De segur que esteu al dia en el #merlosplace. No vos preocupeu que no vinc a donar l’última hora, ni a defendre a cap dels tres, ni a parlar bé del presentador de Badalona. La meua aportació a aquest ‘salseo’ ve acompanyat d’un toc jurídic (sí, el dret entra en tots els espais possibles).
Des de dissabte passat al canal de televisió Telecinco han deixat de dir ‘Alexia Rivas’ i l’han substituït per ‘la otra’, ‘la periodista’, ‘el otro vértice del triángulo’, només els ha faltat anomenar-la Voldemort.
Acudit apart, tot açò ha sigut perquè aquesta persona, Alexia Rivas, ha enviat un burofax per demanar que deixen de nomenar-la apel·lant al seu dret a la intimitat, a l’honor i a la imatge. Pot ser que l’efecte Streisand l’espere d’ací a uns dies però ha aconseguit durant tres dies (per ara) que es tinga més cura del que es diu.
Però tornem al principi. Aquest programa està pujat en Youtube per un usuari que emet un programa, per la qual cosa pertany a la plataforma de vídeos. El periodista implicat va acceptar de manera tàcita que apareixeria a la gravació però no així la periodista què estava en sa casa i per tant feia el que més s’estimava. I ara veu com aquest vídeo circula no sols per ací sinó que ompli programes fins i tot dels Estats Units.
Perquè el propietari del programa li va preguntar al periodista si volia que editara les imatges perquè no eixira la xica, però cap persona li va preguntar a ella. Ella ha eixit perquè dos homes han pres la decisió per ella.
I perdoneu que vos diga, ara mateixa quan tots estem tele-treballant, ens pot passar a qualsevol. Què enfoques una estança de ta casa i aparega un fill, una parella, qui no és parella, que s’escolte alguna cosa no adequada, que la càmera no estiga ben col·locada i es vega que vas en roba interior en la part interior… La casuística és gran i la vida real dona per a molt. I això pot gravar-ho el que està a l’altre costat, pot difondre-ho per l’empresa o entre les amistats, o publicar-ho per internet.
Quan engegem la càmera per fer la videotelefonada entre amics o participar en una reunió, de manera tàcita estem donant permís perquè es grave, però és evident que quan apareixen coses que no esperàvem, aquest permís canvia. Intentem apagar la càmera, el so o s’abandona la conversa.
En els millors dels casos es queda en una anècdota, en el pitjor dels casos la imatge recorre internet sencera. I que podem fer en aquest cas?
El pas donat per Alexia Rivas sembla encertat. Ha acudit als tribunals perquè es deixe de parlar d’ella, i el següent pas és requerir a Youtube, per via ‘denúncia’ en la mateixa pàgina o via judicial sinó funciona, perquè elimine el vídeo. El seu dret a la imatge, a l’honor i a la intimitat de sa casa està per damunt del nostre dret a informar-nos sobre si té un affaire o no.
En el cas de ser una imatge/vídeo extret d’una conferència es complica la cosa. Perquè havíem donat permís per ser gravats, perquè es barreja que estàs en una reunió pública alhora que estàs dins de ta casa i per què no existeix una norma específica sobre aquests casos, per la qual cosa està tot per l’aire.
En primer lloc, hem de recordar a les persones que donen al botó de ‘gravar’ que per obra i gràcia de la llei de protecció de dades, des d’eixe moment es converteixen en guardians de les dades i tenen l’obligació de protegir-les.
En segon lloc, hauríem d’usar el sentit comú. Si és una reunió de treball i apareix alguna cosa que és evident què és un descuit, podria avisar-se a la persona perquè s’adone i puga arreglar-lo.
En tercer lloc i en defecte del sentit comú, estarien les persones que publiquen aquestes peces perquè si, per fer mal o per veure que passa.
En aquest cas, la legislació va molts passos endarrerits. Està clar que el que passa dins d’una casa no hauria de publicar-se sense consentiment de la persona, però en eixe moment estava en una reunió (de feina o en familiars i/o amics) i havia donat permís per fer la gravació. S’haurà de ponderar l’espai públic amb el privat, i fins ara s’ha prioritzat aquest últim. Si és publicat, podria considerar-se una revelació de secrets o una vulneració del dret a l’honor, a la imatge i a la pròpia intimitat. Aquesta seria la via civil, la que es du a terme per restituir d’alguna manera tot el dany fet, ens faltaria la via penal que és la via punitiva o la que fa pagar un càstig com a conseqüència d’una acció.
De nou, la societat va per davant de la legislació. I de nou, són homes decidint sobre les imatges d’una dona les que faran que hi haja una modificació legislativa, seguint l’exemple d’Olvido Hormigos.
