Joaquim Rabaseda (Girona, 1974), musicòleg i professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), és el comissari de l’Any Juli Garreta, que es commemora al llarg d’aquest 2025 amb motiu del 150è aniversari del naixement i del centenari de la mort del genial compositor guixolenc. Rabaseda ens n’acosta, en aquesta entrevista, el vessant sardanista.
La celebració de l’Any Juli Garreta deu significar una bona empenta no sols per a aquest autor sinó també per a la sardana en general.
El lligam entre Garreta i sardana va ser molt intens en vida del compositor, ja que va proporcionar-li un primer espai públic de reconeixement nacional. I després de la seva mort, és degut sobretot als sardanistes que Garreta no ha deixat mai de ser un autor viu. Crec que el punt de partida de la commemoració d’enguany és justament posar en valor l’empenta que la sardana ha donat històricament a Garreta. Gràcies a la sardana, Garreta no ha estat mai del tot un desconegut a Catalunya.
Sant Feliu de Guíxols, en el tombant del segle (XIX-XX), tenia unes condicions que feren possible que aparegués una generació excepcional…
Era una ciutat amb poder econòmic i amb unes classes dirigents que consideraven la música un art digne de promoure. Garreta estava voltat de mecenes de la seva edat, industrials i hisendats amb formació musical acadèmica i en contacte permanent amb França, Alemanya, Anglaterra i Itàlia. Van adonar-se del talent de Garreta i no van dubtar en donar-li suport. Possiblement aquí rau l’excepcionalitat d’aquella generació.
Quins adjectius atribuiria a la figura i a la personalitat de Juli Garreta?
Observador, inquiet, meticulós, discret, intel·ligent.
Abans que sardanista, era compositor…
Sí. A diferència del seu pare, ell no tocava cap instrument de cobla. El seu instrument era el violí. Les seves primeres composicions són per a piano i per a petita orquestra. Però Garreta va ser prou hàbil per adonar-se de la potència sonora de la cobla i de la rellevància social de les sardanes al tombant del segle XX.
Què va aportar Garreta al món de la sardana?
Va obrir una nova manera de pensar la música de les sardanes, va trobar una veu musical pròpia. Garreta investigava la forma i l’escriptura musical, tant quan componia música de cambra o simfònica, com quan feia una sardana. A principis de segle XX, les sardanes eren un ball de moda que es transformava en una dansa nacional, i les sardanes de Garreta van encaixar perfectament en aquest discurs que reivindicava un art català. No va ser l’única via oberta, òbviament, però segurament la seva manera d’afrontar aquest canvi estètic era la més escaient als patrons de la música clàssica, romàntica i moderna que aleshores també esdevenien un model cultural de referència. Garreta va unir uns instruments i una forma musical imaginats com a tradicionals catalans als gèneres i compositors clàssics, al cànon.
Sorprèn que sigui autodidacta amb els coneixements musicals profunds que tenia…
No va ser mai un autodidacta. Certament encara hi ha enigmes sobre alguns aspectes de la seva formació tècnica, com la construcció formal de la música o l’orquestració, però hi va haver diferents persones que van ensenyar-li música.
Es diu que les seves no agradaven als dansaries d’aquella època. Per què? I actualment?
Les persones que ballen tenen el seu ritual rítmic i estructural, gaudeixen de certs patrons que les animen i les satisfan i les fan sentir bé. Garreta jugava quan escrivia, cercava resultats diferents, i en aquest punt es produïa, i molt probablement es produeix encara, una desavinença.
Va compondre seixanta-vuit sardanes, la majoria, fetes en els primers deu anys.
Entre 1897 i 1907 va escriure la majoria de les sardanes, gairebé cinquanta. Després d’estrenar la primera composició simfònica a Barcelona l’octubre de 1907, va prioritzar l’escriptura de música de cambra i d’obres orquestrals. Va passar a escriure una sardana a l’any, aproximadament. I entre 1919 i 1920 va escriure les últimes, motivat sobretot per presentar-les a concursos de composició. És significatiu que l’última sardana que va compondre fos un moviment de la seva sonata per a piano, que ell mateix va orquestrar per a orquestra simfònica. Com pretenia i com li pregava Pau Casals, la sardana havia deixat de ser música de cobla per passar a ser un gènere clàssic.
Podem dir que «Juny» és la seva sardana més coneguda i popular?
Sí. Ja des dels primers anys va iniciar el camí d’un himne, d’una música emblemàtica que anava més enllà de l’anècdota que l’havia motivat i del premi de composició que va guanyar el 1920, conjuntament amb tres sardanes més. No és una sardana popular, però en ser la sardana més coneguda de Garreta ha esdevingut popular.
Un dels anys que li agrada destacar, quan parla de Garreta, és el 1902. Per què?
El 1902 Barcelona es va negar a celebrar la majoria d’edat del rei Alfons XIII i va donar una nova força catalanista a les Festes de la Mercè. Enmig d’aquesta maniobra política, que va consolidar el nou partit polític de la Lliga Regionalista i també la politització d’elements culturals catalans, com la sardana, Garreta va guanyar el primer concurs de composició de sardanes, celebrat a principis de maig a Figueres, i va ocupar també un lloc preeminent a les Festes de la Mercè, al setembre. Entre les dues festes va morir Jacint Verdaguer, amb el qual Garreta havia coincidit l’octubre de 1901, i al qual va dedicar dues sardanes. L’any 1902 va ser un any clau en la història política del catalanisme, i també en la projecció nacional de Garreta com a compositor de sardanes.
Tot i que visqué sempre a Sant Feliu de Guíxols, feu diferents viatges per Europa en diferents moments.
Sí, va fer tres viatges: l’estiu de 1905 va passar unes setmanes a Múnic i París amb Joan Miquel, l’estiu de 1909 va residir gairebé dos mesos a París i la primavera de 1924 va acompanyar Pau Casals i la seva orquestra a les olimpíades de París. Quan es va casar amb Isabel Pagès no van poder anar a París, com desitjaven, a causa de la guerra. En aquella ocasió van visitar Madrid i altres capitals del centre d’Espanya.
Era un home ple d’inquietuds i sensibilitats, per la música, però també per la literatura, l’art. Es relacionà amb un bon nombre d’escriptors, Prudenci Bertrana, Josep Calzada i Carbó, Víctor Català, Miquel de Palol…, amb qui feu obres conjuntes.
En morir Garreta alguns tenien la idea que era una persona poc llegida i que fins i tot no podria haver escrit mai una òpera. Però a casa seva es guardaven les partitures de dues sarsueles i uns dies abans de morir va rebre l’encàrrec d’escriure un obra de teatre líric a Barcelona. Apareixen amb comptagotes alguns llibres de la seva biblioteca, dedicats per Miquel de Palol o Prudenci Bertrana per exemple, i també les postals que enviava des de París després de visitar monuments i museus. Garreta no era un acadèmic ni tampoc un escriptor. Tot plegat va provocar que es confongués la seva discreció amb una manca d’interès. Potser era el preu de no ser un esnob o un pedant.
Se sentia partícip d’una cultura catalana amb força nacional.
Sí. Tot i que sempre és difícil esbrinar el pensament polític de les persones que no deixen massa rastre escrit, es pot deduir el seu catalanisme indirectament a partir de les declaracions d’alguns amics i de la seva dona, o de la postal enviada el 1906 a la seva família des de Barcelona durant l’acte central de la Solidaritat Catalana.
Morí l’any 1925, als cinquanta anys, en plena maduresa. Fou una mort molt colpidora.
Segons els paràmetres de l’època no era ni una mort prematura ni ell era jove, però això no treu que morís de manera inesperada. La tardor de 1925 havia protagonitzat diferents fites d’èxit, l’estrena del concert de violí, la reestrena del seu quartet de corda, un homenatge a Girona, la visita de l’Orquestra Pau Casals a Sant Feliu de Guíxols. I de manera inesperada, un refredat es va complicar en una grip i en pocs dies la notícia de la seva mort va omplir els diaris del país.
Com valora l’any Garreta? Què li agradaria que en quedés?
La commemoració està essent una bona ocasió per escoltar i tornar a escoltar les seves obres, per rellegir la documentació i la bibliografia, per pensar de nou el personatge i la seva obra en el seu context i en el nostre, per esbossar les feines a desenvolupar els propers anys. M’agradaria molt que el coneixement de Garreta anés més enllà de les sardanes i se superessin els tòpics sense fonament que volten la seva figura.
Què li diria o què li preguntaria, a Garreta, si s’hi pogués adreçar?
On va guardar les cançons infantils amb lletra de Rafael Masó i els esbossos del quartet de corda.
