Jo no sóc independentista.
No és una afirmació, és una crida a la racionalitat. De fet ho sóc, de fet, no ho era, de fet, no és la meva prioritat però sí un objectiu. Hem de caminar i decidits, en la meva opinió, cap a una Catalunya independent.
Seria greu, molt greu, horrorós, fora del sentit comú, actualment. Hem llegit articles, jo no era independentista, m’hi estan fent tornar, m’hi he tornat, sóc més radical … o no sabia que ho era fins que m’han dit que no sóc català, que no puc utilitzar prioritàriament la meva llengua i que formo part d’un conjunt d’autonomies no històriques sense llengua, cultura ni passat diferenciats que s’anomenen Espanya i que només fan que enredar.
Quin debat personal és aquest? Alguns la voldran, altres mai, alguns més tard, alguns la veuen com a única sortida a Catalunya a priori, però tampoc es posen d’acord en com, amb qui i quan.
Tips d’anar, tornar, pujar, baixar, desfer, fer, solidaritzar-se, un batibull de paraules que ens van bombardejant sense parar, canvi, propina, nació, sobirà, decidir-se?, assenyar-se? (A Déu, preguem? ), desmentir, contraatacar, piular, sobreviure, crisi, concert, filarmònica, armonia? fer de xarnera o de porta …. desbancar, amunt, avall, tornar, girar…
Algú s’ha adonat que d’aquí a dos dies, per no dir… ja! No tindrem ni idea d’on som. Hem passat del seny a la rauxa i ara, a la disbauxa (sense precedents), exaltats, creant sense to ni so plantejaments de governs que al final (no seria estrany) veient el que estem vivim, a mida de cada ciutadà (a mi em baixes el tiro… i jo el vull fosforito). Ni més ni menys que 6 milions de partits politics. Catalunya sempre s’ha diferenciat per ser crítica, però no ens estem passant? No ens ha avisat ningú que el mosquit havia entrat al nostre país! Intoxicant-nos de malalties que aquí desconeixíem.
Quan vas a comprar veus els comerciants que amb el cartellet de tota la vida anuncia pomes, els del mercat et deixen el gènere a la vista i et diu: són les millors pomes, però suposo que inconscientment, les agafem ràpid ,no fos cas ,que al cap de dos segons siguin peres o taronges. I veus la gent comprant a impulsos, com robots que no coordinen…pim! pam! Pum! I la bossa ecològica plena abans no li canviïn les coses de lloc altra vegada, quin mareig! Per Déu.
El positivisme ajuda i he pensat que seria bo pensar en un paisatge bucòlic força reforçant, un bon quadre pintat a l’oli.
Us podeu imaginar un Puigcercós, amb un Mas, un Carretero a Laporta , uns ciutadans pel canvi al voltant d’una Ribera i una Sánchez-Camacho que volta com Alicia al país de les meravelles o les desventures.
