L’absència de vida intel·ligent ha acabat passant factura al PP. La factura ha trigat més del que hauria estat normal en un paratge més civilitzat, han aconseguit endarrerir-la (o diferir-la, com diria de Cospedal) molts anys, des que Aznar, víctima d’un complex d’inferioritat gegantí, va decidir exterminar qualsevol rastre d’intel·ligència del partit i va culminar la seva obra designant com a successor un individu amb problemes per enllaçar dues oracions consecutives amb sentit; Calígula, almenys, no va acabar de nomenar cònsol el seu cavall. En mans d’aquests personatges s’han mantingut incomprensiblement amb vida fins que Pablo Casado ha tingut l’honor de passar a la història amb l’hòstia més sideral que es recorda des del Big Bang.
La nit de diumenge, un mapa electoral d’Espanya tenyit de roig de dalt a baix (amb les excepcions significatives d’unes taques d’altres colors en els territoris del nord, que, com els amants de Joc de Trons saben bé, es distingeixen per una voluntat d’anar per lliure i una desconfiança cap a la corona només comparable a la seva tossuderia) deixaven ben a les clares la victòria incontestable de Pedro Sánchez. Sánchez ha demostrat una habilitat per ressuscitar que li hauria garantit un lloc d’honor dins les tropes del Rei de la Nit (Arya no ho hauria tingut tan fàcil, amb ell), però per continuar gaudint d’aquesta vida extra necessitarà aliats: haurà de pactar amb algú.
Sense necessitat de fer sumes gaire complicades, els escons de Ciudadanos li garantirien el govern. Sí, ja sé que Rivera i Arrimadas han deixat ben clar que mai no pactaran amb Sánchez. Precisament per això no tinc cap dubte que ho farien: estem parlant de Rivera i Arrimadas. Si haguessin dit el contrari, sí que en dubtaria.
Si Sánchez no vol haver de tornar a posar a prova la seva capacitat per retornar de la mort (i abusar-ne no deu ser gaire recomanable) haurà de contemplar altres opcions menys verinoses que anar de la mà amb algú que ha convertit la mentida en una forma de vida. Una d’aquestes opcions brilla amb llum pròpia en forma de taca sobre el mapa en un dels territoris del nord que esmentàvem abans: el País Basc. Cap escó per al PP, cap per a Ciudadanos, cap per a Vox. I, de propina, tot just un 17% de vot independentista traduït en quatre escons per a Bildu que no tenen prou pes per provocar-te gaires maldecaps. No crec que a Sánchez li calguin gaires estrategs per arribar a la conclusió que l’objectiu hauria de ser obtenir uns resultats semblants a l’altra zona tacada del nord, la que hi ha més a l’est.
Per fer-ho, necessitarà algú amb qui pactar, però això no sembla difícil. ERC, ja fa temps que s’hi posa bé, només els falta contactar via Tinder (si no ho han fet ja). El perfil presenta coincidències prometedores per fer un bon match, almenys en dues terceres parts: la d’Esquerra (en principi) i la Republicana (encara més en principi); la part de Catalunya potser serà més complicada, però si Sánchez és prou hàbil per jugar bé les seves promeses (enviar a Borrell d’ambaixador a Kiribati, també hi ajudaria) segur que la cosa acabarà bé. Vull dir bé per a Sánchez i per al seu partit. Per a ERC i sobretot per al milió llarg de persones que els van votar diumenge no ho tinc tan clar, perquè ara mateix entenc menys l’estratègia del partit de Junqueras que la Khaleesi quan parla alt valiri.
