«El fet més important de la pedagogia catalana, de Llull ençà, ha estat el programa d’immersió a les escoles», afirmava el pedagog Joan Triadú.
Hi pensàrem, en aquesta citació, en el funeral de Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938 – 2025), el passat dissabte dia 10, a Santa Maria del Mar i en l’homenatge posterior que se li feu al Fossar de les Moreres.
Joaquim Arenas, mestre i pedagog, fou, els anys setanta, coordinador general i director de l’equip pedagògic de la Delegació d’Ensenyament Català (DEC) d’Òmnium Cultural. Incorporat com a tècnic al Departament d’Ensenyament de la Generalitat (1978), fou nomenat cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) (1983) fins a la seva jubilació (2003). És considerat un dels artífexs de l’escola catalana i un dels pares del model d’immersió lingüística, el qual definia així: «Una escola catalana en llengua, continguts i actituds, que respongués a les necessitats dels ciutadans i de la societat catalana».
Podem afirmar que, fins a la República, incloent-hi el període de guerra civil, el país gaudí d’una escola que tenia un reconeixement important, tot i que mai no disposà d’un sistema educatiu propi. A partir de 1978, amb la Generalitat provisional i el nou Estatut d’Autonomia, es pogué reprendre la tradició catalana d’educació i aplicar el nou model.
Aquell somni esdevingué una realitat gràcies a la suma de molts factors, persones i institucions. Sense el compromís social, l’esforç del Govern de la Generalitat, el treball de milers de mestres i professors que desenvoluparen la seva funció amb entusiasme i responsabilitat, no hauria estat possible la seva implantació.
Hi ha un episodi que li agradava d’explicar i que ens remet als orígens del projecte. L’any 1969, incorporat laboralment a l’escola de Sant Gregori de Barcelona, la professora Lluïsa Coromines li oferí la possibilitat d’impartir unes classes extres de català nocturnes a la Biblioteca Valls i Taberner de Santa Coloma de Gramenet. La matrícula i el nombre d’alumnes era tan elevada que no hi cabien i arribaren a la conclusió que els alumnes l’havien de fer a l’escola. La gent, els pares, fins i tot de poblacions engrandides per la immigració, veien que el coneixement del català era un actiu per als seus fills.
Moltes coses han canviat en el món de l’educació en els darrers cinquanta anys, que s’han de tenir presents i s’han de poder atendre, però l’esperit d’aquell model té —o hauria de tenir— més vigència que mai.
