El P. Josep Miquel Bausset i Verdú (l’Alcúdia, 1955) és monjo benedictí. Després dels estudis primaris i el batxillerat, cursà la llicenciatura en ciències biològiques a la Universitat de València. En acabar els estudis universitaris, estigué uns anys de col·laborador del Departament de Zoologia de la facultat de Biologia. Entrà a Montserrat el 23 de setembre de 1984. La professió temporal la feu el 19 d’abril de 1986, i la solemne, el 8 de setembre de 1990. Treballà amb el P. Josep Massot a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1987-1991). Realitzà els estudis de filosofia i teologia (1987-1992). Des del 1991 al 2008 exercí com a infermer de la comunitat i del 2008 al 2019 fou, primer, ajudant del mestre de novicis i, després, entre els anys 2014 i 2019, mestre de novicis. Fou ordenat prevere el 23 de juny de 2011. El novembre del 2019 arribà al monestir del Miracle (Riner, Solsonès). Els seus escrits, publicats en nombrosos mitjans de comunicació, són llegívols i lluminosos. En aquesta entrevista parlem del seu pare —el professor i activista cultural Josep Lluís Bausset—, del País Valencià, de la llengua, de qüestions d’Església i, per descomptat, dels monestirs del Miracle i de Montserrat.
Josep Lluís Bausset (1910-2012), el vostre pare, era un «homenot» del País Valencià. Excel·lí en molts camps. Com el presentaríeu a les noves generacions?
El meu pare va ser un home d’idees clares i fermes. Sempre pensava el que deia, deia el que pensava i feia el que havia pensat i havia dit. I per això tota la seva vida va ser un home compromès amb la llengua i amb el país.
Joan Fuster el definia com «l’home subterrani». A què es referia exactament?
Fuster coneixia el meu pare des dels anys quaranta i sabia que no li agradava ser protagonista de res. El seu treball, constant i abnegat, sempre va ser anònim, en un segon pla, i per això Fuster el va definir com a «subterrani».
Vós, de petit, acompanyant el vostre pare, devíeu conèixer els grans homes i dones de la segona renaixença valenciana. Ens podeu explicar algun record d’aquelles trobades?
Recordo que, de menut, l’acompanyava a Sueca, a casa de Fuster, on aquests dos grans amics parlaven llargament de literatura, de política, del país. També recordo haver acompanyat el meu pare a Dénia, a la casa de mossèn Espasa (un canonge valencianista i progressista), que havia acollit l’amic Vicent Ventura, confinat en aquesta població de la Marina Alta pel fet d’haver participat en l’anomenat «Contuberni de Munic». I encara una altra cosa molt especial: en els meus anys a la universitat, molts dilluns participava en la tertúlia, a València, amb grans «patums» del valencianisme.
El vostre pare participava en moltes campanyes a favor de la llengua i la cultura valencianes. També en la de l’ús del valencià a l’Església. Vós en sou un digne continuador…
Jo intento seguir el seu exemple. Ell va ser un dels 20.000 signants d’un document que, després del Concili Vaticà II, s’adreçà a l’arquebisbe de València perquè introduís la nostra llengua a la litúrgia, cosa que encara no hem aconseguit amb normalitat. Ara mateix, un cristià que no vol deixar de ser valencià per a ser cristià no ho té gens fàcil, al País Valencià, ja que la jerarquia bandeja la nostra llengua i trobar una missa en valencià és gairebé un miracle.
Què diríeu al Sr. arquebisbe, Mons. Enrique Benavent, si coincidíssiu amb ell?
Li diria que una Església que no utilitza la llengua pròpia a la litúrgia no és una Església que visqui la Pentecosta, sinó que viu desarrelada del propi país. I que amb valentia ha d’utilitzar més el valencià i encoratjar els mossens a fer-ho a totes les parròquies valencianoparlants. Dissortadament, al meu poble, l’únic lloc on em sento foraster és a la meva parròquia, que arracona el valencià.
El País Valencià és un poble que ha infantat molts prelats. El vostre bisbe mateix, Mons. Francesc Conesa, és il·licità.
Sí, és nascut a Elx i cal dir que, al bisbat de Solsona, el bisbe Francesc —com abans ho va fer el bisbe Tarancón—, utilitza amb naturalitat, com ha de ser, el català. És un bisbe senzill i molt estimat pels diocesans.
Què els diríeu, al joves del País Valencià i a les persones nouvingudes, perquè usessin el valencià…
La llengua és l’ànima del poble i, per tant, per a no sentir-se foraster o colonitzador, els nouvinguts haurien de parlar valencià. És una qüestió de voluntat i de voler-se integrar en la terra que els acull.
La consulta lingüística al País Valencià va posar de manifest que hi ha una part molt important de la població que vol que els seus fills estudiïn en valencià i que la demanda d’ensenyament en valencià és molt més alta que l’oferta del sistema de línies. Com ho valoreu tot plegat?
Amb aquesta consulta, el Govern de la Generalitat del País Valencià volia fer creure que el valencià no era una demanda de les famílies, sinó que, com deia el conseller Rovira, era una imposició. I s’ha demostrat que, majoritàriament, els pares dels alumnes volen per als seus fills el valencià. D’altra banda, el Govern valencià parlava de la «imposició» del valencià, però mai no deia res de la «imposició» de l’anglès, les matemàtiques o les ciències naturals. I en aquests casos no ha demanat cap consulta als pares dels alumnes.
Hi ha famílies castellanoparlants que volen que els seus fills facin l’escola en valencià per a aprendre la llengua.
És evident que la llengua ha de ser una eina imprescindible perquè el País Valencià sigui un país normal. I el valencià hauria de ser obligatori per a tothom per a evitar que, en anar a una finestreta de l’Administració, et puguin dir que no entenen la llengua del poble. Si un metge francès ve a València, se li demana que entengui castellà. Però no passa el mateix amb el valencià. Ningú no entendria que, a Alacant, un metge francès no parlés castellà. Però si no parla valencià, no passa res!
Què diríeu a les actuals autoritats del País Valencià en relació amb la llengua valenciana/catalana?
Que la nostra llengua no pot estar arraconada i exclosa de la vida pública. Si el castellà és present en tots els àmbits de la societat, el valencià també hi ha de ser. I encara amb més motiu, ja que és la llengua marginada des de temps immemorials.
Vós defenseu que en alguns temes l’Església no ha de ser neutral. En quins?
En la vida mai no podem ser neutrals. Jesús no ho va ser: va estar al costat dels pobres, dels marginats, dels menyspreats; no al costat de Pilat o d’Herodes. I és que, com deia el bisbe Desmond Tutu, en situacions d’injustícia, voler mantenir-se neutral és posar-se al costat dels opressors. Jesús va estar al costat dels oprimits, denunciant la injustícia i la hipocresia dels opressors. El mateix papa Francesc no va ser neutral, ja que va denunciar la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i també la política migratòria, tan inhumana, de Trump. Davant les injustícies, els cristians no podem mantenir-nos neutrals.
Què responeu quan us diuen que l’Església no s’ha de ficar en temes de caire polític?
I què és política? Jesús el van matar per «fer» política, és a dir, per denunciar la falsedat i la mentida dels poderosos. Si Jesús no s’hagués enfrontat als mestres de la llei i als fariseus, no l’haurien matat.
Com definiríeu el llegat del papa Francesc?
El papa Francesc ha estat el papa de l’esperança, el papa de la primavera eclesial, el papa que va «rescatar» i revifar el Vaticà II. Va ser un profeta de la veritat enmig de tantes mentides. Per això hi havia sectors de l’Església que el miraven de reüll, amb no gaire simpatia.
Com valoreu els primers mesos d’exercici del papa Lleó XIV?
Veig aquests primers mesos del papa Lleó amb esperança i amb goig, ja que, en el seu ministeri petri, segueix la mateixa línia en la missió i la visió pastoral del papa Francesc.
Parlem de Montserrat. Quan hi vau arribar, com a monjo?
Va ser l’any 1984, quan, després d’un any i mig de discerniment, vaig entrar al monestir.
Vós éreu biòleg, treballàveu com a mestre. Teníeu la vida encaminada. Què us portà a fer-vos monjo? Si tornéssiu enrere, tornaríeu a fer el mateix?
La vocació és un do de Déu que podem acceptar o rebutjar. I jo, després d’un llarg discerniment, vaig creure que Déu em demanava de ser monjo i a Montserrat. I sí, avui tornaria a fer el mateix.
Com viviu el mil·lenari de Montserrat, des del Miracle, on residiu en aquests moments?
El visc amb goig i amb agraïment pels mil anys de fidelitat d’una comunitat que, amb encerts i amb errors, ha estat present a la Muntanya Santa des de l’any 1025.
Què és el que més destacaríeu d’aquests mil anys d’existència montserratina?
El compromís dels monjos per a anunciar l’Evangeli i per a mantenir-nos fidels a la llengua i al país.
Si us demanessin tres fets centrals de la història de Montserrat, quins destacaríeu?
La pregària constant dels monjos i dels pelegrins durant mil anys, el testimoniatge de fe dels màrtirs de Montserrat i les festes de l’entronització de la Mare de Déu, l’any 1947, un esdeveniment de reconciliació i de defensa del català.
Tot i que Montserrat i el Miracle pertanyen al mateix orde, les realitats són molt diferents. Com ho heu viscut?
Amb naturalitat, ja que tant en un lloc com en l’altre, els monjos seguim la Regla de Sant Benet en la pregària, el treball i l’acolliment dels hostes. Tot i que Montserrat és d’una manera i el Miracle d’una altra, m’hi he sentit molt bé, tant en un lloc com en l’altre.
Hi havíeu d’anar per un any, al Miracle, però ja en fa sis que hi sou…
Sí, així és. Hi vaig venir per un any, en principi, i, com que m’hi trobo tan a gust i el pare abat no m’ha dit que torni a Montserrat, continuo al Solsonès.
L’Alcúdia, la vostra població natal i on encara viu la vostra germana, va patir els efectes catastròfics de la DANA. Com la vau viure?
Amb angoixa, a causa de la distància entre l’Alcúdia i el Miracle. Tan aviat com vaig poder, me’n vaig anar a l’Alcúdia per treure fang i fer costat a la meva germana, animant i encoratjant els qui han sofert els efectes devastadors de l’aigua i del fang, degut en bona part a la ineptitud del Govern valencià, que no va saber avisar a temps la població; si s’hagués fet, s’haurien evitat moltes morts.
Què us ha ensenyat la vida, fins ara?
El meu pare deia que la vida li havia ensenyat a ser pacient. Crec que és important saber esperar d’una manera esperançada.
El passat 14 d’abril el monestir de Poblet alertava d’una crisi per manca de vocacions. En vint-i-cinc anys, la comunitat ha perdut la meitat dels monjos. Com veieu el futur dels monestirs, de manera especial, dels monestirs dels Països Catalans?
El veig amb esperança. És veritat que ha baixat el nombre de monjos, però la vida monàstica, segurament amb altres esquemes, continuarà.
Mn. Josep M. Ballarin deia que el futur de l’Església no el feia patir, que l’Esperit Sant ja se’n cuidaria. El de Catalunya, en canvi, sí que el preocupava. Com ho veieu, vós?
Amb preocupació i amb esperança. Som un poble tenaç, esforçat i valent. Un poble que ha renascut després de moltes dificultats i, per tant, anirem endavant.
El P. Bernabé Dalmau, en una entrevista publicada fa poques setmanes en el Punt Avui, deia que l’Església s’ha de tornar a comprometre amb la nació catalana i que caldria actualitzar el document de les Arrels cristianes de Catalunya. Quina és la vostra opinió?
Crec que són molt encertades les paraules del P. Bernabé, ja que Montserrat ha de continuar el seu compromís amb Catalunya i renovar-lo. I sí, després de quaranta anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, caldria actualitzar el contingut d’aquell text, tan vàlid encara per als nostres dies.
Què li diríeu, al vostre «jo» de quinze anys?
Que el futur no el sabem, no està escrit, sinó que l’anem escrivint i descobrint cada dia. A quinze anys no em pensava mai que podria ser monjo, i ara ho soc.
I a l’abat Oliba, si li poguéssiu enviar una carta?
Li donaria les gràcies per haver fundat Montserrat i li demanaria per què va pensar a enviar uns monjos de Ripoll a aquesta muntanya santa i no a un altre lloc. Li demanaria també com va ser aquell viatge dels monjos fins a Montserrat i com van ser els inicis de la vida monàstica en aquest lloc privilegiat.
Avui, 24 d’octubre, el P. Josep Miquel Bausset compleix setanta anys. «Bona cosa d’anys», com diuen a la Safor, P. Bausset!
