Aquelles llengües que sempre maldiuen, han afirmat que a la manifestació de la Diada de l’11 de Setembre érem quatre gats, que l’independentisme ha punxat. Abans d’avançar en el discurs, cal fer una consideració que s’oblida massa sovint: l’11 de Setembre rememora una derrota bèl·lica seguida d’una tràgica pèrdua de les llibertats de Catalunya com a nació el 1714 i, per tant, és de pura lògica que en aquest moment històric no pugui ser commemorada de la mateixa manera per qui viu a Catalunya com a nacionalista espanyol. És una contradicció en termes i, per tant, un discurs que pretén confondre, per això cal posar-ho en evidència.
A la manifestació de la Diada, aquest any convocada per les entitats cíviques, vaig veure molts milers de persones amb la mirada posada en Ítaca, imatge del que és encara en camí: la llibertat per a la nació catalana, la que es vol, ella sí, de tots, i en el passat no se li ha permès ni tan sols expressar-ho en un referèndum. L’independentisme ha estat penalitzat, empresonat, exiliat i se’l vol segregar per aquest motiu. Parem-hi atenció, perquè això sí que de debò hauria de ser condemnat en els tribunals internacionals si creiem en la democràcia, millor dit, si aquí es vol practicar una democràcia real.
Un progressisme incoherent, a més d’hipòcrita, unes esquerres que mai en la història recent no han estat tan ancorades a la dreta, que van de bracet del capitalisme més solipsista i agressiu, traint molts dels valors que predica de manera retòrica, volen fer creure a l’opinió pública (que no pot adquirir un criteri propi si no té manera de contrastar res, si només està atenta a la informació que li arriba a través dels mitjans de comunicació comprats), que les reivindicacions polítiques, socials i culturals de l’independentisme són insolidàries com es diu a Espanya, com aquí ho diuen els nacionalistes espanyols.
La solidaritat en l’independentisme és remarcable perquè procedeix d’un pensament lliure, no sectari. La solidaritat independentista és sempre un moviment cap a l’altre que es nodreix de l’esperança que treu la seva energia d’un jo que es posa en el lloc de l’altre precisament perquè sap, per experiència, quin pa s’hi dona, ser sempre ‘altre’ a Espanya i a Catalunya mateix, quan no troba acolliment en un hospital on no se li permet expressar-se en la llengua pròpia del país, i només és un exemple.
Quan apreciem l’altre com a nosaltres mateixos, volem sempre el millor per a ell. Si l’altre està bé jo també. És així de senzill. L’esperança es posa sempre en camí cap a l’altre. Quan un té aquest tipus d’esperança, que no és una entelèquia sinó que es concreta en una acció de responsabilitat i de proximitat anímica envers l’altre, és perquè confia en alguna cosa que el transcendeix a ell i als altres. Aquesta solidaritat no és, doncs, simplement material. Vet aquí perquè l’independentisme és tot el contrari d’allò de què se l’acusa i ho hem de dir en veu alta tantes vegades com calgui per contrarestar l’opinió interessada.
Els independentistes: tots aquells milers de persones que per la Diada eren al Passeig de Lluís Companys i els que volent-t’hi ser no hi van poder ser i que la Guàrdia Urbana no podia comptar, volen per als altres el mateix que volen per a ells: la llibertat i el poder de decisió sobre els propis afers al qual tenen dret tots el pobles si és que ens creiem els drets humans.
I és que sembla que tothom tingui drets humans menys els catalans que, amb tot el dret, no volen deixar de ser-ho perquè no és una anomalia com es vol fer creure a fora de Catalunya, però també dins de Catalunya. De ser-ho de ple dret o d’esdevenir-ne els qui s’afegeixin a remar camí d’aquesta d’Ítaca que, fonamentada en l’esperança que treballant en el present empeny cap al futur, és solidària i es referma en el que aquí ha estat tradició de segles i també ara: no hi ha hagut cap govern a la Generalitat de Catalunya des que es va instaurar de nou, que no hagi fet un discurs inclusiu amb els nouvinguts. Per això sobta, perquè és deshonest, que ara el discurs institucional de la Generalitat es decanti per aquest biaix. Tots els governs de signe sobiranista i independentista no han fet altra cosa que incitar a l’acolliment de l’altre que, això sí, vol lliure, independent, no dependent com ara.
