L’endemà de la Diada van aparèixer certes reflexions que pretenien relativitzar el clam català. Per què demanen ser lliures, els catalans, si ja ho són?, s’argumentava. S’enganyen a ells mateixos o són enganyats pels seus polítics si creuen que la independència els farà més lliures. Els catalans –prosseguia la reflexió- ja tenen llibertat d’expressió, tolerància religiosa, voten, i gaudeixen, doncs, de llibertats, si “nos atenemos a lo que la gente civilizada entiende por libertades”.
Tot aquell que recorri a aquest argument, és plenament conscient que perpetra una trampa intel·lectual. Si realment creu que no fa trampa, és que és volgudament estret de mires en la seva anàlisi del concepte de llibertat. Tota persona que s’hagi capbussat en l’apassionant món de la història del pensament polític sap que, al llarg de la història, Occident ha emprat diversos sentits quan ha fet servir la paraula llibertat. El gran mestre Isaiah Berlin en va considerar dos: la llibertat negativa i la llibertat positiva. La primera correspon a l’esfera on una persona o grup de persones pot desenvolupar els seus plans sense interferència d’altri. La segona correspon a la capacitat per realitzar i controlar la interferència. En altres paraules, la llibertat negativa respon a la pregunta per la protecció respecte el poder i la llibertat positiva a la possibilitat d’exercir-lo i controlar-lo. Berlin reconegué la decisiva distància entre aquestes dues visions, inclinant-se per la negativa i pel pluralisme que hi va lligat, però també va fer palesa la necessitat de considerar-les, per igual, aspiracions fonamentals de la humanitat entre les quals calia trobar un compromís.
Darrerament, historiadors com Quentin Skinner i filòsofs com Philip Pettit han ofert noves perspectives sobre la llibertat. Skinner ha parlat detalladament de la concepció republicana humanista a la Itàlia del renaixement, entesa com la no dependència d’un poble respecte els poders exteriors i com la capacitat d’auto-govern de la seva gent en política interior, en contraposició als governs on el poble no fa les seves pròpies lleis. Per altra banda, Pettit ha ofert una interessant alternativa a la dicotomia llibertat negativa i positiva a través d’un concepte que aquest filòsof descobreix, també, en la tradició republicana –des de Roma fins a la Revolució Americana- i segons el qual la llibertat és entesa en termes de no dominació. El concepte és interessant perquè ens fa reflexionar sobre el fet que hi pot haver interferència plenament compatible amb la llibertat, a la vegada que hom pot estar plenament lliure d’interferència i, tanmateix, estar sota la dominació d’una altra persona (com podria ser el cas d’un esclau a qui l’amo deixa fer lliurement, però mantenint sempre i en tot moment la potestat de fer el que vulgui sobre ell).
Aquestes ratlles no pretenen prendre partit entre un o altre concepte de llibertat, la qual cosa és altament complexa. Sí que pretenen fer veure la poca sensibilitat intel·lectual d’aquells que juguen amb els conceptes en benefici de certes causes polítiques. El poble de Catalunya té, naturalment i sortosament, un seguit de llibertats que podrien ser enteses des de l’àmbit ‘negatiu’ i que responen a la protecció de les persones contra la interferència del poder. També certes llibertats positives, per exemple la capacitat d’escollir i renovar els governants. A la Via Catalana del passat 11 de setembre, tanmateix, els catalans reclamàvem assolir noves esferes de llibertat. La Via catalana parlava de llibertat, d’una banda, en aquell sentit humanista cívic (naturalment adaptat al joc de les sobiranies actuals) de ser no-dependents respecte el poder -considerat exterior- de l’Estat espanyol, reclam lligat a l’existència d’una consciència col·lectiva cada vegada més sòlida. La Via també parlava de llibertat positiva, de capacitat per governar-nos a nosaltres mateixos a través de l’obtenció dels instruments de poder i de les lleis que responguin, realment, a les nostres voluntats i no a les d’uns altres. Podríem preguntar-nos, també, fins a quin punt reclamàvem deixar d’estar sota la dominació arbitrària de l’Estat espanyol, un Estat que a través de mecanismes legals –sovint polititzats- imposa la seva voluntat contra els acords democràtics d’una minoria nacional.
Més enllà d’intentar determinar el tipus de llibertat que va ser reclamada a la Via Catalana, però, el que cal realment és estar previngut contra el poc rigor intel·lectual d’aquest intent de relativitzar el reclam català. La llibertat és una qüestió massa complexa com per deixar anar sentències com ara “los catalanes ya son libres, no van a serlo más con la independencia”. La llibertat és un concepte de moltes cares i, bo i tenint clar el decisiu, fonamental i irrenunciable paper de la llibertat negativa, hi ha altres sentits de llibertat sobre els quals també cal, com a mínim, reflexionar.
