Joan Mena: “Estar al Govern no vol dir tenir el poder”

Joan Mena (Sabadell, 1975) és un polític català, militant d’EUiA, diputat al Congrés dels Diputats des del maig del 2019 i portaveu de Catalunya en Comú. Parlem amb ell sobre Podemos, Ada Colau i el seu pas per la política.

On queda avui l’esperit d’aquell 15-M del 2011 que va fer néixer l’espai de Podemos? S’ha perdut l’essència de Podemos?

És un esperit que ha impregnat a la política i a les institucions. Segurament no s’explicarien moltes de les coses que han passat, no només a Catalunya sinó a tot l’Estat, sense la irrupció que va fer molta gent que no venia de la militància política, sinó que venien de l’activisme social i molts altres de polititzar-se al carrer i a les manifestacions per lluitar contra les retallades i de polítiques que es feien d’esquena a la ciutadania. Probablement, moltes coses de les quals avui coneixem i que avui estan destapant no passarien si no hagués arribat una força plural i diversa com eren les forces del canvi que se’n van solidificar d’una forma diferent en cada territori, però que van aconseguir trencar amb el bipartidisme, va democratitzar molt més les institucions i va impedir d’alguna manera que l’opacitat es quedés en l’àmbit de la política. Els valors que vam impulsar aquell canvi avui estan molt presents a la vida política.

S’ha perdut l’essència de Podemos?

Hi ha dos elements importants a la vida de l’espai del canvi. Un moment va ser la irrupció a les institucions i a partir d’aquí normalitzar que la gent comuna que mai havia estat formant part de les decisions polítiques formessin part dels plens del Parlament, al Congrés i de molts plens municipals del país i després un segon moment a la irrupció dels governs. Algunes de les coses que s’han demostrat en els últims temps és que estar al Govern no vol dir, per desgràcia, tenir el poder. Hi ha qui sense passar per les urnes continua tenint molts privilegis, continuen ostentant d’alguna manera aquest poder i aquests són uns elements que nosaltres encara estem intentant treballar per poder canviar i modificar. Al final, la democràcia no passa només per fer net en l’àmbit de la política sinó que hi ha determinats lobbies i poders que a la que poden intenten influir en les decisions polítiques.

Entrar en política és entrar en contradiccions o incoherències?

A la vida en general has d’estar disposat a acceptar contradiccions. Tant personals com laborals, i també en l’àmbit de la política. Probablement, aquestes contradiccions quan les vivim en l’àmbit de la política se situen en el focus mediàtic i, per tant, tenen un altaveu que no tenen altres tipus de contradiccions. Però és evident que qualsevol persona que estigui en política o que es dediqui encara que sigui de forma puntual o conjuntural a la política està disposat a assumir aquestes contradiccions.

Té sentit avui militar en un partit polític?

Jo crec que té més sentit que mai. És a dir, avui s’ha demostrat que la política serveix per al que jo crec que ha de servir la política que és per millorar la vida de la gent. Fins ara veiem com la política havia estat utilitzada per alguns per millorar la seva posició social, per poder tenir una feina al llarg de la vida, per poder mantenir uns privilegis. Des de la irrupció de les forces del canvi crec que es demostra que la política si no serveix per millorar la vida de la gent serveix de poca cosa. Des del meu punt de vista, militar en el compromís, sigui polític o en una entitat, em sembla un valor afegit.

En un context on el desprestigi de la política està a l’ordre del dia i també de la classe política, quin missatge enviaries a la gent desconfiada? Tots els polítics se n’aprofiten del poder?

El missatge seria precisament el d’implicar-se i formar part de les decisions polítiques. En totes les organitzacions polítiques hi ha persones que es creuen i que estan en política pels principis, pels valors democràtics, pels valors ideològics que representen i, per tant, que s’acostin a la política, que vegin que les persones que formem part dels partits polítics som persones comunes i que, en conseqüència, som com ells i com elles. En aquest sentit em sembla que és l’exercici de proximitat més important que podem recomanar.

Recentment, Cèlia Villalobos ha atacat Pablo Iglesias. Què et sembla que una exdiputada i exalcaldessa, entre altres carrers, faci aquestes declaracions?

Són unes declaracions molt lamentables vinguin de qui vinguin. Evidentment, tenen més repercussió i són encara molt més lamentables si venen d’una persona que sap el que vol dir exercir la responsabilitat política i ser càrrec públic. En aquest sentit, a mi em sembla que això té dues dimensions: la primera és que el que va passar va ser una metàfora de les actituds que ha hagut de patir Pablo Iglesias a la seva vida política, tot el que ha patit també l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també les fake news que s’han difós de les macrogranges del ministre Alberto Garzón. Jo diria que hi ha una estratègia de la dreta que no accepta que a l’esquerra tinguem la mateixa legitimitat d’accedir al govern i, per tant, fan aquesta ofensiva poc democràtica. Jo diria que és una defensiva antidemocràtica perquè jo sempre defenso que tu pots confrontar el model i les idees d’algú, però ho has de fer des del respecte democràtic, no inventant coses i atacant en l’àmbit personal. Això d’alguna manera és el que s’ha vist en les declaracions de Villalobos. La segona dimensió és que el PP i aquesta triple dreta no han acceptat la legitimitat del govern d’Espanya, no han acceptat que hi ha una aliança plurinacional que avui governa l’estat espanyol i, per tant, ells tenen la percepció que les institucions són seves i que el Congrés dels Diputats, també.

Colau hauria de dimitir per les acusacions de corrupció?

En aquest sentit, jo crec que és un altre exemple dels que deia abans. L’Ajuntament de Barcelona, Barcelona en Comú, Colau i els seus regidors ja tenen fins a 10 querelles presentades pels que defensen els lobbies dels interessos econòmics de la ciutat de Barcelona. 10 querelles que han estat arxivades, jo no tinc cap dubte que aquesta nova querella tornarà a ser arxivada perquè ja ho va fer fiscalia. Vam tornar a posar una querella pel tema de la municipalització de l’aigua precisament a entitats que s’ha demostrat que estan molt vinculades a AGBAR. A Valladolid ha passat una cosa semblant.

Llavors, com casa la idea d’una persona investigada amb el codi ètic dels comuns?
Jo crec que Ada Colau està complint amb el codi ètic de Barcelona en Comú. El que diu el Codi ètic és que quan hi ha un cas de corrupció amb ànim de lucre. És molt diferent del que li va passar Trias, per exemple. És veritat que ell no va estar implicat en cap cas, però sí el número 2, que avui està condemnat. Això no ha passat a cap dels regidors de Barcelona en Comú. Aquí hi ha una diferència.

Va ser un error assenyalar a Xavier Trias?
Jo crec que Convergència ja venia de molta experiència de la corrupció; és un partit que ha fet de la corrupció també el seu modus operandi com li ha passat també al Partit Popular. Dos partits que han estat esquitxats per la corrupció i moltes vegades s’han presentat a les eleccions gràcies als beneficis que han tret d’aquestes corrupcions. En aquest sentit, l’equip de Trias no només va tenir episodis d’imputació, sinó que alguns regidors van acabar condemnats. Jo crec que la ciutadania se n’adona quan algú fica la mà a la Caixa.

Colau serà de nou la candidata a ser alcaldessa a Barcelona?
Jo em limito a les declaracions que ha fet ella i Barcelona en Comú. S’ha d’obrir un procés per decidir qui és el millor candidat i quin és el millor equip. El país està en una situació greu amb la pandèmia, per tant, l’energia de Colau està centrada en el fet que Barcelona surti de la crisi. És una decisió que no està presa, li correspon a Colau però també a tota l’organització de Barcelona en Comú.

Joan Mena sumarà en un hipotètic nou partit liderat per Yolanda Diaz?
No només des de Catalunya en Comú sinó totes les persones que formen part d’aquest canvi estem convençuts que el lideratge de la Yolanda Diaz serà un lideratge que multiplicarà les potencialitats d’aquest espai. Ella ha demostrat que es pot governar pensant en la gent. Ho fa amb un tarannà feminista, ens cuida a tots i ens té en compte a tots. No entra al fang, tots treballem i treballarem perquè pugui ser la pròxima presidenta del govern d’Espanya.

Un missatge que enviaries als joves que veuen el seu futur trepitjat, sense oportunitats? Com ho revertim?
Això ho hem de revertir sent capaços de traslladar el “Si es pot” que cridàvem a les places, aquesta és la millor eina. Ho estem intentant fer. Hem aconseguit que l’atur juvenil baixi, tot i que el TSJC i la cúpula del poder judicial no ens ajuda gaire. També volem una llei d’habitatge perquè els joves no hagin d’invertir un 80% dels seus sous per poder pagar un lloguer, destensionar el preu del lloguer a les ciutats que estan més tensades. També rebaixar les taxes universitàries. Gràcies al ministeri d’universitats s’ha pogut rebaixar, ho va fer el ministre Castells abans de marxar. Amb moltes dificultats i molts elements en contra, com una dreta que no ens ajuda i un poder judicial que està segrestat, jo crec que al final tots junts ho acabarem obtenint.

El cordó sanitari contra l’extrema dreta funciona? Està sent efectiu?
Acostuma a funcionar poques vegades. Sabíem que la ultradreta existia, però estava amagada a les files del PP. El problema que tenim és que a Espanya no tenim una dreta democràtica, això ho hem dit moltes vegades. Merkel ha dit reiteradament que mai governaria amb coalició amb una formació ultradreta. En canvi, Pablo Casado està desitjant poder tancar acords amb Abascal al conjunt de l’estat.

Quin us en fa de les xarxes socials?
Déu-n’hi-do, soc bastant consumidor de les xarxes. He intentat distingir entre unes i altres. Tenen un valor important, però hi ha un micromón que a vegades no caldria repassar-lo gaire.

10 noms…
Pasqual Maragall: Un bon alcalde.
Laura Borràs: Tinnc bona relació amb ella.
Pablo Iglesias: Un dels millors líders polítics dels últims anys.
Carles Puigdemont: No el tinc com a referent.
Rei Juan Carlos: Un fugat de la justícia que hauria de tornar a rendir comptes.
Felip VI: El fill d’un fugat de la justícia.
Villarejo: Una persona fosca.
Yolanda Diaz: Esperança i futur.
Ada Colau: Una molt bona alcaldessa.
Íñigo Errejon: Una persona amb qui hem de construir futur
Jéssica Albiach: Esperança per Catalunya.
Isabel Díaz Ayuso: Una irresponsable.
Pedro Sánchez: Una mica de postureo.
Irene Montero: Una dona compromesa i valenta.
Joan Herrera: Una persona que va treballar molt perquè l’esquerra estigui avui on està.
Santiago Abascal: Del pitjor que ha donat la política en els últims temps.
Meritxell Batet: En algun moment no controla el congrés.
Ana Pastor: Va ser una bona presidenta del congrés.
Joan Mena: una persona que està de pas per la política.