La ment humana fa unes relacions d’idees una mica estranyes. Per abordar un tema que em ronda pel cap fa un temps, m’ha vingut al cap una frase ja molt popular del gran pensador Vinicius Jr. Sí, amigues, m’estic referint al jugador del Real Madrid, al voltant del qual s’ha bastit tota una campanya per fer-lo quedar com a víctima d’una persecució, quan en realitat és un maleducat, un buscabregues i pot fer tot allò que li plagui sobre un camp de futbol perquè juga on juga. El brasiler, entre plors, va declarar que ell només vol jugar a futbol, volent dir que tot el soroll mediàtic li fa mal, i que ell és un pobre jugador que només vol fer la seva feina.
Vinicius no guanyarà l’Òscar per aquella actuació. Però sí que em faig meva la seva frase –insisteixo, en una relació d’idees força qüestionable–, i la porto al terreny de la creació de contingut a xarxes socials. Poc o molt, el col·lectiu de persones que es dediquen a dotar de continguts en català la xarxa en les seves múltiples plataformes, va creixent i consolidant-se. Cada cop són més els qui poden professionalitzar-se i viure dels contractes que aconsegueixen fent publicacions als seus canals. Que aquests creadors atreguin l’atenció de les marques és molt bona notícia, demostra que és possible fer servir el català i sortir-se’n, i que tot i que et tanquis portes, també se te n’obren d’altres.
El que hauríem de viure com una situació de normalitat: creadors fent contingut en la seva pròpia llengua i obtenint beneficis amb aquesta ocupació, ha estat una quimera durant un bon temps pels youtubers, streamers o tiktokers en llengua catalana. La comunitat catalanoparlant a les xarxes era un reducte i es percebia com un acte de resistència, de tossuderia i de reivindicació política. Molts hem argumentat que fer contingut en català és un deure, que hem de ser a tot arreu i que ho fem per pura militància, jo el primer. M’adono, però, que si bé la llengua ja és un impediment per atraure cert públic, vendre el producte com una reivindicació més que com un entreteniment, probablement encara genera més rebuig en el potencial consumidor, que potser només vol una distracció i no una proclama política, encara que la seva voluntat sigui consumir aquest producte en català.
No vull que se’m malinterpreti, és evident que fer qualsevol cosa en català comporta certa consciència i malauradament és un acte de reivindicació per ell mateix, perquè en el marc mental actual sembla anar contracorrent. No es tracta d’amagar un compromís amb les arrels, la cultura i el país. Només vull dir que si invertim l’esforç en abanderar-nos en això, potser perdem de vista l’objectiu de la creació de contingut: distreure el teu públic. I aquí sí que juguem amb desavantatge, perquè aquells qui fan servir el castellà, o l’anglès, no s’han de preocupar per la llengua que fan servir, creen i prou. I probablement tampoc tenen ningú perseguint-los perquè no fan servir prou bé la seva llengua, com ens passa als catalanoparlants, que som molt d’auto-boicotejar-nos. Tot això no aplica als creadors que basen el seu contingut en la llengua mateixa, que també n’hi ha, per motius evidents.
Així que, reprenent el fil inicial, diria que “jo només vull fer continguts”. No vull que recaigui sobre mi la responsabilitat de salvar una llengua. Vull expressar-me en català perquè és així com em surt i com ho vull, sense que sembli una reivindicació constant, o que pretenc molestar ningú. Vull parlar la meva llengua amb orgull i qui decideixi seguir-me ho faci perquè li agrada el que explico, independentment de quina sigui la seva llengua d’ús diari. I és clar que encara ens caldrà queixar-nos molt perquè les plataformes acceptin el català com una llengua de ple dret i tinguem les facilitats que tenen altres llengües; no deixarem de fer-ho, tampoc.
Que hi hagi creadors i creadores en llengua catalana amb milers de seguidors i que s’hi poden dedicar a temps complet, genera referents. Molts altres els seguiran i ho faran desacomplexadament, senzillament perquè veuran que es pot fer. Fer-ho en la teva llengua és natural, és el que hauria de ser. Si ho convertim en un camp de batalla, en un cúmul de justificacions i reivindicacions potser ens limitem més que pel simple fet de parlar la llengua en què pensem i ens relacionem. Jo només vull fer continguts, sí, i ser igual que qualsevol altre creador en la llengua que sigui, jugar a la mateixa lliga. Igual que aquell, que només vol jugar a futbol. A tots dos ens anirà millor si ens dediquem a fer cas de la frase. Ben mirat, espero que ell no faci cas de la seva, i que, si pot ser, no li vagi gens bé.
