Una de les màximes del Papa Francesc els darrers anys ha estat la de reivindicar la necessitat d’iniciar processos per sobre l’ocupació d’espais de poder. Ho ha aplicat a l’església però també ho ha animat en els seus discursos quan ha parlat a moviments socials. Penso que el dilema es podria aplicar en bona part la situació de la política catalana en el moment present.
Després d’iniciar un dels processos populars més multitudinaris i transversals que ha viscut Europa en les darreres dècades, l’atzucac judicial però també social i polític que viu Catalunya obliga a plantejar el paper de tots els actors. I és aquí quan ens n’adonem de la necessitat de deslligar d’una manera més clara el que són els partits polítics dels moviments socials.
I la raó és ben senzilla. Els partits són creats bàsicament per ocupar espais de poder. Una bona part de la seva existència pràctica (a través de les subvencions) però també de la seva raó de ser depèn d’això. Espais de poder que ens poden semblar insatisfactoris pels qui aspirem a una sobirania el més plena possible, però que sumats tots (ajuntaments, diputacions, Generalitat) possibiliten disposar d’uns pressupostos i unes polítiques amb les que condicionar la vida de moltes persones. Aquests mesos hem vist, per exemple, fins a quin punt les polítiques de retallades severes en salut de fa uns anys han condicionat la vida (i la mort) de milers de persones per no dir de tots. I no diguem les polítiques socials, educatives, les polítiques d’habitatge, o les que es fan en camps més específics com l’agricultura, la indústria… No podem demanar als partits que renunciïn a ocupar aquests espais i a fer des d’aquests espais aquelles polítics que millorin la vida de les persones, sobretot aquelles més amenaçades. Han d’ocupar-los i ho han de de fer bé, fent retornar la confiança en la política i recuperant la dimensió de servei. Quan els partits volen tocar campanes i anar a la processó no fan bé ni una cosa ni l’altra, i acaben enredant-ho tot.
Però, com diria el Papa Francesc, no ho deleguem tot en aquesta democràcia representativa magra i anèmica. Toca als moviments socials mantenir viu aquells processos que reivindiquen elements de radicalitat democràtica com, per exemple, el dret a autogovernar-nos, el dret a l’autodeterminació, el dret a poder triar un dia amb totes les condicions si volem ser un estat. No demanem que els partits facin allò que s’ha demostrat no saben però tampoc poden fer. Ara toca a cadascú fer el que ha de fer. A uns millorar la vida des de les institucions, esprement al màxim la sobirania d’aquestes institucions, però toca a la resta recuperar una mobilització de mig i llarg termini que acabi per fer inevitable el que ara ens sembla inabastable. No busquem en els lideratges polítics la força per continuar aquests processos, no els deleguem a ells un poder que només correspon a un poble viu i mobilitzat.
Recuperar el pols, recuperar el carrer… mira si se’ns n’ha girat de feina en aquests temps post pandèmics.
