Segons diversos estudis recents d’opinió, podem observar una tendència de fons, associada a la incertesa, en un moment de llarga crisi econòmica, moral i de canvi d’una part determinant dels paradigmes socials, que afecta la manera de viure i la governança. La ciutadania reivindica una nova manera de fer política, més comunitària, deliberativa i participativa i menys representativa. No s’accepta sense més la distinció entre polítics i ciutadans, sinó que es defensa ‘essència de la política, reivindicant valors emergents com el dret a la informació, més transparència, més proximitat entre la classe política i la ciutadania, la igualtat davant la llei, la lluita contra la corrupció, etc. la qual cosa ens posa de manifest la caducitat conceptual del mandat representatiu com a concepte que vehicula la participació política merament electoral. La política ja no es tolera com una cosa merament electoral-representativa, ni aquest lligam es considera suficient, tot exigint una major vinculació entre la decisió política formalitzada institucionalment i la participació ciutadana.
Malgrat un augment de la participació popular a les darreres conteses electorals es concep com una llosa la mínima capacitat d’influència de la ciutadania en la presa de decisions. Això em sembla greu perquè es constata una desvinculació de la Política en relació a les persones i a la comunitat, la qual cosa, unit a la incertesa general del moment, i a la desconfiança amb les institucions públiques, pot posar les bases de perilloses tendències de populisme, radicalització o exclusió social.
Voldria destacar la sensació d’incertesa, i al mateix temps l’exigència de la ciutadania que els governants siguin capaços de dur a terme respostes intel·ligents, i que per tant sigui capaços de generar esperança en els temps que corren.
Malgrat la situació tan dolenta que tenim en termes d’indicadors polítics i econòmics, cal recordar que hi ha una important dosi d’altruisme a la societat catalana, i també una exigència de renovació de les estructures més clàssiques o tradicionals que s’entén que exerceixen una jerarquia no sempre admissible, com és el cas de l’exèrcit, els sindicats i les organitzacions empresarials, l’Església catòlica o els partits polítics. De la idea anterior es podria extreure la conclusió que encara hi ha un grau considerable de cultura cívica, de responsabilitat social i de no fàcil admissió de l’autoritarisme. S’està posant de manifest una tendència, és a dir, la responsabilitat social de la persona en l’ús dels serveis públics en general i en els assistencials en particular, perquè tot i que podria semblar contradictori, hi ha una majoria de ciutadans que si bé poden arribar a comprendre les raons de les “retallades” també es mostren crítics perquè afecten de manera directa les seves condicions bàsiques de ciutadania. És a dir, si bé pot haver persones aprofitades, malgastadores o irresponsables, la majoria presenta una incomprensió per un canvi unilateral per part de l’Estat, de les regles de joc del “contracte social”. Una majoria de ciutadans entén que ells no són culpables dels alts nivells d’endeutament de l’Estat espanyol, ni de la falta d’acords útils per a un finançament mínimament digne d’algunes comunitats autònomes o ajuntaments, que els afecta. La majoria de ciutadans decents se senten irritats per aquest canvi en les regles de joc, encara que pugui arribar a comprendre les seves raons, i segueix creient que tot i les dificultats li correspon a l’Estat exercir una funció d’assistència i serveis socials pròpia de l’anomenat Estat del Benestar.
En definitiva, al meu parer domina avui un sentiment d’injustícia generalitzada perquè es dona una reducció de prestacions de l’Estat i un augment dels impostos per altre, un rescat de bancs abans que les persones, i una preocupació obsessiva per la macroeconomia sense que sembli que les persones més marginades siguin objecte d’igual preocupació, i en general, davant de tot aquest escenari, la ciutadania sembla que no té gaire protagonisme, perquè tot està decidit per uns ajustos econòmics que decideix el Govern. I en l’ambient, la injustícia en els moments de escassedat de recursos es posa de manifest també perquè mentre molta gent pateix, es queda sense feina, casa o patrimoni, d’altres –normalment del sector financer- s’omplen les butxaques, com si no anés amb ells la situació general del país. Pura casta xucladora i extractiva. Un perill públic.
