Un any més, el passat 8 de març vam sortir al carrer, en aquesta lluita que les feministes fem cada dia per aconseguir la igualtat efectiva entre homes i dones en tots els àmbits de la vida.
També un any més, i des de fa uns anys, els mitjans de comunicació s’omplen d’articles que indiquen el termòmetre de la igualtat. Hi ha estudis i estadístiques sobre el nombre de dones en llocs directius, en consells, i molts d’altres que certament tot avança molt lentament, massa, i amb una amenaça constant de retrocés.
Però aquest any, he trobat més articles, entrevistes en mitjans audiovisuals sobre la salut de les dones. És molt possible que sigui un fals optimisme, o que m’hagi deixat portar per la meva lluita, sobretot en la meva època al Parlament de Catalunya, per trencar el biaix de gènere en la recerca, la formació i l’atenció sanitària.
Carmen Valls, política i metgessa, compromesa amb la salut de les dones que l’any 2006 en el seu llibre “Dones Invisibles per la Medicina” es pregunta “Com és possible que un món que es creu científic hagi pogut oblidar els problemes de la meitat de la població i pel contrari hagi medicalitzat quasi totes les etapes naturals de la vida de les dones”. Una frase que en sí mateixa ho diu tot.
Ella ja a la dècada dels 90 va impulsar la inclusió de les dones en els assajos clínics. Els ratolins practiquen sexe però es considerava que usar femelles desvirtuava alguns resultat. Doncs bé, a hores d’ara només el 22% dels participants en assajos Fase 1, són dones.
Si no comencem amb la recerca, continuem amb la formació dels i les professionals, i ho apliquem a la pràctica clínica, anirem perpetuant aquesta diferència. I el que és més greu és que el futur amb l’IA com a suport dels diagnòstics tindrà i arrossegarà biaix de gènere perquè els algoritmes recullen unes dades no representatives del sexe.
S’ha de començar a parlar i actuar al voltant de patologies que tenen simptomatologies diferents per sexe, com potser els Infarts Aguts de Miocardi, i els professionals estan molt més conscienciats que atendre i entendre el que les dones els hi expliquen i respondre ràpidament.
Tenim una esperança de vida més alta, uns 5 anys més de mitjana, però és cert que vivim més anys amb mala salut. Hem de posar l’esforç en aquelles malalties que afecten principalment o exclusivament a les dones, que són les que continuen estant infrafinançades en la recerca. Alguna dada, l’endometriosi, el càncer del coll uterí, la menopausa, i altres són el 14% de la càrrega de salut de les dones, però només van rebre l’1% del finançament internacional de la recerca.
La incorporació de la variable sexe, permet entendre com interactuen els factors biològics, hormonals i socials en l’aparició i evolució de les malalties.
La revista The Lancet ha publicat fa poc un article, amb dades de tot el món, que analitza des de la càrrega personal d’aquestes malalties específiques de les dones que van des de la menarquia, fins a la menopausa, en pèrdua de qualitat de vida, de dolors, i de tractaments a vegades massa invasius. Fins als costos i impacte social i econòmic.
Una càrrega personal que genera absentisme escolar i un fre en el desenvolupament professional, per exemple dones afectades d’endometriosi (que es triga entre 5 i 10 anys a diagnosticar), que veuen limitada la seva carrera laboral.
Es considera que invertir en la salut de les dones estalviaria 1 bilió de dòlars anuals per millores en la productivitat i en reducció de costos sanitaris.
Invertir en la salut de les dones, en totes les etapes de la vida, és una qüestió d’equitat, però també és un repte estratègic per la salut pública i per la sostenibilitat econòmica, pel seu alt impacte en el món educatiu i laboral.
La pregunta ja no és si ens podem permetre invertir en la salut de les dones, sinó si ens podem permetre no fer-ho. Per la igualtat, per les nenes i les dones, però també perquè és un problema que ens interpel·la, perquè ens afecta a tots i totes.
