Iñaki Gabilondo és el primer doctor ‘honoris causa’ de la Universitat de València que és periodista. Aquestes paraules han esclatat a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina amb el to seré i assossegat del rector d’aquesta institució, Esteban Morcillo. “Ninguna societat moderna pot desentendre’s dels professionals de la informació sense quedar danyada”; “comptar amb Iñaki Gabilondo al claustre té el valor afegit de posar de relleu el caràcter universitari dels estudis de periodisme”; “no és pot fer periodisme de qualitat sense periodistes ben formats” les reflexions tan adients i encertades de Morcillo tancaven la cerimònia que començava amb el laudatio del catedràtic de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, Josep Lluís Gómez Mompart, qui ha recuperat els pensaments de Fuster i Estellés en el marc de la intensa trajectòria professional del periodista basc.
“Aquesta activitat, igual que totes les altres, viu sota el llamp de la crisi. Però, a més, és afectada directament per l’impacte de les noves tecnologies, que han posat al caire de l’abisme el model de negoci en què se sustentava històricament”. Així sintetitzava la situació dels mitjans de comunicació l’home que ha estat el referent per a moltes generacions de periodistes i un model a seguir. Les paraules han brollat dels seus llavis com l’aigua d’un brollador, fresques i plenes de trellat, per raonar sobre la professió: “al meu parer, encara que tot sembla convidar-nos a fer les maletes i anar enterrant la professió, el periodisme és i serà més necessari que mai precisament en les circumstàncies actuals. Perquè aquest immens volum de dades al nostre abasta ha produït una nova ignorància: la del saber sense entendre, si es pot dir saber del que no s’entén. D’altra banda, una gran part de la immensa allau informativa proporcionada per la xarxa procedeix de fonts no identificades. Com donar crèdit a allò que té una procedència que desconeixem?”.
Gabilondo front al nou ecosistema informatiu ha apel·lat a fer valdre els principis ètics i, en aquest sentit, ha il·lustrat el seu raonament amb un exemple, malauradament massa recurrent a la nostra societat “les innumerables anàlisis sobre el futur tracten bàsicament sobre el model empresarial, economia i tecnologia. Com si el pas dels anys i el terratrèmol actual no haguera afectat també la substància mateixa de la comunicació i no tinguérem res a repensar sobre la naturalesa d’aquesta activitat, el seu perquè i el seu per a què, la seua responsabilitat social, els criteris que regeixen la nostra selecció i valoració de les notícies, els tractaments i les llenguatges. No podem estar tan cecs per no veure que, per desviacions mercantils, polítiques, rutines, o per simple defecte de la supèrbia, ens hem anat allunyant de l’únic principi periodístic indiscutible, mentre convertíem la llibertat d’expressió en un paper des del qual disparar amb impunitat”.
El periodista ha tancat el seu parlament amb una una menció, naturalment, al mitjà de comunicació al que més temps ha dedicat i des d’on la seua veu, tan particular, s’ha escoltat a tot arreu. “A ella, la ràdio, expresse el meu agraïment. M’ha permès viure en contacte amb tot el que succeïa -tantes coses transcendents els últims quaranta anys- i en contacte amb la gent a la distància més curta possible, a la distància del sentir alhora. I el meu agraïment a la ràdio, finalment, perquè només a ella, i a la generositat d’aquesta Universitat, dec l’enorme honor que se m’ha fet”. Hui, divendres 3 de febrer de 2012, és un dia que passarà a la història del periodisme valencià.
