Joaquim Arenas i Sampera

El passat 20 de desembre morí Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938 – Premià de Mar, 2025), mestre i pedagog, considerat com un dels artífexs de l’Escola Catalana.  També va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català entre 1983 i 2003 i rector de la Universitat Catalana d’Estiu el 1995. L’any 2021, en el context de l’Any Joan Triadú, li férem una entrevista per a la revista Llengua Nacional, que va sortir publicada en els números dels dos últims trimestres d’aquell any i que, pel seu interès i per la seva vigència, i també com a homenatge i agraïment a la seva figura i obra, reproduïm en el Matí Digital.

Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938), mestre i pedagog, és conegut, entre moltes altres facetes, per ser un dels artífexs de l’escola catalana i un dels principals impulsors del Programa d’Immersió Lingüística.

Podem afirmar que, fins a la República, incloent-hi el període de guerra civil,  Catalunya gaudí d’una escola que tenia un reconeixement important, tot i que mai no disposà d’un sistema educatiu propi. A partir del 1978, amb la Generalitat provisional i el nou Estatut d’Autonomia, es pogué reprendre la tradició catalana d’educació i aplicar un model que ha estat admirat arreu. 

L’escola catalana esdevingué una realitat gràcies a la suma de molts factors, persones i institucions. Sense el compromís social, l’esforç del Govern de la Generalitat, el treball de milers de mestres i professors que van desenvolupar la seva funció amb un plus de responsabilitat…, no hauria estat possible la seva implantació. Joaquim Arenas, situat en un lloc de treball estratègic, fou una de les persones que més contribuïren a fer-la possible. En parlem en aquesta entrevista, com també i, de manera especial, d’una persona que ell conegué molt bé: Joan Triadú i Font (1921-2010), activista cultural, crític literari, escriptor i pedagog, de qui enguany (2021) commemorem el centenari del seu naixement.

Arenas ens obre també la seva motxilla personal, on  porta moltes alegries i desencisos, coneixences i experiències… esforços, lluites nobles, vivències… i, sobretot, compromís, estimació i esperança envers la llengua catalana i el seu futur.

 

Com i en quines circumstàncies es van conèixer amb Joan Triadú ? 

Essent mestre de Cabrera de Mar, els anys seixanta, vaig veure la necessitat d’introduir el català com a matèria d’ensenyament a l’escola. Vaig fer el curs de trameses per correspondència, que eren vint i gens fàcils, elaborades per Jaume Vallcorba. Les trameses eren de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), que fou creada el 1961, justament per a formar mestres i atorgar certificats que acreditessin el coneixement suficient de la llengua. Hi vaig fer el curs i em vaig presentar als exàmens per obtenir els Certificats Elementals i Mitjà. Cal dir que, justament en aquells exàmens, celebrats al CICF, a Via  Augusta (Barcelona), vaig conèixer Joan Triadú, que, al cap i a la fi, era el gestor i organitzador de tot aquell engranatge de la JAEC. Aquell dia el vaig saludar, però sobretot vaig poder capir, per primera vegada, la dimensió patriòtica que ell donava a aquell acte d’examinar, i que va expressar molt clarament en les seves paraules de salutació.  Més endavant vaig començar a fer classes presencials, orientades per la JAEC, inicialment a l’escola de Sant Feliu de Cabrera de Mar i, més tard, als anys seixanta, a l’escola de Santa Anna de Mataró. 

L’any 1969, incorporat laboralment a l’escola Sant Gregori de Barcelona, la professora Lluïsa Coromines li va oferir la possibilitat d’impartir unes classes extres de català nocturnes a la Biblioteca Valls i Taberner de Santa Coloma de Gramenet. La matrícula i el nombre d’alumnes era tan elevada que no hi cabien  i varen arribar a la conclusió que els alumnes havien de fer el català a l’escola…

En efecte. Aquestes classes, fetes encara sota la prohibició que les escoles ensenyessin el català, es feien en centres cívics i en biblioteques, i el professorat era contactat per la Diputació de Barcelona o per Òmnium Cultural, és a dir, de forma totalment anòmala. Aquesta activitat a la Biblioteca de Santa Coloma em feia constatar, cada vegada més clarament, que el lloc on s’ha d’ensenyar la llengua del país ha de ser l’escola, la institució on s’eduquen tots els ciutadans. Durant el franquisme, però, res no era normal; en canvi, semblava normal la repressió de la cultura i la llengua que patíem. Es tenia per normal allò que no ho era. Tanmateix, la gent, els pares, fins i tot de poblacions engrandides per la immigració, veien que saber el català era un actiu per als seus fills i les classes a la Biblioteca Valls i Taberner i tantes altres tenien una gran acceptació i demanda, tot i el menyspreu de l’administració educativa franquista.

 El desenvolupament del Pla de treball de Santa Coloma de Gramenet, que es va anar estenent per tot el Principat, devia ser una obra sense precedents feta per una entitat privada.

Vull remarcar, primer de tot, la capacitat de recepció que Joan Triadú va tenir del nostre pla de treball per a Santa Coloma. Tant és així que la professora Coromines i jo mateix gairebé no gosàvem ni presentar-lo, perquè sabíem que suposava un capgirament de la situació de l’ensenyament del català. Temors que es van esvair en veure el gran acolliment i suport donat per Triadú. La nostra proposta d’organitzar les classes de català per a tots els nens i nenes, i de fer-les dins el marc escolar, amb un o més professors estables a cada escola, amb un nombre d’hores fixes setmanals, era un somni i un decidit pas endavant que havia de ser aprovat per la Junta d’Òmnium Cultural abans d’aplicar-lo a Santa Coloma i, sobretot, d’estendre’l per tot Catalunya. Això comportava la despesa més important feta mai per aquesta associació privada i una acció sense precedents a Europa. Tenir el suport, l’ajuda, l’assessorament de Triadú, incondicionalment al nostre costat, era l’única possibilitat de fer-ho realitat. 

Estem ben convençuts que el devien tenir…

Sempre i a tota hora. La Junta va entendre perfectament l’esforç que se’ls demanava d’aportar diners i de cercar subvencions arreu, i van recolzar el nostre pla, que ja havia esdevingut la proposta de Joan Triadú, sobretot, perquè aquesta Junta la formaven homes de gran vàlua i patriotisme. Un cop aprovat per Òmnium, i abans que res,  havíem de veure si els professors, que fins aleshores feien classes a les escoles i els centres culturals, acceptarien i acollirien satisfactòriament aquell pla, que era certament revolucionari, el qual implicava, pel cap baix, tres compromisos nous per part del professorat de català, poc nombrós en aquell moment.

Quins eren, aquests tres compromisos?

En primer lloc, s’havien de comprometre a complir les condicions  que assumien les escoles que gaudien de les classes de català d’Òmnium Cultural (fer un mínim de dues hores per grup classe i setmana); en segon lloc, havien d’acceptar el repte de la continuïtat durant més d’un curs escolar i, en darrer lloc, els professors havien d’assumir el compromís d’assistir quinzenalment a uns seminaris de formació gratificats econòmicament, però, a molt baix preu.  Les condicions econòmiques del professorat també van canviar notablement, tot i que no hi havia cap institució pública que ho sufragués: rebrien un pagament mensual, segons les hores convingudes per a cada escola i segons el nombre de grups classe. Aquesta situació laboralment equiparable a les condicions laborals dels empleats d’una empresa, malgrat ser precàries, exigien més professionalitat i fou un fenomen absolutament inèdit, en disposar d’un grup important de professors que rebien la seva retribució d’una associació privada, sense ànim de lucre i amb un objectiu propi d’una administració pública.  Per a exposar aquest pla als professors, a l’abril de 1971 es va celebrar una reunió al Palau Dalmases. Certament, l’acceptació rebuda fou notable.

Ens ho pot concretar una mica més?

En aquesta reunió tothom volia més i millors condicions, però allò era el màxim possible que podia afrontar una entitat privada; evidentment no es podia ni parlar de la Seguretat Social.  I es va començar a posar fil a l’agulla, organitzant que el professorat anés escola per escola a oferir les classes de català dins l’horari escolar per al curs 1971-72, tal com havia suggerit en Joan Triadú. Els anys següents es van anar eixamplant les àrees d’acció i es va passar a cobrir la ciutat de Barcelona, que es va dividir per districtes, com ara Sants, les Corts, la Barceloneta, el Bon Pastor, i es va estendre també a altres municipis, sobretot del cinturó industrial i allà on hi havia delegacions d’Òmnium Cultural. De fet, quan la Generalitat es va poder fer càrrec de l’Ensenyament reglat del català, hi havia gairebé 250.000 alumnes que estaven cursant català a les seves escoles, gràcies a Òmnium. Aquesta efemèride no té cap precedent i per això vam ser admirats i, fins i tot, imitats més enllà del nostre país.  

Ens agradaria portar l’entrevista cap als punts d’implicació de Joan Triadú en la tasca de vostè respecte a la incorporació del català a l’escola i a l’ensenyament formal. Parli’ns, per exemple, de la Delegació d’Ensenyament del Català (DEC).

La incorporació del català a l’escola a l’ensenyament formal, així com l’aplicació del model d’escola catalana, han estat els fets més importants de la història de l’educació a Catalunya, no en dubti, i aquesta és una afirmació de Joan Triadú. A la DEC es va anar elaborant no solament una estructura que permetés arribar a tots els infants catalans, sinó que també es va fer una tasca ingent de recopilació didàctica per a l’aprenentatge de la llengua catalana, en contextos escolars, alguns, molt clarament complexos per la composició sociolingüística de l’alumnat. Paral·lelament a aquesta elaboració pedagògica, també hi va haver un treball sistemàtic de reflexió de com havia de ser l’escola d’aquest país sense estat, que havia mantingut la llengua malgrat la repressió continuada. Així, la DEC va anar vestint el concepte d’escola catalana seguint les directrius anunciades per Alexandre Galí al Centre de Lectura de Reus els anys trenta del segle passat. I s’acabà definint aquest model d’escola, la qual ha de ser català en llengua, continguts i actituds respecte a la cultura pròpia. I a final dels anys setanta el concepte ja estava definit i es començava a aplicar en uns pocs centres escolars privats. Així, el president Tarradellas, quan va arribar, es va informar del tema i va voler que la Generalitat assumís el projecte de catalanització escolar de la DEC —no va voler fer foc nou— i es va valer d’aquell projecte sòlid per a estructurar l’ensenyament de la llengua, i en la llengua, a les escoles de Catalunya.

I aquí és on hem de situar el pas de vostè a la Generalitat…

Sí. La cosa va anar de la següent manera: Triadú, pel seu prestigi, va ser qui va establir el contacte amb la Generalitat provisional i amb el president Tarradellas. Em va cridar i em va dir: «Arenas, has d’anar a la Generalitat. El president Tarradellas vol que els que treballeu a la DEC passeu a les organitzacions de govern.» No volia pas integrar-me a la Generalitat, perquè el president Tarradellas, a l’exili, havia criticat molt Òmnium Cultural i jo, en aquell moment, em sentia molt implicat en la tasca de recuperació encetada.  I va afegir: «Tu hi pots aportar el concepte d’Escola Catalana en llengua i continguts; potser algú altre que hi vagi potenciarà el bilingüisme.» M’ho va fer replantejar tot i, finalment, no vaig gosar negar-m’hi ni menystenir aquesta proposta, que em va fer abandonar la DEC,  però que va fer possible aprofitar tot allò que s’havia fet des d’Òmnium per a les escoles i que s’apliqués des de la Generalitat en benefici de tots els ciutadans. 

 

La Llei General d’Educació de 1970 fou una alenada d’aire fresc per a la llengua catalana en el marc escolar…

Representa la gran porta d’entrada després del franquisme. Tanmateix, a Catalunya, en aquests anys de tardofranquisme, ja hi havia un important moviment de conscienciació i d’incipient reivindicació del català com a llengua pròpia. Així hem de recordar la celebració, el 1968, de l’Any Fabra, que commemorava l’aniversari de la mort del Mestre. Aquest esdeveniment va remoure el país a favor de l’ensenyament del català i de la imperiosa necessitat d’incorporar-lo a la vida acadèmica i social, després de la repressió franquista i, anant més enllà, després de la repressió borbònica des del 1714. Dos anys més tard, arriba la Llei del 70, molt llargament debatuda al Congrés i molt ben estructurada i adaptada a la modernitat. Aquests trets ajuden a entendre el motiu pel qual, a la llei, es tracten amb certa delicadesa les anomenades lenguas vernáculas, a les quals cinc anys més tard es deixarà treure el cap en el currículum escolar.  De fet, fins a l’any 1975 no apareix en una disposició espanyola una tènue permissivitat de l’ensenyament del català. I fins al Real Decret de 1978, no es regula l’ensenyament del català obligatori i la possibilitat de l’ensenyament en català, com a llengua vehicular. Tanmateix, la Llei del 70 indica un canvi de signe respecte al tractament de les llengües minoritzades de l’Estat espanyol, però res no hauria estat possible sense el treball contundent fet per la societat civil, sense les associacions culturals, sense la clandestinitat, sense la DEC, sense la JAEC, sense alguns, pocs,  «Joans Triadús» treballant incansablement.

Com definiria, amb poques paraules, el model d’escola catalana? 

És un model que va ser concebut a partir de la tradició pedagògica que es manifestà durant la Segona República, i es va anar configurant per part dels mestres més compromesos durant el franquisme i la transició. Un  model educatiu que havia d’estar al servei del poble català, de la llengua i la cultura pròpies, a fi de permetre la cohesió social en un país que havia rebut moltíssima immigració i una repressió cultural enorme. La definició d’aquest model és ben simple: una escola catalana en llengua, continguts i actituds, que respongués a les necessitats dels ciutadans i de la societat catalana. Dit d’una altra manera, l’escola d’un país s’ha de desenvolupar en la llengua del país. 

Des del moment actual, i passats gairebé quaranta anys des de l’inici de la seva aplicació, quina valoració en fa, del seu desenvolupament?

L’escola catalana, per definició, havia de facilitar a tots els infants els mateixos recursos i capacitats necessàries per poder-se desenvolupar socialment i personalment com a ciutadans de Catalunya. Això, en Joan Triadú ho tenia molt clar i ens ho va ensenyar. Aquest principi essencial era impossible d’assolir en la situació sociolingüística i cultural tan diversa que existia entre uns barris i uns altres, com també entre unes famílies i unes altres. L’única manera de fer-lo possible era l’aplicació del Programa d’immersió lingüística que vàrem aplicar a les escoles amb més alumnat no-catalanoparlant familiar. Per part del Govern de la Generalitat es va impulsar aquest canvi substancial que implicava tota l’educació en pes i que va significar fer del català la llengua d’escola per a tothom. Per això es van fer una sèrie de tasques imprescindibles per aconseguir aquesta transformació pedagògica: seminaris d’assessorament per als mestres, edició de materials didàctics, reciclatge de mestres i professors, etc. 

Què en queda, d’aquell entusiasme?

Aquest entusiasme, que va durar molts anys, amb l’entrada en vigor de noves lleis orgàniques d’educació, ha anat deixant d’existir, sobretot per part de l’administració educativa. L’interès per mantenir aquest tresor que entre tots havíem construït ha restat al carrer, per desgràcia; la desídia i la poca decisió per mantenir viu aquest projecte han fet que comencés una època de decadència, que, particularment, m’entristeix perquè crec, fermament, que cal tornar-lo a  revitalitzar com un model i exemple que ha estat únic a Europa.  Penso que si ara en Joan Triadú conegués la situació, compartiria la meva apreciació i segur que reivindicaria aquell model i aquell programa d’immersió que el van fer possible, i tornaria a lluitar per impulsar-lo en el context actual; no debades va dir: «El fet més important de la pedagogia catalana, de Llull ençà, ha estat el programa d’immersió.» 

L’any commemoratiu que es dedica a Joan Triadú està resulta fructífer…

El fruit que m’agradaria obtenir d’aquesta commemoració és ambiciós. D’una banda, ha de ser un espai per a la memòria del personatge que va ser per a la cultura i la llengua catalanes en circumstàncies duríssimes de repressió; és a dir, recordar-lo com un estudiós de la llengua, un crític literari qualificat, un activista cultural que, posant-se en perill, no va renunciar mai a treballar per difondre la qualitat de la llengua i preservar-la, i com un grandíssim pedagog que ha deixat un valuós llegat escolar i literari. D’altra banda, voldria que aquest any Triadú servís per a animar els joves, els professionals de l’ensenyament i, sobretot, els polítics a reprendre el camí iniciat amb l’autonomia, d’impuls a l’escola catalana, per a poder salvar la llengua de la seva lenta substitució, i fer-ho ara quan sembla que s’albira un horitzó de major llibertat cap a la independència, la qual no tindria cap sentit si en el camí perdéssim la llengua, és a dir, la identitat.

 

Vostè el va conèixer bé. Surt citat diferents cops en les Memòries d’un segle d’or. Si hagués de definir-lo amb tres adjectius, quins utilitzaria?

Per a mi fou un honor que em cités en les seves memòries, i també em va fer molta il·lusió que ell triés una foto de tots dos sortint de l’església de Cantonigròs per a il·lustrar l’edició del seu llibre Textos i pretextos. La meva definició de Joan Triadú es resumeix dient que fou un home bo, un patriota amb majúscules  i, finalment, una persona compromesa obstinadament amb el país, la llengua i l’escola.

 

Ell era un d’aquells homes que tenen passió per la globalitat i per les coses ben fetes. Excel·lí en camps diversos.  Creu que l’època i la societat actuals els afavoreixen, aquests tipus de perfils renaixentistes?

En efecte, pensar en Joan Triadú és pensar en un home del Renaixement; és a dir, en algú que excel·leix en moltes disciplines, i ell, tot allò que va fer, ho va fer amb molta qualitat.  A nivell personal, Triadú va ser un home de pedra picada, obstinat, treballador incansable que, valent-se d’una voluntat fèrria fruit d’una convicció profunda, va orientar la seva vida i producció a l’enaltiment del seu país en els anys més foscos de la seva història. La fidelitat que va mostrar és el resultat del convenciment que la llengua  i l’educació ens han de fer lliures, com a poble i, encara més, com a persones. Desgraciadament, avui hi ha pocs perfils ciutadans, polítics o professionals de la seva categoria. Vivim en un món en què tot es ràpid, sovint superficial, i això, que s’anomena liquiditat del temps, no afavoreix l’existència de persones tan preparades i polivalents. Tanmateix, jo confio que a Catalunya encara hi ha estudiosos i activistes, gent compromesa, que obriran camins cap a un nou renaixement, que faran compatible amb la globalitat.

 

A setze anys, Triadú obtingué el títol de professor de català i començà a exercir de mestre.  Estem parlant de l’any 1938. La prova de llengua la hi va signar el mateix Pompeu Fabra. La precocitat deu ser això…

La precocitat del senyor Triadú li va venir de les seves ganes de conèixer, de la necessitat de servir i de la capacitat de no quedar-se per a ell mateix  les seves innovacions en el camp de la cultura, de la llengua o de la pedagogia. Ho va voler compartir tot aplicant la màxima antiga: «Contemplata aliis tradere»; és a dir, allò que saps, transmet-ho als altres.  És cert que l’any 1938 va començar a exercir de mestre i que només tenia setze anys, fet que per cert es va produir a Granollers en plena guerra civil. Quan ell ho recordava, els ulls li brillaven d’una forma especial i deia que els nens que va trobar en aquella escola eren fills de refugiats que parlaven castellà i que ell va parlar-los en català,  per primera vegada, sense saber que estava aplicant la immersió de forma intuïtiva i per lògica, molt abans que fos coneguda com a tècnica pedagògica eficaç  per a l’ensenyament precoç de llengües. 

 

En les seves memòries, ell defensa que el XX fou un «segle d’or» per a la

cultura catalana…

Sempre es va mostrar  admirador de Pompeu Fabra, i li dolia que es volgués retocar la seva obra o esmenar-la, de forma lleugera. Considerava que el resultat dels estudis del mestre Fabra va fixar el català modern i aquesta obra era la més important feta a favor de la llengua catalana, en tota la seva història.  Pel que fa a la pedagogia, certament, des de principis del segle XX es va produir una evolució altament positiva per a les escoles de Catalunya, que s’emmirallaven en les experiències innovadores d’Europa —Montessori, Decroly, Herbart—,   conegudes i imitades pels mestres catalans de la primera meitat del segle. Dissortadament  el triomf de la rebel·lió militar del 36 va destrossar aquell esperit i va aturar aquella dinàmica d’escola nova.  A partir del 1978, amb la Generalitat provisional i el nou Estatut d’Autonomia, es va poder reprendre la tradició catalana d’educació i aplicar un model català que ha estat admirat arreu. Cal dir que els grans agents d’ aquesta innovació i d’aquest model van ser els mestres i professors. Tanmateix  el govern de Catalunya, sota la presidència de Jordi Pujol, practicava una governança en què la catalanitat era la base, l’eix inspirador de  tota l’acció de govern en l’àmbit escolar. 

 

Triadú es definia com un optimista preocupat. 

L’optimisme no el va perdre mai, tot i haver viscut els anys més negres per a la cultura i per a la llengua. Mai no es va considerar vençut. Tampoc no formava part dels qui van renunciar a somiar. Ell va ser resilient, va viure discretament, però activament, la repressió i sempre va lluitar per tornar a «ser». Sempre va creure que ens en sortiríem. I ens en vam sortir. Justament d’aquesta capacitat de sentir-se membre actiu d’un poble que, com diu la cançó, «no vol morir», va treure la força per a viure una vida al servei de la llengua, de la cultura i de l’educació, en uns anys de por i de desencís, però també de gran esperança per a ell, que ens va saber transmetre als seus col·laboradors. 

 

I vostè? Com es defineix, des de l’estat d’ànim, en qüestions de país, llengua, cultura…?

No puc ser optimista, perquè la llengua i la cultura del nostre país sembla que no interessen gaire a molts dels nostres actuals polítics, tot i que no ho manifesten clarament. Es mira massa cap a Madrid. La llengua, lluny de ser  considerada el tresor de la nostra identitat, allò que ens fa ser i que ens diferencia com a poble i que és la clau de la nostra llibertat, és menystinguda i vexada contínuament i a desdir per alguns que diuen fer una política catalanista i d’esquerres. Certament, no he viscut, tant com Triadú, els temps foscos del primer franquisme —jo era un nen—, però vaig veure el gran avenç que vàrem fer en l’inici de la democràcia i de l’autonomia. Després, l’empenta ha anat cedint i ara estic decebut, tot i que, prenent com a exemple en Joan Triadú, mai no perdré l’esperança de vèncer.

 

Quan algú li diu que arreu dels Països Catalans  baixa el percentatge de catalanoparlants, i que la qüestió s’accentua en els joves, vostè què li respon?

He de dir que és cert, i afegir que no són els joves els responsables que això passi. Els responsables són diversos. En primer lloc, les contínues interferències de l’Estat espanyol respecte a tot el que sembla anar contra la seva unitat —la llengua, expressió de la nostra manera de ser diferent i diversa, els fa nosa—; també n’és responsable el cofoisme en què s’ha instal·lat la Generalitat i, encara, en som responsables tots els que hem permès que a l’escola no es transmeti la consciència lingüística que el català, si no l’usem, morirà.  També cal ressaltar que la Catalunya Gran, la que comparteix història i té el català com a llengua comuna, s’ha volgut dinamitar amb la Constitució del 1978, en la qual s’impedeixen les federacions d’autonomies, i això es va fer per a nosaltres. Trencar Catalunya en diverses comunitats  autònomes, sense possibilitats de relacionar-se políticament i culturalment, va ser la solució que han aplicat i, alhora, la més favorable al posicionament hegemònic de Castella.

 

Què caldria fer per construir més ponts i teixir més connexions entre els diferents pobles de parla catalana amb vista a fomentar l’ús de la llengua? 

Malgrat l’entrebanc posat en la Constitució, hi ha persones i  institucions que tenen clares quina és l’extensió d’aquest subjecte de dret que són els Països Catalans. D’aquí l’existència en la societat civil d’una sèrie d’iniciatives que han creat de facto un espai social on som tots els Països Catalans. Aquí cal recordar la feina feta per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear, la Plataforma per la Llengua i tantes altres.  Cal dir que sempre troben un obstacle a vèncer per a desenvolupar degudament les seves activitats culturals o polítiques, atès que qui té la capacitat  econòmica per a protegir-les o impulsar-les és l’Estat espanyol, que no és generós i reté els recursos que ens correspondrien per mantenir una cultura catalana potent i vigorosa.

 

Què li diria, a un jove que li digués que «el català no mola»?

Li diria que no «mola» allò que no es coneix i que no et fas teu. No es tracta de si  «mola» o no, es tracta que l’alumne disposi de la competència lingüística en català suficient —no només passiva— i tant eficient com la té en castellà, que li permeti usar aquesta llengua amb naturalitat i fluïdesa amb els seus col·legues i amb el seu entorn social. També es tracta de fer-los persones amb una educació completa, tal com correspon als ciutadans d’aquest país. 

 

Faci una valoració de l’ensenyament de la llengua fora del Principat?

A cada una de les divisions administratives en les quals han trossejat els Països Catalans s’ha fet el que s’ha pogut, mai el que era necessari, sempre per l’aportació de la gent i amb nuls o pocs recursos públics. Tanmateix, encara resta molt per fer en cada territori. No hi ha prou consciència de la unitat nacional que suposa la realitat dels Països Catalans, que sempre queda amagada sota una altra unitat artificial, l’espanyola. Valoro molt positivament certs projectes fets a les Illes o al País Valencià i també allò que, en els anys noranta, es va impulsar des del Principat per a fer a la Catalunya Nord, a la Franja i a l’Alguer, encara que sempre foren iniciatives lluny de la normalitat.

 

Vostè ha tingut una relació molt especial amb l’Alguer…

Aquesta és una altra pregunta que m’obliga a explicar en poques paraules una relació llarga amb l’Alguer, el país català més petit. Jo vaig conèixer l’Alguer per en Pere Català i Roca, que em va presentar mossèn Manunta, un prevere alguerès preocupat per com s’estava morint la llengua en aquella ciutat. Em venien a demanar col·laboració, atesa la meva dedicació professional a la recuperació del català a les escoles del Principat.  En Joan Triadú, quan ho va saber, em va animar a involucrar-me en aquella realitat, tal com sempre havia fet amb els projectes de recuperació de la llengua que m’havien proposat.   

 

La seva participació en la recuperació de la llengua va ser intensíssima… 

Mentre hi vaig col·laborar, hi vàrem treballar molt. D’aquest treball en són fruits  Òmnium Cultural de l’Alguer, el Centre de Recursos Maria Montessori, les Escoles d’Estiu per a mestres, el punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya… i es va promoure l’elaboració —i posterior aprovació per part de l’IEC— del «model estàndard d’àmbit restringit de l’alguerès», fet per Luca Scala. De fet, es va produir una època d’or per al català de l’Alguer i les seves tradicions culturals durant el mandat del síndic Antonio Baldino, que va permetre’ns, recolzats pel municipi, d’endegar el Projecte Palomba de classes d’alguerès a les escoles. No tot el que vam arribar a fer ha fructificat, però, de tant en tant es palesa que, allà on es sembra molt, sempre s’hi recull algun fruit. I a l’Alguer encara s’hi detecten resultats. 

 

Què diria als nouvinguts perquè usessin la llengua catalana en la vida quotidiana?

No crec que es tracti de parlar gaire: amb poques paraules i molts fets s’aconsegueix més. Avui els nouvinguts no poden percebre que el català és una llengua imprescindible per a viure a Catalunya, perquè, contràriament al que jo voldria, aquí s’hi pot viure en castellà perfectament. Tampoc no poden adonar-se que, si tots els ciutadans d’aquest país no usem el català com a llengua per defecte, el català desapareixerà en pocs anys. Si poguéssim fer que s’adonessin que els necessitem a ells i que necessitem la seva vinculació com a ciutadans catalans, estic segur que hi respondrien favorablement. Amb la situació política actual resulta gairebé heroic fer evidents aquests principis, principis que els catalans, quan per «cortesia» canvien de llengua, contribueixen a amagar.

 

Què li deu la llengua catalana a Joan Triadú?

Impossible de respondre de forma precisa i concisa aquesta pregunta. La llengua catalana li deu moltíssimes coses al mestre, al crític de literatura, a l’activista, al pedagog, al ciutadà Joan Triadú. En primer lloc, cal agrair-li que se l’estimés tant per a dedicar-se tota la vida a usar-la amb correcció i a estimar-la amb passió. En segon lloc, li deu que, com a mestre, l’ensenyés als seus deixebles amb tanta dedicació i cercant formes didàctiques apropiades per tal que els nois i noies la dominessin i també l’estimessin. En tercer lloc, va  dignificar la professió de crític literari en català, induint els escriptors a fer-ho cada vegada millor i a donar elements per tal que els lectors s’impregnessin de literatura i gaudissin de la bellesa de la paraula.  En quart lloc, va traduir textos de literatura universal al català, i així contribuir a eixamplar el bagatge cultural dels catalans.  En cinquè lloc, la llengua deu a Triadú l’esforç immens de facilitar l’existència d’un col·lectiu de professors de català qualificats que foren imprescindibles per a l’esdevenidor de la llengua. Tot i això, encara podríem trobar més aspectes a remarcar.

 

Amb quina lliçó de la vida de Joan Triadú es quedaria?

Em resulta difícil respondre… Potser, l’obstinació vital, el rigor i la fidelitat que,  durant tota la seva vida, va esmerçar per a dignificar, difondre, ensenyar la llengua catalana com el valor més preuat de la nació. 

 

Ens agradaria que acabés l’entrevista amb un somni que li agradaria que esdevingués realitat.

Catalunya independent, amb alliberament nacional i de classe, convençut com n’estic, que no és un somni impossible. 

 

I també amb unes paraules plenes d’esperança i de futur respecte a la llengua catalana…

La llengua és la clau de la nostra llibertat, el punt diferencial més important de la nostra identitat nacional, el factor que serveix per ser com a poble en el món. Si és cert el que diu el poeta, que «som un poble que no vol morir», el català superarà els obstacles i continuarà com una llengua viva al món.

 

«Muntanya amunt, ens plau de mirar enrere», li agrada de dir al nostre entrevistat. Doncs això mateix, senyor Arenas. Gràcies per tot i per molts anys!