Moltes estones passades amb el Viatge al fons de la nit, aquesta mena de revulsiu contra tota la humanitat benpensant. Céline embriaga i arriba un moment que ja no saps si llegeixes o t’escalfes el cap. És una mica com m’ha passat amb tot al llarg de la vida. Les dèries. Una després de l’altra. I et tornes inquiet al final. Fins que ja no pots deixar de ser un inquiet. Inquiet per sempre. M’aturo en una de les pàgines de Detroit i després en unes d’altres de París. A Detroit m’enamoro, però acabo fugint de l’amor. I segur que l’estimava força. De fet, l’estimava molt. Però es veu que encara estimava més la meva dèria, aquestes ganes de fugir de tot arreu, a la recerca de jo què sé, per neci orgull, sens dubte, per convicció d’una mena de suposada superioritat. I, així, de tan afectuosa com ella era, vaig acabar per confessar-li la mania que em turmentava de fotre el camp de tot arreu. També d’ella. No servia de res ser afectuós amb mi. I ens besàvem, sí. Però jo no la besava bé, si més no no la besava com ho hauria hagut de fer: de genolls. No, no la besava bé i sempre pensava una mica en una altra cosa al mateix temps, a no perdre temps i tendresa -inquiet- com si m’ho volgués guardar tot per a no sé què de magnífic, de sublim, per a més tard, però no per a ella, ni per a allò. Vida al fons de la foscor. La Vida, l’autèntica fulana dels homes de debò, diu Céline. I després ve París, i el Sena, i la gent, homes i dones, que s’hi fan pipí. Però això ve després i ja en parlarem si un cas. Inquiet.
