En múltiples ocasions, des de fa dècades, he anat reflexionant sobre aquesta nació nostra, tan antiga, tan sotraguejada, tan condicionada, tan resistent, tan ambiciosa i sovint tan desassistida pels seus propis ciutadans.. He escrit, alhora , sobre la profunditat o l’amplitud de la convicció nacional de col·lectius culturals o de partits polítics, que a èpoques o a temporades han baixat d’intensitat sota la pressió de poders totalitaris o de corrents unionistes espanyols.
Sempre m’ha semblat que la consciència i el sentiment de les persones que configuren una nació com la catalana és un dels elements decisius per a empènyer el col·lectiu dels seus ciutadans a treballar per l’alliberament de la nació sotmesa, menyspreada o minimitzada per l’Estat dominador. Alliberar un poble de la submissió que pateix per part d’un Estat advers és un objectiu èpic, que demana la feina èpica dels seus ciutadans més conscients, més decidits, més enèrgics. Perquè és evident que ningú no regala la llibertat a cap poble.
En aquests últims dies, després que els líders polítics sobiranistes, ben acompanyats per capdavanters de la societat civil, han salvat el perillós escull del desacord en qüestions del rumb de la navegació cap a Ítaca, s’ha iniciat un període de reflexió. Tothom hi està convidat. Convé que aquesta reflexió la faci el màxim nombre possible de ciutadans abans de prendre una decisió política d’enorme transcendència. Que ningú no badi: el futur de Catalunya no és una qüestió menor que han de resoldre només els polítics fent ben feta la seva feina quotidiana. Es tracta de reflexionar sobre què volem, què vol cadascun dels ciutadans, que sigui Catalunya en la seva marxa futura per la Història: o bé un país sobirà, lliure en el seu autogovern; o bé un país sotmès o, si més no, subaltern i disminuit per un altre.
En els mesos que s’aniran succeint, els ciutadans amb conviccions nacionals i arguments sòlids a favor de la sobirania d’aquest país tenen la missió urgent de comunicar-los, d’escampar-los en els àmbits socials que sovintegen. Cal pensar que la posició de cadascú, quan es projecta en un cercle de relacions socials, revesteix una notable eficàcia persuassiva. És evident que, en qualsevol àmbit, ens trobarem amb posicions polítiques diferents, amb mentalitats distintes. Hi haurà partidaris aferrissats de la nació espanyola, que neguen l’existència de la nació catalana. Hi haurà persones temoroses respecte al que pugui venir. Hi haurà conservadors de l”statu quo” actual, per perjudicial que sigui per a Catalunya. Hi haurà ignorants voluntaris, indocumentats, indiferents, indolents i fins i tot apocalíptics que invocaran tots els mals si Catalunya es desprèn d’Espanya.
És de pura lògica que els adversaris, externs o interns, els qui combaten la realitat de la nació catalana, entraran a batallar en les múltiples sessions d’esgrima argumental que s’aniran produint, amb més intensitat com més avanci el calendari cap al setembre. Tots ells cantaran les excel·lències del manteniment de Catalunya a sopluig d’una Espanya protectora, pròdiga i benvolent que mai la Història ha registrat. Tots ells accentuaran els terribles perills de sucumbir com a col·lectivitat si coronem l’aventura de voler anar sols d’ara endavant.
I, paral·lelament, es multiplicarà la pressió de l’Estat espanyol sobre polítics, institucions de govern, estaments socials i entitats de tota mena, per tal d’escanyar el procés que avança cap a la sobirania. L’objectiu dels poders espanyols continuarà essent el mateix de sempre: neutralitzar el dinamisme de la nació catalana, paralitzar les seves decisions, esclafar les seves esperances. En una paraula, comunicar als catalans que tot el que no sigui acceptar la unió sacralitzada d’Espanya és no solament una traïció, sinó una insensatesa i un fracàs.
Per tot això, per la magnitud dels esculls i les tempestes que encara aniran sorgint en les milles que resten de navegació, els sobiranistes hem de ser conscients que encara ens trobem lluny de la meta. Accedir a la independència exigirà d’ara endavant més energia, més constància, més gosadia, més il·lusió i dosis ingents d’instint de superació.
