Joan Surroca i Sens (Torroella de Montgrí, 1944) és un home a qui s’atribueixen moltes facetes. La d’educador, tanmateix, és la que les relliga totes. Tota la vida ha actuat amb conseqüència d’acord amb la seva consciència social. Ha defensat —i defensa— moltes causes nobles. Es defineix com a realista positiu perquè, malgrat tot, està convençut que hi ha motius —molts motius— per tenir confiança en un futur millor. Als seus vuitanta anys continua ben actiu. Fa pocs mesos va sortir publicat el seu darrer llibre, Sigues el canvi que vols veure al món (Ed. Tibidabo), on ens convida a reflexionar sobre el nostre paper en la societat i a lluitar contra les injustícies.
«Jo sempre faig la broma de dir que soc surroquista, únic militant i a punt d’escindir-me.» Pot ser que l’adjectiu que se li adigui més sigui el de «lliure»?
Admiro les persones coratjoses que militen. La llibertat es troba després d’una reflexió honesta, es militi o no. Això sí, viure a la intempèrie a vegades és dolorós.
Vostè és una persona que dona valor al coneixement i a la formació, però també, i de manera especial, a la imaginació, la saviesa, la curiositat, l’interès…
Aquests valors cotitzen a la baixa per dues raons: primera, una societat altament formada en les branques humanistes és perillosa per als poderosos; segona, la bona formació requereix esforç per part de qui s’està educant. La confluència dels interessos dels de dalt amb els egoismes dels que confonen l’estudi amb la diversió dona el resultat d’un jovent amb formació tècnica, però desproveït de les eines per pensar, per ser crítics, per gaudir de la bellesa, incapaç de transformar-se davant una peça d’art o d’una obra literària. Estic altament preocupat. Amb tot, conec joves admirables que neden contracorrent i saben trobar el goig de viure de manera solidària. D’ells és el futur.
Sempre ha dit que cal cultivar, de manera equilibrada, diferents camps: reflexió, estudi, silenci i formació de la ment; estar bé físicament; cuidar-se i fer exercici; família i amistats i, finalment, compromís social.
A mi em funciona procurar tenir temps per a cadascun d’aquests quatre blocs, l’equilibri és aconsellable. Les obsessions són útils per a realitzar grans projectes, però l’experiència m’ha demostrat que una vida equilibrada és més rica i, a la llarga, més profitosa, també socialment parlant.
Què és el que més agraeix als seus pares?
Que admetessin, contra el seu desig, que deixés el negoci familiar per estudiar i dedicar-me a allò que m’atreia.
Ens podria dir un record feliç de la infantesa?
Les truites de farina boníssimes que em feia la meva àvia Teresa a la llar de casa seva, a Gualta.
La sabateria de casa seva devia ser una gran escola de vida.
Vaig treballar-hi amb molta dedicació d’ençà que era un nen. La meva adolescència i primera joventut van coincidir amb l’arribada del turisme. Fèiem venda al major i el treball era enorme, incomprensible ara. Em va preparar per fer front a les adversitats i coronar les pujades de la vida.
Hi ha alguna persona que, en algun moment de la seva vida, hagi exercit una influència important en vostè més enllà de l’àmbit familiar?
És formidable trobar bons professors, però una vida necessita un mestre. El meu va ser Josep Tomàs Mont, un alumne, com el meu pare, de Pere Blasi, un mestre extraordinari. En Tomàs em va encarrilar. Agraïment immens.
Estudià Història i començà Dret. Quina és la seva etapa predilecta de la història de la humanitat?
La meva formació és més de Dret. Vaig tenir molt bons professors. Quan tenia tres cursos acabats i ja havia finalitzat Història, el meu pare va patir un ictus i vaig haver de posar-me al front del negoci un temps més. M’agrada especialment el Quattrocento i en trobo tres, d’etapes, especialment atractives pels canvis profunds: el Neolític, el primer mil·lenni abans de la nostra era (el que Karl Jaspers en diu temps axial) i la que vam començar a finals de segle passat amb la globalització i el pas de l’era analògica a la digital.
En els anys vuitanta exercí com a docent, primer a Blanes i, després, a Girona. Com definiria aquell període?
Va ser una dècada esplèndida. Tenia alumnes molt bons en tots els aspectes. Malauradament, van arribar unes reformes educatives que mai he vist bé i vaig anar-me’n al món dels museus.
Inicià una nova etapa professional que el portà a dirigir el Museu del Montgrí del Baix Ter, el Museu d’Art de Girona i el Museu de la Pell de Vic. Què en destacaria, d’aquells anys?
Va resultar una oportunitat per connectar amb persones interessants i d’una gran diversitat. No hi ha cap peça de museu tan atractiva i valuosa com una persona. Vaig aprendre museologia visitant museus als cinc continents i adoptant allò que veia que funcionava. Vaig treballar de manera excessiva. Els museus han d’estar a l’abast del gran públic: són una eina pedagògica immillorable per fer-nos vibrar, per emocionar-nos i per elevar-nos. Vaig tenir el plaer d’observar gent senzilla que sentia tot això davant d’una obra, mentre que algun “savi” amb moltes dades al cap era incapaç de connectar amb la peça d’art que tenia al davant. En sabia els detalls, però n’ignorava el significat profund.
Com valora el seu pas per la política, tant a l’Ajuntament com al Parlament?
És una manera de pagar impostos amb temps. Molta més gent hauria d’exercir la política durant un període de la vida i després seguir amb la professió. Estic content d’haver-m’hi dedicat, malgrat que vaig ser molt crític. Però els polítics no són pitjors que els carnissers, els paletes, els enginyers, els músics o els capellans. Són iguals. Depèn de qui, n’hi ha de tutti colori. Al Parlament, hi vaig trobar persones molt vàlides i honestes.
Quines serien les principals causes per les quals ha lluitat i continua lluitant?
Són causes pendents, eternament pendents. L’ésser humà té set d’infinit i anhel de perfecció. Un repartiment més equitatiu dels béns del planeta, la concòrdia aconseguida gràcies al diàleg, l’erradicació de tot pensament fanàtic, l’exercici de la política com un servei, la bona feina dels educadors que acompanyen infants i adolescents amb cura i amor. Són desiderates que ens conviden al compromís, únic camí per trobar sentit a la vida.
Ens podria esmentar algun assoliment, en les susdites causes, de què se senti especialment satisfet.
Veig millores en igualtat de gènere, major consciència ecològica en les noves generacions, més respecte envers els animals, per exemple. Però el meu cor no deixa de plorar perquè observo retrocessos. Sé, intueixo, que hi haurà nous avenços en el futur, com sempre ha estat, però la meva vida ha transcorregut en un període històric concret. D’experimentar la grisor i negror dels anys quaranta i cinquanta i d’engrescar-me amb les guspires lluminoses dels seixanta i primers dels setanta, he passat a patir la deplorable situació que provoca l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs en detriment dels més pobres, el poc respecte envers el planeta per part de tants inconscients i les guerres incessants, totes evitables, que causen morts, misèria i embrutiment moral.
«No oblidem mai que l’estimació és el més important». La seva obra i les seves actuacions parteixen d’aquesta citació?
Ens omplim la boca de paraules solemnes com «amor», però pensem poc sobre què suposa estimar. Escoltem? Ens limitem a criticar i a queixar-nos? Encoratgem a qui li costa agafar el vol? Estimem la parella o ens en servim? Al marge de si un és cristià o no, per saber què és l’estimació, trobo insuperable el passatge del Bon Samarità evangèlic. Allà hi és tot.
El món en què vivim és molt complex, però vostè sempre ha tingut una irrenunciable mirada confiada cap a les persones i les coses.
Saps per què? Perquè en aquest món tan espatllat no deixo de trobar gestos bondadosos, sovint de gent anònima, que em dediquen un somriure, una paraula amable o una acció gratuïta per pura benvolença. Si ens creguéssim el bé que està a les nostres mans! Només cal parar esment en els ulls que ens miren!
Li presentem uns subjectes per a possibles oracions. Ens agradaria que hi posés els predicats corresponents:
El decreixement és un fracàs, de moment. Triomfa la tesi del creixement infinit i que la tecnologia repararà tots els danys. Un exemple: l’aeroport de Barcelona. Carregar-se la Ricarda és una barbaritat. Prometen compensar 10 hectàrees per cada hectàrea afectada, però això és un regal enverinat. La barrabassada més gran és l’estil de vida que uns pocs ens imposen a una majoria. No tot és el diner! És la qualitat de vida que ens ha d’interessar. Estem abocats a viure en una societat amb més pors, més policies, més psicòlegs, més malalties mentals, etc. És un pretès progrés absurd. Més vols, més creuers, més i més, fins on?
La democràcia és per practicar-la sempre i arreu.
L’educació és saber descobrir el tresor que cada infant porta amagat dins seu. No hi ha cap revolució comparable a la d’aconseguir una societat amb mestres excel·lents.
La globalització és inevitable, però no l’hem de limitar a l’economia.
La identitat és una riquesa a preservar.
Els recursos del planeta són per gastar-los sòbriament, amb mesura.
El temps és la nostra veritable riquesa. Hi ha gent tan i tan pobra que només té diners, però sense temps per acompanyar a passejar els seus pares o avis ancians ni per escoltar els fills, que ho tenen tot menys el temps dels pares per ser escoltats.
La utopia és com el colesterol, hi ha la bona i la dolenta. La bona és la utopia que ens fa caminar cap a una fita, encara que sembli difícil. La dolenta és quan allò pretès és absolutament impossible, aleshores són utopies generadores de frustració.
I si el subjecte fos Catalunya, quin predicat hi posaria?
És el meu país.
«El bé sempre supera el mal», diu el filòsof Josep M. Esquirol. Hi deu estar plenament d’acord. Un exercici que li agrada de fer, a vostè, és el d’observar els gestos bondadosos que som capaços de captar al llarg de només un sol dia.
Un bon exercici és inventariar cada dia els gestos bondadosos observats. És com un manual de supervivència en aquest món amb massa mostres de mala educació. Si us plau, no ens oblidem mai de dir gràcies a tothom i d’escriure cartes d’agraïment a qui s’ho mereix. Això té una força més gran que qualsevol arma destructora.
La pandèmia ens feu prendre més consciència dels recursos limitats del planeta i de la nostra vulnerabilitat?
És clar que no. Ens pensàvem que mai més tornaríem a la desmesura, però l’hem superat. El desfici i la immediatesa s’han apoderat de massa cors. Una cosa és aprofitar el temps, gaudir-lo i voler una vida plena i una altra és actuar de manera esbojarrada, consumint béns innecessaris i desitjant aparentar més que no pas viure profundament. Quan és més important fer-se una foto i penjar-la a qualsevol xarxa social que no pas el gaudi del moment que estem vivint, es demostra una immaduresa que fa pena.
Ens podria nomenar deu persones (de qualsevol època i de qualsevol racó del món) a qui li agradaria convidar a casa seva a dinar?
Quina meravella seria organitzar una tertúlia de tot un dia amb gent diversa! Em sortiria fàcilment una llista de milers de persones, totes elles estimades i amb possibilitat d’aprendre. Em costa molt limitar-me a deu, però heu-les aquí: Aspàsia de Milet, Filodem de Gàdara, Jesús de Natzaret, Hipàcia d’Alexandria, una gitana anònima de les que van morir a Auswitch, Pepe Mujica, la infermera anònima que davant d’una prova dolorosa i incòmoda em va tractar amb una delicadesa exquisida, Josep Tomàs Mont, l’estimada Anna Maria i l’estimada Núria.
El passat mes de juny complí vuitanta anys. Com veu la vida des d’aquesta talaia?
Amb molt d’agraïment per haver viscut tants anys. Tot i que una vida humana és un llampec entre dues eternitats, quina meravella la vida! Els anys no m’han fet cínic. Em sap greu trobar en el meu passat tants d’errors, tantes limitacions, tanta presència del mal i, per si fos poc, tant de bé deixat de fer. Saps una cosa? No hi ha res que em satisfaci tant com quan algú benigne em perdona.
El P. Hilari Raguer, quan li preguntaven pel tema de la mort, deia que sobretot sentia una gran curiositat. Quina seria la seva resposta?
En la seva Carta a Meneceu, Epicur escriu: «Mentre som vius, la mort no existeix, i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som.» La mort no em fa por, però m’interessa massa la vida com per no desitjar-la eterna.
El seu darrer llibre té com a títol una citació de Gandhi: Sigues el canvi que vols veure al món (Ed. Tibidabo). És un compendi dels temes principals que ha tractat al llarg de la seva vida?
Ens queixem dels comportaments aliens i exigim drets a tort i a dret; no obstant això, trobo interessant que ens interpel·lem, que ens preguntem què fem nosaltres i siguem exigents amb nosaltres mateixos a l’hora de descobrir les nostres obligacions. Naturalment, és un discurs antipàtic, que poca gent cerca. Vaig contracorrent proposant una lectura en temps que es llegeix tan poc i posant l’accent sobre la cultura de l’esforç, la contenció, la frugalitat i veure les necessitats de qui tenim al costat. No hem d’oblidar, però, que són les injustícies estructurals les que condemnen tanta gent a la indigència material i moral. Si el llibre fa obrir els ulls a una sola noia o noi, haurà compensat l’esforç d’escriure’l.
Ens podria comentar aquestes citacions seves:
«Estar alegre és una bona manera de regalar benestar a qui ens envolta.»
Una cosa és viure estúpidament feliços i l’altra és procurar mantenir la joia de viure i l’alegria. Hi ha amargor a moltes vides i el nostre humor pot fer miracles. No sempre i arreu és possible experimentar aquesta plenitud vital, però la majoria de persones tenim les condicions per experimentar-la a bastament.
«L’essencial és viure en plenitud cada dia, cada hora, i confiar en la bondat humana. La senzillesa facilita viure bé.»
Hem d’aprendre dels més senzills. Sabem que uns mínims vitals són necessaris, però a partir d’una determinada renda, tot es complica i les possibilitats d’experimentar la joia baixen en picat a mida que creixen les preocupacions pel mantenir, administrar, etc.
Acostuma a dir que la seva vida està acompanyada constantment per la sort…
Em considero molt afortunat. He patit molt, simplement perquè soc patidor, però en els moments clau de la vida m’he sentit beneficiat amb molta magnanimitat.
Sol dir que la vida li ha regalat dues persones extraordinàries: l’Anna Maria, que morí el 2019 i la Núria, amb qui es va casar el 2021. Què en destacaria de cada una d’elles?
Amb l’Anna Maria vam fer un llarg tram de la vida junts. És, encara ara, un far per a tothom que la va conèixer. Trenta-cinc anys de malaltia, amb vuit intervencions cerebrals, una vida plena de limitacions i no vaig escoltar mai ni una sola queixa, sempre ens va regalar el seu somriure transformador.
La Núria és inexplicable. El que ens ha passat també és inexplicable. Portem relativament poc temps junts i, per llei de vida, sabem que la nostra unió no serà llarga, però ens fa la impressió que fa mil anys que ens estimem. Vivim molt densament. Què he fet jo per merèixer una estimació tan sublim? L’amor és gratuït.
Li deixem l’espai de l’última resposta per a vostè.
Moltes gràcies per donar-me l’oportunitat d’expressar-me amb motiu de la celebració dels meus vuitanta anys. Aprofito l’ocasió per encoratjar tothom. Un món nou és possible. No caiguem en un pessimisme excessiu. Tot està per fer i el canvi possible és a les nostres mans.
