Joan B. Culla (Barcelona, 1952-2023) va morir el passat 29 de novembre. És reconegut com un dels historiadors catalans més importants i influents de les darreres dècades. Pel seu interès i per la seva vigència, reproduïm aquesta entrevista, que va sortir publicada en el nº 719 de la revista Serra d’Or, el novembre de l’any 2019, i que li feu David Pagès i Cassú pocs mesos després de la publicació de les seves memòries, La història viscuda (Pòrtic).
Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és un dels historiadors més prestigiosos del país. El seu és un cas de «vocació autoinduïda»: a tres anys retallava diaris sense ni saber llegir; als set jugava a ser mestre i als deu anuncià als pares que volia ser historiador. No resulta gens estrany, doncs, que alguns dels millors moments de la seva joventut els passés a la Casa de l’Ardiaca, que acollia l’hemeroteca Municipal de Barcelona.
Sigui per precocitat, per sort, per un cert olfacte, per intuïció —o per una mica de tot— en la selecció dels temes d’estudi, el 1975 es posà a estudiar la política de la Catalunya republicana, la qual cosa el portà a conèixer personatges que, altrament, no hauria conegut tan aviat, com ara Joan Casanellas i Josep Tarradellas.
Al llarg de la seva trajectòria, que continua ben activa, ha impartit classes a la UAB i conferències arreu del país; ha escrit un bon nombre de llibres, així com centenars d’articles, i ha participat en tertúlies i programes als mitjans de comunicació. Presentà i dirigí, entre els anys 1991 i 2013, el programa Segle XX, al Canal 33, que tingué un èxit considerable.
Fa pocs mesos sortiren publicades les seves memòries, La història viscuda (Pòrtic). Dividides en dotze capítols, projecten la seva personalitat i la seva condició privilegiada d’observador de primera línia de la vida pública catalana, des de la qual ha estat un opinador que, en la defensa de les seves conviccions, s’ha guanyat un respecte i una credibilitat indiscutibles.
Benvingut a Serra d’Or, Sr. Culla. Benvingut a casa seva. Jordi Sarsanedas ja li encarregà per a la revista les primeres ressenyes de llibres d’història l’any 1977…
Sí, encara estava fent el servei militar i, per tant, les primeres lectures i ressenyes les vaig fer vestit d’uniforme, des del Govern Militar de La Corunya, on estava destinat. Des d’aleshores, les col·laboracions regulars van durar una dècada, i les esporàdiques, fins a l’actualitat.
En el pròleg de les seves memòries diu que la raó de més pes que l’empenyé a escriure-les és «la de sentir-se un home del segle XX cada cop més dépaysé a mesura que avança el segle XXI». Això de penjar a Instagram fotos del seu últim viatge, per posar un exemple, ens imaginem que no el deu acabar de convèncer?
No, jo soc tan antic que, les fotos de vacances, les imprimeixo i les poso en un àlbum dels de tota la vida… De fet, no estic en cap xarxa social, no vull ser-hi, i trobo que aquest exhibicionisme d’Instagram, aquest explicar i mostrar a cada moment què fas, on ets, què has menjat, etcètera, és horrorós i perillosíssim per a aquells qui el practiquen, perquè després no poden demanar ni pretendre cap mena de privacitat.
Al llarg dels anys, li han col·locat diferents etiquetes. N’hi ha alguna amb la qual se senti especialment identificat?
Bàsicament n’hi ha hagut dues: esbirro convergent, o pujolista, i agent a sou del sionisme. Resulta curiós que, per a determinada gent, si defenses unes posicions que ells no comparteixen és perquè ets un mercenari; ells, en canvi, són tots uns idealistes meravellosos. Aquest discurs no m’ha impressionat mai. Defenso les coses en les quals crec, procuro argumentar-les… i a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.
La seva generació, tant en l’àmbit català com mundial, deu ser una de les que més canvis han viscut en tots els sentits al llarg de la seva existència…
Sí; per posar dos exemples, quan jo vaig néixer, en plena Guerra Freda, era inimaginable que al cap de tres o quatre dècades el comunisme s’esfondrés i la Unió Soviètica deixés d’existir. I, als anys 1980 o 1990, en plena autonomia, ningú no hauria dit que a Catalunya la meitat o més de la ciutadania voldria la independència. En nosaltres s’ha complert aquella maledicció xinesa: «Desitjo que visquis temps interessants».
Els canvis en el periodisme i en la política han estat majúsculs…
Certament. A la política catalana —partits, lideratges, dinàmiques electorals…— ja no la coneix, amb perdó, ni la mare que la va parir. I en el terreny del periodisme, la crisi econòmica ha fet estralls: precarització, reducció de plantilles, retallades salarials, actituds cada cop més sectàries…; i mitjans d’un tipus nou, per descomptat: els digitals, les ràdios i televisions per Internet, etcètera.
Què és el que més agraeix als seus pares?
Que em donessin la millor educació possible dins les seves possibilitats, i que m’infonguessin uns principis, uns valors, evitant que —en expressió del meu pare— pugés «com els arbres de la Rambla», que es veu que creixien molt torts.
Quan visità Josep Tarradellas l’any 1975 a Saint-Martin-le-Beau, no es devia pas imaginar el paper principal que tindria al cap de dos anys. Amb quina predisposició hi anà?
Hi vaig anar com un joveníssim (22 anys) aprenent d’historiador que volia saber coses dels anys 1930, res més. No imaginava que el meu amfitrió esdevindria al cap de dos anys protagonista de la política catalana. No l’havia «pensat» en aquests termes, francament.
Només de començar, li digué una frase que era tota una declaració de principis: «Amic Culla, a mi el passat no m’interessa, només m’interessen el present i el futur.»
I vaig estar a punt de recollir les coses i acomiadar-me, perquè jo volia parlar del passat, és clar. Per sort no ho vaig fer, i ell —un cop feta la declaració de principis— s’avingué durant una pila d’hores a parlar del passat, i va ser amb mi d’una amabilitat i una gentilesa molt grans.
La tardor del 1975, en restablir-se el contacte amb companys de la facultat, el miraren amb sorpresa quan els explicà que havia conegut alguns exiliats, entre ells un «tal Tarradellas», que assegurava ser president de la Generalitat. No en tenien cap notícia… Realment, és una cosa que, amb ulls actuals, sorprèn molt.
Ho comprenc, però va ser així. L’any 1975, a Catalunya, només uns pocs milers de persones sabien qui era Tarradellas. I en dos anys, aquell desconegut, aquell «oblidat» per la història es va saber fer valdre i esdevingué una peça fonamental de la política catalana. I centenars de milers de persones vàrem anar a rebre’l, quan tornà a Barcelona l’octubre de 1977.
Tingué el privilegi de ser l’únic testimoni de la conversa que mantingueren Josep Tarradellas i Pierre Vilar a casa del primer. Al seu entendre, «els darrers supervivents d’una extingida raça de gegants, un de la política i l’altre de la historiografia». Un dels grans privilegis que li deu haver ofert la seva condició professional…
Sí, aquella tarda del 1984 va ser memorable per a mi: dues hores de diàleg, en francès, entre el president Tarradellas i el gran historiador, amb qui jo tenia el privilegi de mantenir una relació molt cordial. I un servidor allà, en silenci, contemplant aquell formidable partit de tennis intel·lectual…
En la primera edició de les Jornades sobre el Nacionalisme Català a la fi del segle XX, que tingué lloc a Vic l’any 1987, una conferència seva, titulada «Per un nacionalisme desacomplexat», tingué un gran ressò. Si la repetís en l’actualitat, hi faria gaires canvis?
Afortunadament, el nacionalisme català ja està desacomplexat; vull dir que ja fa temps que ha perdut la por, i fins i tot ha arrabassat l’hegemonia cultural al discurs d’una pretesa esquerra cosmopolita i supermoderna. Les coses han canviat molt des d’aquell 1987, i la millor prova n’és el procés independentista.
No ha defugit «cobrir una sensibilitat nacionalista» en diferents llocs quan li ho han demanat: Cercle d’Economia, El País… Com l’ha viscuda aquesta condició?
Doncs amb comoditat i sense demanar excuses. Sempre m’ha semblat positiu que una entitat, o un diari, creguessin necessari incorporar «sensibilitats nacionalistes». I, si la persona triada per representar aquella sensibilitat era jo, doncs millor… He procurat exercir de «quota» nacionalista sense rebaixar les meves conviccions ni defugir la polèmica.
Pensant en els seus 42 anys com a professor universitari, de quines coses està més satisfet?
Dels cap a 8.000 alumnes que he tingut; i sobretot del fet que molts d’ells, quan ens retrobem passats els anys, recordin positivament les meves classes. Bé, i del fet d’haver-me casat amb una exalumna, ja fa gairebé trenta anys…
«He estat sempre molt poc associatiu, molt individualista i extremadament gelós de les meves llibertats de criteri i independència de comportament. Per això no he militat mai enlloc.» Aquesta condició li deu haver permès ser crític sempre que ho ha considerat convenient i, alhora, guanyar-se un respecte considerable.
Respecte… i hostilitat, això sempre va per barris. En tot cas, he prioritzat la meva llibertat personal i he sacrificat els avantatges —que en té— de posseir un determinat carnet, i gaudir així de la protecció del grup corresponent. A mi, el que m’agrada és ser un franctirador.
Tot i que en diferents graus, ha conegut bé la majoria dels darrers presidents de la Generalitat i hi ha tingut relació. Ens agradaria que posés un adjectiu —el que li semblés més escaient— a cadascun d’ells: Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont i Torra.
A veure si me’n surto: Tarradellas, resilient; Pujol, constructor; Maragall, voluntariós; Montilla, caut; Mas, agosarat; Puigdemont, arrauxat; Torra, accidental.
Es veu sovint amb Jordi Pujol. El passat mes de juliol es compliren cinc anys de «la confessió». Amb motiu d’aquest aniversari vostè afirmava que, «com més temps passi, més prevaldrà la valoració de la seva tasca de govern».
Jo crec que sí, per més que la taca hi és, i persistirà si no és que una resolució judicial la netegi, almenys pel que fa a la persona del president Pujol. Però Felipe González, per què passarà a la història, pels seus catorze anys de tasca de govern o per l’escàndol dels GAL?
Veure món, la història… I Israel són les seves grans passions. Quines són les raons per les quals la seva relació amb Israel hagi estat —i sigui— tan intensa i duradora?
Jo m’enamoro poc, però quan ho faig és per sempre… Amb Israel vaig establir un vincle afectiu, sentimental, des de l’adolescència, fa més de cinquanta anys. És clar que la relació ha passat per alts i baixos, i m’ha donat disgustos, i maldecaps, i alegries. Però, després de moltes visites i de centenars de llibres llegits, ja és un vincle indestructible. No amb Netanyahu, és clar, sinó amb la idea i la realitat —complexa, polèmica…— d’un Estat jueu.
Al seu entendre, respecte al litigi israelopalestí, «l’única solució assenyada és la de dos estats, un al costat de l’altre”…
Això és tan evident com difícil de portar a la pràctica. En aquell racó de món gairebé tot és sagrat per a gairebé tothom, i la sacralitat és la substància més difícil de dividir que hi ha. Si el que hi ha a Israel-Palestina fos petroli, el plet ja estaria arreglat faria temps.
Respecte al litigi catalanoespanyol, l’única solució assenyada és …
Jo crec que hauria de ser que els ciutadans de Catalunya poguessin manifestar lliurement i democràtica quin futur col·lectiu prefereixen i, segons quin fos el resultat, obrir les negociacions polítiques corresponents, de manera civilitzada. Si, segons diuen a Madrid, no hi ha una majoria independentista, per què no certificar-ho en un referèndum i tancar, almenys per un grapat d’anys, la carpeta?
Alguna vegada ha comparat la situació actual entre Catalunya i Espanya amb una partida d’escacs. Com va la partida, al seu entendre?
La veritat és que no jugo a escacs i, per tant, les metàfores escaquistes se m’escapen. Però estem en un empat d’impotències. La de l’independentisme per fer efectiva la República, i la de l’Estat per eliminar l’independentisme del tauler de joc. A l’independentisme li tocaria acumular forces i sumar efectius, perquè aquesta serà una guerra llarga, de desgast, de resistència.
L’any 2017 sortí El tsunami, un llibre seu centrat en la transformació que ha experimentat el sistema de partits català. Quin serà el paisatge després de la retirada de les aigües?
El problema és que les aigües encara no s’han retirat, i continuen molt agitades: Iniciativa desapareix per deutes, el PSC es refà, els Comuns es desinflen, l’espai postconvergent és un laberint, Ciutadans perd pistonada, el PP és al llindar de l’extinció… Els editors em demanen un Tsunami II, però jo crec que tot és encara massa fluid, massa inestable. Caldrà esperar un parell d’anys…
Hi ha algun personatge dels molts que ha tractat que li hagi despertat una admiració especial?
“Admiració” potser no és la paraula, però admeto que figures com Tarradellas o Pujol m’han fascinat, cadascuna en el seu estil i sense que això m’hagi bloquejat l’esperit crític.
Quin episodi de la història de Catalunya no hauria volgut perdre’s?
Home, acompanyar els almogàvers en les seves campanyes per Orient hauria resultat incomodíssim, i viure el setge de Barcelona el 1714, molt dolorós. De fet, no em queixo gens del temps històric que m’ha tocat de viure: el declivi del franquisme, la transició, el restabliment de l’autonomia, l’arrencada del procés independentista. Vist amb perspectiva, crec que ha estat un període apassionant.
Què diran els llibre d’història d’aquí a uns segles respecte al període actual de Catalunya?
No ho sé, en realitat no ho sap ningú. Però crec que aquells llibres expressaran la sorpresa que, en una societat europea occidental desenvolupada, amb un nacionalisme que no havia estat mai independentista, a la segona dècada del segle XXI sorgís un poderós moviment reclamant un Estat propi. A parer meu, el «mèrit» d’aquest fenomen recau fonamentalment en l’Estat espanyol, i més secundàriament en la crisi econòmica començada fa deu o onze anys.
La salut, com vostè diu, li mostrà fa poc «una targeta groga». Aquella experiència li transmeté algun ensenyament? Generà algun canvi important en la seva vida?
Em recordà la fragilitat de l’existència humana, i m’hauria d’haver servit per relativitzar un munt de coses, de problemes, d’entrebancs (professionals, personals, familiars…) que, comparats amb la salut, tenen poca importància. Però aquest canvi de xip no és fàcil de fer quan ja tens el caràcter format, les manies adquirides, etcètera. En tot cas, ara visito metges i em faig proves i controls amb molta més freqüència que abans. Estic en «llibertat vigilada».
Què li ha ensenyat la vida, fins ara?
Que la cosa més complicada, més difícil d’entendre i de gestionar de l’univers és la naturalesa humana. I això ho afecta tot. La política seria infinitament més senzilla i racional sense les vanitats, les gelosies, les ambicions, les fílies i les fòbies dels homes i les dones que la protagonitzen. Les relacions interpersonals a la feina, a les famílies, també. Per què hi ha homes capaços de matar les seves dones o companyes, les mares dels seus fills? En termes racionals, em resulta incomprensible. Però el cervell humà és capaç del millor i del pitjor, de la genialitat quasi sobrenatural i de l’abjecció més baixa, inconcebible fins i tot entre els animals salvatges.
