Després de dos dies de bombardejos, decideixo, amb tota la pena del meu cor, deixar la ciutat que m’ha vist néixer i créixer.
Camino entre el caos que provoca la guerra: destrucció, angoixa, por, inseguretat del present, però també del futur.
La gent camina en processó. Suposo que el primer de la fila sap on va; jo, tan sols, el segueixo.
Amb una bossa penjada a l’esquena, porto els meus setanta-dos anys de vida.
La meva dona va morir el primer dia dels atacs. Els meus dos fills són al front, i jo, caminant darrere la multitud, avanço de manera ordenada, un darrere l’altre, gairebé sense badar boca, mirant a terra i fent camí.
Un camí que no sé on ens portarà.
Després de dies caminant, arribem a la frontera, tots apilats davant la tanca que ens separa del país veí.
Uns militars ens observen, com si ens fessin una radiografia ràpida per saber qui som i si som de fiar.
Ens demanen la documentació. La majoria no la porta: van sortir a correcuita, i si van pensar en alguna cosa, va ser en menjar, diners i agafar fortament de la mà els fills més petits.
Som un èxode de persones fugint d’una vida per entrar en una altra. Finalment, algú decideix tallar la tanca, i un mar de gent travessa corrents, aixecant un núvol de pols, sense mirar enrere i a tota pressa. Un cop dins, ens allotgen en unes tendes de campanya provisionals, a l’espera de la reubicació.
Aquí estem segurs, però espantats. La incertesa planeja com una tempesta que no saps quan s’aturarà. El “on anirem” és un pensament persistent dins del meu cervell.
Ara ja no podem prendre decisions; veig que les prendran per nosaltres.
Van passant els dies, tots estem neguitosos. Volem saber si, al final, serem vides oblidades de la història de la humanitat, com tantes altres vegades hem vist.
Els dies passen. Els ulls de les persones són tristos i apagats. Dormim, mengem i esperem notícies. Així passen els mesos. Somiem poder tornar a caminar cap a la nostra vida, però ara… Ara comença la vida de refugiat.
