus professors que canviessin la llengua perquè jo no l’entenia.
Jo vaig assumir des del primer moment que era jo la que s’havia d’adaptar a aquesta nova terra.
I mercès a aquesta concepció de la realitat que m’envoltava, vaig anar aprenent amb tota naturalitat la llengua catalana.
Quan no entenia quelcom que havia explicat la professora, senzillament deixava un espai en blanc, el mateix que posteriorment omplia amb els apunts que em deixaven les companyes que els prenien en castellà.
Amb el pas dels anys, els espais buits s’anaven reduint I jo cada vegada entenia més la llengua catalana.
La frase que en aquesta època repetia amb més freqüència era: “No em canviïs la llengua, sinó no aprendré mai” perquè els autòctons em parlaven en castellà perquè pensaven que d’aquesta manera m’ajudaven en el meu procés d’adaptació a Catalunya.
ERROR! Sense voler el missatge era erroni! M’estaven dient sense saber-ho: “No cal que n’aprenguis el català, amb el castellà tens prou”.
Jo intuïa que ho feien per amabilitat, per a facilitar-me la convivència. I com tots els éssers humans, quan no entenem alguna cosa, tenim tres opcions:
La primera: preguntar,
la segona: inventar-nos la resposta,
la tercera: crear una suposició o hipòtesis i buscar arguments que la refuten o la validen.
La meva intuïció i hipòtesis eren: ho fan per amabilitat, per a facilitar-me l’adaptació.
Quan decideixo començar a preguntar per què em canvien la llengua, fins i tot quan jo inicio les converses en català, em contesten que és per educació.
Vaig trobar aquesta resposta intrigant, perquè dins de la meva lògica d’immigrant peruana que volia integrar-se a la societat catalana, la bona educació implicava que jo aprengués la llengua catalana i que els autòctons em parlessin en català per aprendre’l.
I és aquí quan responc la meva pregunta:
Quan passo de sentir-me immigrant a sentir-me (és el meu cas) catalana d’arreu?
Si i sols si a partir de l’estimació de la llengua catalana.
Compte! No dic a través del “Coneixement” de la llengua.
Els que coneixem i/o parlem altres llengües (en el meu cas, anglès, francès, portuguès, tots molt rovellats per no practicar-los) no ens sentim d’aquell lloc on es parla aquella llengua. Podem conèixer moltes llengües, però estimar-les, en el meu cas, una, la llengua catalana. Perquè quan coneixes una llengua, t’obres noves portes de coneixement, perdó per la redundància.
Però quan estimes una llengua, et surt de l’ànima parlar-la, tenir-ne cura i protegir-la de qualsevol agressió i tot això sense tenir en compte que la llengua catalana té una sonoritat dolça, que acarona, que fa estimar i es deixa estimar.
I en aquest sentit des d’aquí, des de l’espai que em brinda El Matí Digital, que aprofito per a donar les gràcies, i per fer una crida.
Als immigrants: que us llenceu a la piscina de l’aprenentatge de la llengua catalana, requereix esforç i constància, però un dia us podreu sentir tan catalans i peruans com jo. Em sento com si tingués dues mares: la Peruana i la Catalana, doblement estimada. Deixareu de sentir-vos d’enlloc, una època per a mi complicada, dolorosa, plena d’incertesa, sobretot el notava quan anava a Lima i em tractaven com a estrangera, era “la catalana” i quan tornava a Barcelona era “la peruana”. Va haver-hi una època en què em sentia del mig de l’Atlàntic. D’enlloc.
Passat aquest procés, tinc dues terres a les quals estimo. Perú i Catalunya.
Als autòctons: paciència amb els que estan aprenent la llengua. Tot i que us contesten en castellà no canvieu la llengua. Són fases de l’aprenentatge de la llengua. Primer l’entenem, més endavant ja la parlarem i després l’escriurem.
Tinguem cura de la vostra, la meva, la d’ells… La nostra llengua. La llengua que ens uneix, que ens iguala i que ens agermana.
