Així va ser que van anar passant els dies. Al principi la Princesa era molt esquerpa amb ell, però va resultar ser un gran coneixedor de relats i sempre tenia una història per explicar. També sabia molt de plantes i ocells, coses que mai l’ havien interessat gaire fins llavors.
El tercer dia van sortir a cavalcar pels boscos propers al castell acompanyats per la Guàrdia. A mig camí van parar a fer un mos en una fonda de camí i en veure’ls entrar, els parroquians van saludar amb respecte la Princesa i els soldats i amb alegria en Jade. Li van posar una mandolina a les mans i li van demanar que cantés. En Jade va entonar i tot seguit va començar amb cançons d’amor, de guerra i d’altres de fer gresca. La Princesa s’ho va passar d’allò més bé i va començar a mirar en Jade amb uns altres ulls. Tothom l’estimava i el respectava malgrat el seu aspecte físic. Allò feia pensar.
Aquella nit hi havia un sopar molt important al castell. Hi eren convidats els ambaixadors d’un petit regne veí que en morir el seu rei s’havien quedat sense governant, i això causava gran preocupació als súbdits que temien alguna invasió dels regnes veïns. Els Reis havien demanat a la Princesa una especial cura en el seu comportament així que, un cop vestida per a l’ocasió, es va presentar junt amb en Jade a saludar els ambaixadors. En Jade seia a la seva dreta i durant els aperitius va estar observant els cinc ambaixadors. En un moment en què la Princesa començava a picar amb la forquilla, en Jade li va tocar suaument el colze i li va xiuxiuejar:
-Princesa, qui diries que és l’ambaixador de més rang?
-El del vestit verd – va respondre ella entre estranyada i avorrida – Però què m’importa a mi?
-Doncs, t’hauria d’importar. Algun dia tu seràs la Reina i hauràs de fer el paper que fan avui els teus pares. Si no aprens abans, com guiaràs els teus súbdits? Fixa’t, el del vestit vermell és el més important ja que porta l’anell amb el robí de Primer Ambaixador, veus?
I durant tot el sopar, la Princesa va anar rebent lliçons de diplomàcia, d’observació i una mica d’història que el nan li explicava a cau d’orella. Abans d’anar a dormir, davant la porta de la seva cambra, la Princesa es va ajupir, va agafar les mans d’en Jade i li va agrair tot el que aquella nit li havia ensenyat.
-Mai m’havia plantejat que el meu futur és guiar el meu poble, encara que per a això faltin molts anys i que els meus pares m’ho hagin intentat ficar al cap moltes vegades. Gràcies, Jade.
-Princesa, un bon governant no es fa només donant-li un títol o una corona. Cal que aprengui, cal que conegui el seu poble, cal que sigui respectuós amb tothom, per diferent que sigui.
Els següents dies van transcórrer entre passejos, converses i cançons. Van tornar a la fonda del camí del bosc i la Princesa ja s’atrevia a conversar amb una certa llibertat amb els parroquians. Finalment va arribar el dia que en feia set. El darrer. De bon matí, en Jade va anar a buscar la Princesa i la va fer posar roba còmoda i botes. La va portar pel camí dels turons fins a arribar dalt d’un penya-segat que dominava l’ampla vall a on es trobava la capital del regne. Lluny es divisava el castell i al fons el llac al qual anava a parar el riu que travessava la vall. Era una vista tan magnífica que la Princesa es va quedar sense paraules.
Asseguts a l’herba van conversar molta estona. A la fi, en Jade li va demanar a la princesa de fer-li una pregunta amb la condició que si ella no havia de ser sincera ell no volia saber la resposta.
-No t’havia vist mai tan transcendent, Jade. D’acord, accepto. Què vols preguntar-me?
-Encara penses que sóc un error? – li va dir tot mirant-la als ulls
Aquesta pregunta era l’última que hagués esperat mai la Princesa. Però, ella sabia la resposta, la veritable i sincera resposta.
-Jade, jo era l’error. En aquests set dies tu m’has fet veure que la meva actitud envers tu i envers tot el que no era com jo volia que fos era absolutament un error. He après tant amb tu i m’ho he passat tan bé que no vull que marxis. Li diré al meu pare que vull que et quedis més temps.
-Ah, ah, ah… Princesa, què dius que faràs?
-Oh! Ho he tornat a fer, oi? Deia que si tu vols quedar-te uns dies més, li demanaré als meus pares si pot ser.
-Gràcies, Princesa, però el premi eren set dies. D’ara en endavant, si em consideres amic teu, l’únic que has de fer és convidar-me de tant en tant. Però ara haig de marxar. Vaig deixar casa meva en mans dels meus veïns i no està bé abusar-ne.
Aquella nit es va celebrar un banquet de comiat entre una barreja d’alegria i tristesa. L’endemà, a l’hora dels adéus, la Princesa va abraçar el seu nou amic i li va fer una pregunta que no s’havia atrevit a fer en set dies.
-Perquè et dius Jade?
-La meva mare em va posar el nom. Em va dir que els meus ulls verds amagaven tota la grandesa que mai tindria el meu cos.
-La teva mare tenia raó. Fins aviat, amic meu.
-No t’oblidis de baixar de tant en tant a la fonda, allà aprendràs molt del poble al qual hauràs de guiar algun dia. Recorda, observa amb els ulls, parla amb el cor i somriu, somriu sempre!.
I, després d’una forta abraçada, en Jade va enfilar camí enllà cantussejant el poema que l’havia dut a conèixer la Princesa.
Què amaga una flor?
La bellesa.
Què amaga el teu cor?
La tendresa.
I els teus ulls,
Què amaguen, princesa?
