Deia Sonny Rollins en una entrevista recent que és impossible pensar i tocar jazz a la vegada. El colós del saxo ho afirmava després d’haver esmentat que practica cada dia sense excepció, com ha fet tota la vida. Ara té 80 anys. I és que l’essència del jazz és la improvisació; la melodia està subordinada a la llibertat interpretativa i creativa del solista, fins al punt de que la resta d’instruments adapten els seus acompanyaments i improvisacions segons el tempo elegit pel protagonista. Però és clar, es fonamenta en la tècnica i l’aprenentatge, perquè el principi “d’on no n’hi, no en raja” funciona empíricament de forma bastant universal.
L’excel·lència i el virtuosisme no són gratuïts. Calen unes qualitats naturals per a exercir qualsevol habilitat (quod natura non dat, Salamantica non praestat), però després són necessaris l’estudi i la preparació intenses. Normalment, en tots els àmbits de la vida –hi ha excepcions, és clar, perquè el nepotisme, els tripijocs d’interessos i els sectarismes ideològics existeixen- les persones que són reconegudes en el seu àmbit professional, científic o cultural, ho són perquè en saben molt i ho demostren habitualment. Solen ser uns treballadors perseverants: qui no penca, qui no s’esforça, no avança (i a més, autolimita significativament la seva felicitat i la seva millora com a persona).
L’origen del jazz cal cercar-lo a Louisiana entre els esclaus provinents de l’Àfrica. A Nova Orleans, a la coneguda popularment com la Congo Square (actualment Beauregard Square) des de finals del segle disset es permetia als esclaus tenir reunions musicals i danses folklòriques els diumenges i festius. La seva música va anant integrant el seu llegat musical africà amb elements de la música occidental europea i la dels EUA. Va ser al gener de 1917, en un disc enregistrat per la Original Dixieland Band a Nova York on s’emprà per primera vegada la paraula “jazz” per a definir aquest tipus de música. El terme es va popularitzar ràpidament, i van aparèixer les primeres bandes a Louisiana. El clarinetista i saxofonista Sidney Bechet (1897-1959) va ser un dels percussors del solo en el jazz, i es l’autor de la famosa Petite fleur. Un altre gegant fundador va ser King Oliver, que enregistrà Dippermouth Blues amb tres solos de corneta que marcaren un fita. L’època del swing abastà els anys 20 i 30, durant la qual sorgiren grans bandes com la de Duke Ellington.
El segon trompeta de la banda de King Oliver i deixeble seu, Louis Armstrong “Satchmo”, va assolir una gran tècnica interpretativa i d’improvisació, però va ser més reconegut per la seva vessant de cantant jazzístic. Són memorables el seus When the saints go marching in, Dream a little dream of me, What a wonderful world i Hello Dolly.
Ella Fitzgerald, Billi Holiday i Sara Vaughan, són considerades les cantants més influents de la història del jazz. Ella Fitzgerald tenia una veu amb un rang de tres octaves. Billie Holiday transmetia a les seves interpretacions una gran intensitat. Sarah Vaughan tenia una veu greu però amb una tessitura d’una cantant d’òpera, i fou una de les primeres en incorporar el fraseig.
El considerat millor saxofonista de la història del jazz fou Charlie Parker, Bird, que creava noves melodies sobre l’estructura d’altres temes, i va composar uns quants temes que s’han convertit en estàndards. Altres destacats saxofonistes foren Dexter Gordon i John Coltrane. Coltrane fou un avantguardista creatiu que era partidari de eliminar el límit de la extensió dels solos.
Entre els trompetistes cal destacar Miles Davis, que amb només 22 anys va enregistrar Birth of Cool, un àlbum considerat un referent, i deu anys després, el 1959, composà i enregistrà el mític Kind of Blue, considerat pel meu germà Lluís i la majoria d’experts com el millor disc de la història, i que marcà el naixement del jazz d’avantguarda. En l’enregistrament Coltrane era el saxo tenor i en Paul Chambers el baixista. Chambers va ser un del primers en executar solos de contrabaix amb la tècnica del pizzicato. Altres trompetistes consagrats foren Dizzy Gillespie, que va experimentar amb la música afroamericana, i Chet Baker, que imprimia un lirisme i intimisme especials a les seves interpretacions.
Però no tot és història en el jazz. Els saxofonistes i compositors Sonny Rollins i Ornette Coleman són llegendes vives, i el trompetista Wynton Marsalis de 49 anys, defensor del jazz clàssic, és considerat ja un dels grans de tots els temps. Chick Corea, que havia sigut teclista a la banda de Miles Davis, és també un monstre consagrat, i Diana Krall, la pianista i cantant canadenca, té una personalitat interpretativa reconeguda internacionalment.
A Catalunya hi ha una històrica afició al jazz: el Jamboree, a la Plaça Reial, és el club mític de Barcelona per on han passat artistes com Ella Fitzgerald, Baker o Rollins; fins el 1995 va existir també la Cova del Drac al carrer Tuset; a Terrassa hi havia el Jazz Cava des del 1971 i en tancar va ser substituït per la Nova Jazz Cava; i a Vic des del 1991 hi trobem la Vic Bang Jazz Cava. A més, cada any s’organitzen festivals internacionals com el de Terrassa i el de Barcelona. El pianista Tete Montoliu, que va tocar als EUA i a Europa amb els més grans, va ser el pioner entre els músics jazzístics catalans. Actualment el manresà Manel Camp, pianista, compositor i mestre, és un dels grans exponents del jazz al nostre país; i el saxofonista badaloní Martí Serra, està consolidant-se com una jove promesa feta realitat.
El 1954 el pianista Billy Taylor va composar -amb Dick Dallas- I wish I knew it would feel to be free, un estàndard del jazz, enregistrada per Nina Simone el 1969. La cançó la va escriure Taylor per a la seva filla i sintetitza perfectament el maridatge entre aprenentatge i llibertat: Anhelo fer totes les coses que puc fer: encara que estigués equivocat ho podria començar novament. Bé, voldria ser com un ocell en el cel: què dolç seria que em trobés que podia volar. Oh!, m’agradaria volar cap al sol i mirar el mar al dessota. I jo cantaria perquè sabria això: què se sent essent lliure.
I és que el jazz és una al·legoria de la vida: la melodia –successió coherent de sons- funciona com a tema principal per a desenvolupar una interpretació personal. És clar, la primera tasca és elegir la melodia que volem tocar, el compassos i les claus que ens marquen l’estructura musical per a interpretar lliurement. Aquests keys performance indicators de la nostra vida els rebem en herència de la nostra família i de la nostra comunitat nacional i social, però en fer-nos adults els podem rebutjar, anestesiar, desenvolupar, aprofundir, canviar, obviar, matisar,… En qualsevol cas, la peça és de lliure interpretació, i l’elecció de la melodia també.
Estic immensament agraït als meus pares perquè em van transmetre una tonada que considero un autèntic tresor, amb uns tons i ritmes ben harmoniosos. Em van ensenyar a creure i a estimar Déu, però un Déu que només pensa en ú, no en genèric. M’han transmès que s’ha de procurar posar els altres per davant d’un mateix, i a estimar i confiar en la llibertat pròpia i aliena. I a no defugir l’esforç, i a tenir en gran estima la bellesa i el bon gust. Finalment, he tingut la fortuna de que m’han mostrat un dels millors secrets de la llibertat: no donar importància al “tenir” i als honors. L’experiència dicta que cal violentar-se a vegades per a desempallegar-se de la pressió ambiental en aquest aspecte, però sovint em pregunto perquè cal comprar-se el millor equipament esportiu si hom no s’hi dedica professionalment, o si les creences -molt esteses- de que els cotxes s’han de canviar abans de passar la primera ITV o que els aparells electrònics només són presentables mentre no surti el següent model amb una nova prestació, tenen alguna explicació racional.
En el jazz es considera un estàndard el tema que assoleix notorietat i és objecte de nombroses interpretacions i versions. Entre d’altres, ho són Summertime de George Gershwin, Every Time We Say Goodbye de Cole Porter, Solitude de Duke Ellington, My Funny Valentine, Laura o Misty. La melodia que volem interpretar –l’estàndard- és el quadre de comandament del nostre negoci existencial. Després calen els fonaments tècnics (estudi, desenvolupament de les capacitats de rectificació i de reconeixement dels altres, sobrietat, recerca de la veritat, perseverança,…) per a interpretar-la. I cal comptar que durant la interpretació hi ha notes mal donades i pèrdues de ritme i compàs. Fins i tot pot haver silencis anguniosos o problemes tècnics amb l’instrument. Però això és llei de vida i només cal amoïnar-se allò just.
P.S.- Per aquells lectors que estimin el jazz he fet una petició als Reis i m’han portat això:
– Una autèntica joia, un tresor: So What de Miles Davis, interpretat en viu per Miles Davis i John Coltrane a l’abril del 1959, un mes després de l’enregistrament del disc Kind of Blue, del qual era el primer tema (9 min 07 seg):.
– Una memorable interpretació de Chet Baker de My Funny Valentine a Tokyo, el 1987 (10 min).
– Strange fruit (fent referència a les execucions de negres penjats als arbres), considerada com a la millor cançó del segle XX per la revista Time el 1999, interpretada per Billie Holiday el 1939 (2 min 30 seg).
– Petite Fleur de Sidney Bechet, interpretada per ell al concert de l’Olympia de París, el desembre de 1954 (3 min 29 seg).
– Every Time We Say Goodbye de Cole Porter, interpretada magistralment per Annie Lennox (3 min 48 seg).
– Laura, interpretada per Ella Fitzgerald (3 min 44 seg).
– El clàssic Solitude cantat per Louis Armstrong, que toca la trompeta, i al piano Duke Ellington (5 min).
– I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free interpretada per Nina Simone (3 min 09 seg).
– Un Summertime d’un altre planeta, interpretat per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong (4 min 43 seg).
– Diana Krall a Madrid, interpretant Let’s fall in love (6 min 36 seg).
– Un divertimento de Wynton Marsalis i Sarah Vaughan, cantant Autumn Leaves, només a l’abast dels genis (3 min).
– Wynton Marsalis al Royal Albert Hall de Londres, el 2002, interpretant Cherokee: immens (6 min).
Que els gaudeixin!
I recordin que el proper dia 25 a cal fuster hi ha novetat. Bon Nadal!
