Diumenge a primera hora de la tarda, quan el sol de gener il·lumina els capitells del claustre del monestir de Pedralbes, quan diposita la seva llum en les taronges amargues que en faran una confitura excel·lent, uns pocs visitants ens disposem a descobrir, meravellats, “El llegat retrobat de Juliana Morell”, en una mostra que del 13 de desembre de 2023 fins al 14 d’abril de 2024, reivindica l’humanista catalana que té el privilegi de ser esmentada en el Paranimf de la Universitat de Barcelona juntament amb Teresa d’Àvila amb qui comparteix antecedents jueus.
Juliana Morell, nascuda al carrer de la Cendra del Raval de Barcelona l’any 1594, i morta a Avinyó, França, l’any 1653, era filla il·legítima de l’erudit Joan Antoni Morell, «un home ric i poderós», filla adoptiva de Joana, procedent «d’un llinatge molt il·lustre», i filla natural de Bartomeua. Joan Antoni Morell era mercader, botiguer (tenia quatre botigues a Barcelona i Lleida) i canvista, banquer. La llengua i la cultura hebrea formaven part del llegat cultural de Juliana, que el pare va reconèixer com a filla i la va fer educar segons els paradigmes humanistes des de l’edat de quatre anys, quan va descobrir les seves aptituds intel·lectuals.
Estudiant vuit hores diàries, als dotze anys la jove Juliana ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà i el francès, i va estudiar amb profit filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals va destacar de manera brillant fins al punt de defensar públicament tesis orals en filosofia a casa seva, a Lió, segles abans que una dona ho pogués fer en una universitat. La jove Juliana Morell s’havia refugiat a la ciutat francesa amb el seu pare quan aquest uns diuen que va fer una fallida econòmica per haver-se enemistat amb altres banquers, d’altres diuen que va ser acusat d’homicidi potser per venjança d’aquests. En ocasió de la defensa de les tesis filosòfiques a la seva casa de Lió, la jove Juliana va lluir un vestit fet expressament per aquell dia que ara s’ha reproduït en l’exposició amb l’objectiu de donar visió al capteniment, no exempt d’elegància, de les dones de l’època.
Segons explica la mateixa Juliana Morell en una petita autobiografia, als tretze anys va sentir la crida a la vida religiosa. En realitat va voler fugir del matrimoni que el pare li havia concertat amb un noble provençal i va entrar al monestir de Santa Praxedes d’Avinyó, on va professar com a dominica i en va ser priora per tres vegades. En el recolliment i la pau del convent, Juliana Morell va dur a terme una tasca intel·lectual i espiritual al nivell de les seves capacitats, traduint del llatí el Traité de la vie spirituelle, de sant Vicenç Ferrer, i La regle de Sant Augustin, amb anotacions i comentaris personals. Resulta interessant la concepció de la traducció per part de Juliana Morell entesa com una «conversa espiritual». En efecte: l’experiència traductora a vegades té aquest component de conversa quan s’estableixen afinitats entre l’autor i el traductor.
D’humanista polifacètica, Juliana Morell es va convertir en una autora espiritual amb l’escriptura del llibre Exercices spirituelles sur l’eternité (1637), així com d’una història del restabliment i la reforma del monestir de Santa Praxedes, que inclou algunes biografies de les seves monges. Es conserva un llibre de meditacions atribuïdes a Morell que, havent rebut una bona formació musical en orgue i arpa, també va escriure poemes en llatí i en francès, encara que no s’han conservat. El que sí que s’ha conservat en el fons antic de la Universitat de Barcelona són cinc llibres de la seva biblioteca personal que duen incorporat el seu exlibris manuscrit. Aquests llibres es poden veure en l’exposició la curadora de la qual és Georgina Rabassó, que en els crèdits de la mostra escriu del llegat de Juliana Morell, que ha estudiat a fons: «El seu pensament articula la lògica i la mística eròtica d’una manera orgànica i fluïda, tenint com a resultat la dissolució d’una paradoxa. Per a Juliana Morell, raó i amor van de bracet: l’una pondera les decisions i l’altre connecta les persones entre si i amb la divinitat». «També destaquen, especialment en un monestir reformat, les seves referències a la versió hebrea dels versets bíblics» –escriu Rabassó-. «De fet, Juliana va assumir el repte d’intentar compatibilitzar els seus antecedents jueus i la seva participació a la Contrareforma».
