Lluny d’indigna, la Conferència contra el racisme de l’ONU celebrada aquests dies a Ginebra és potser el més aconseguit intent de l’organització de posar-se a l’alçada de les seves pretensions. A Ginebra s’ha tornat a posar en evidència el projecte d’acabar amb el conflicte en les relacions internacionals.
El caràcter hobbesià d’aquestes relacions no depèn, com ens agradaria creure, d’una desgraciada tradició bel·licista. També per imperatiu democràtic posem l’aparell de l’Estat al servei dels interessos ciutadans, fins i tot o sobretot quan aquests interessos poden topar amb els d’altres estats. També quan aquests interessos són tant poc materialistes com la promoció dels drets humans o la lluita contra la pobresa al món, la seva defensa és necessariament polèmica. La pretensió de substituir aquest estat de naturalesa en les relacions inter-nacionals a través de la igualtat formal dels interessats, com pretenen haver fet en les relacions intra-nacionals, ha de convertir per força la hipocresia en el més elevat dels valors morals contemplats. Hipocresia que obliga a oblidar que no tothom està legitimat per parlar en nom del paperet que l’anuncia.
Així, els únics que no van estar a l’alçada de la situació varen ser els representants europeus, que marxant a mig discurs de l’antisemita Ahmadineyad van perdre’s la que podria haver estat la millor de les lliçons de la conferència. Perquè va ser Ahmadineyad qui, recordant l’existència de l’antidemocràtic dret a veto dels 5 membres permanents del Consell de Seguretat, va desenmascarar l’ordre del real, fins al punt que ja cap autèntic democràta hauria de poder-se sentir digne d’una institució com l’ONU.
