De tant en tant és saludable rellegir algun d’aquells llibres que ens han causat un impacte notable o ens han suscitat una especial atenció en les capes interiors de la nostra personalitat. Aquesta és la raó per la qual, en el petit espai d’aquest article, vull evocar ‘L’ànima de l’ateisme’, una obra del relativament jove filòsof francès Comte-Sponville. En ella reflexiona sobre la fe sense ell tenir fe i sense combatre la religió. La seva intenció és reivindicar la tolerància, la laïcitat, la llibertat de creure o no creure i la d’apel·lar a la transcendència des d’una religió o des d’una altra.
Ara bé, el que resulta suggestiu d’aquest pensador és l’observació que l’ateu no té cap raó per prescindir de vida espiritual. Podem bandejar la religió, si ho creiem convenient, però mai no podrem abdicar de la fidelitat a l’humanisme i a l’amor entre les persones. “El deure primer –diu- i el principi de tots els altres deures consisteix en viure i actuar ‘humanament’. La religió no és suficient ni ens eximeix d’això. L’ateisme, tampoc”.
Aquest filòsof declara la guerra al fanatisme i al nihilisme, dos dels flagells que avui causen estralls en alguns països del Món. Comte-Sponville s’oposa al fanatisme religiós perquè porta a la intolerància i a l’odi i, de vegades, a l’eliminació física de l’adversari o del dissident. I denuncia el nihilisme perquè intenta abolir qualsevol moral, qualsevol deure, qualsevol valor, cosa que només pot abocar a la decadència i a la barbàrie.
Considerades des d’aquí, des de la Catalunya actual, les reivindicacions de Comte-Sponville s’adiuen força al panorama que avui dia ofereix el nostre país. Efectivament, som un país que es podria definir per la tolerància, per la laïcitat i per la llibertat davant del fet de creure o no creure en la transcendència. Més i tot, podríem afirmar que aquestes formes de conducta col·lectiva tenen patent de constants en la trajectòria històrica de Catalunya.
Tanmateix, el que avui observem a la nostra societat com a fenomen de gran abast és la indiferència religiosa, això que el teòleg Rovira Belloso ha assenyalat com la “inapetència de Déu”. Hi ha un abandonament francament generalitzat dels actes públics religiosos, i una prevenció o fins i tot un refús respecte a aquelles situacions que ens poden encarar amb la transcendència. Malgrat la llarga crisi econòmica que estem patint, moltes persones viuen tan bé, materialment parlant, que no són capaces de prestar atenció a les seves mancances espirituals.
D’altra banda, però –i això ens redimeix com a col·lectivitat-, aquest és un país inusitadament capaç d’inventar, dur a terme i participar en accions solidàries, com ho demostren repetides campanyes d’ajut econòmic a l’avenç de la sanitat o la multiplicació del sector social del voluntariat. Els catalans som poc religiosos, però ens hem anat tornant més sensibles davant les mancances, les desgràcies, les deficiències o els patiments dels nostres conciutadans. Hem anat creant com una mena de religió laica en la qual militem sempre que fa falta, sempre que algú fa una crida col·lectiva.
Déu me’n guard de pensar que som un poble millor que altres, però també en aquest aspecte cal que continuem essent com som. I, escoltant Comte-Sponville, no abdiquem de la fidelitat a l’humanisme i a l’amor a les persones. Aquest és el primer deure que tenim en l’àmbit local i en el global.
