La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ens ha sorprès amb un document desdibuixat i, a dia d’avui, completament absurd. El dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació, ja ha estat reivindicat i exigit a un Estat que no té cap intenció de respectar-lo a Catalunya. ICV s’ha atrinxerat en una postura còmoda però, alhora, ridícula amb uns plantejaments irrealitzables que l’únic que busquen és tirar pilotes fora pel que fa a la qüestió nacional. UDC segueix en una indefinició que pretén solucionar després de les municipals consultant a la militància sobre la independència. Tampoc sabem si aquesta resposta serà nítida o es recorrerà a la inventiva de la neollengua orwelliana.
Mentrestant, als balcons del país les estelades es descoloreixen, s’ha posat a l’ANC en una situació difícil de manera completament gratuïta i hi ha una sensació de derrota que ens podríem haver estalviat si les coses es posessin damunt la taula d’una manera ben clara i diàfana. No hi ha camí del mig: o independència, o destrucció gradual dins d’una Espanya que ens veu com una molèstia. Cada subterfugi, cada eufemisme equívoc, cada cop que s’estira la llengua catalana per inventar nous conceptes que no sabem ben bé què volen dir, ens acosta una mica més a l’abisme de la desfeta per desmobilització.
