Impassibilitat
Una de les coses que faig aquests dies que tinc tant de temps és rellegir Xammar. Els 60 anys d’anar pel món. Llibre mai prou ben ponderat. Llibre per endur-se’n on sigui els dies de pausa de l’estiu. I devorar-lo i gairebé aprendre’n alguns dels passatges que conté. La memòria de Xammar hauria de ser la nostra memòria. Arribo així a les pàgines 345 i 346 de l’edició de Quaderns Crema. Xammar hi recorda les eleccions constituents de la República espanyola de l’any 31. Les guanyà l’ERC de Macià. Però fixin-se qui anava a les llistes macianistes: Ramon Franco, comandant i germà del general del mateix cognom; el capità Sediles; i el també capità Jiménez Jiménez. Com es pot veure, més catalanistes no podien ser. Aquests senyors s’enfrontaren a les llistes d’Acció Catalana que presentava Pompeu Fabra, el més eminent dels catalans vivents i reconstructor de la llengua. Guanyà aquella ERC de Macià, és clar. Ja veuen, doncs, qui ens representà aleshores en aquelles Corts espanyoles. Més ben representats no podíem estar. Avui ja fa gairebé 4 anys que Montilla és president. No fa falta dir res més. La mateixa famosa “conllevancia” d’aleshores. I a Madrid, el tebi Ridao. Catalunya ha d’aprofitar d’una vegada les dificultats d’Espanya. Espanya passa dificultats serioses. Catalunya no ha de fer-se’n solidària de cap manera. No fer com Companys, que se solidaritzà amb la vaga de miners d’Astúries, ell que no era ni miner ni asturià. Al contrari, mostrar impassibilitat, la impassibilitat que és el fonament de tota distinció. Impassibilitat envers Espanya i il·lusió, tota la il·lusió envers Catalunya. I amb això sí que cal no ser passius. Ni passius ni indiferents.
