La política la fan els líders. Això es un debat que podem posar sobre la taula tantes vegades com vulgueu. Però és una realitat difícil de negar. No la fan sols, és cert i tot plegat va molt condicionat pels moments històrics, econòmics, ideològics, pels equilibris de partit i per moltes més coses. Però hi ha homes que tenen el do de saber manar amb determinació, de saber dirigir la complexitat incommensurable de la vida política d’un país. I l’electorat els reconeix. Junqueras es el líder de la generació postpujolista, mal els pesi als pujolistes reconvertits al puigdemontisme radical que tornarà a donar els seus fruits el dia de la Parusia. Junqueras és el meu líder, que quedi clar, tot i que ja se que ningú ho dubta.
Després hi ha els partits, sempre necessaris per ordenar la vida política. Sense partits no hi ha democràcia, al menys a les nostres latituds i en el nostre temps. Els partits representen tendències amb diferents nivells de gradació, de dos grans eixos fonamentalment, i perdoneu-me els politòlegs la simplificació: Hi ha l’eix nacional, on es pot ser des de independentista radical, disposat a emprar qualsevol eina i a qualsevol preu per aconseguir l’únic objectiu polític indispensable, fins als més espanyolistes radicals disposat a tot el contrari; la majoria dels ciutadans transitem entre el catalanisme difós i l’independentisme possibilista. Després hi ha el segon eix, tan antic com l’altre, on es pot ser per una banda d’esquerres radical, disposat a pagar qualsevol preu per aconseguir acabar amb el capitalisme, i per altre banda de dretes radical, disposades a acabar a qualsevol preu amb les esquerres radicals; la majoria dels ciutadans transitem, de nou, entre una esquerra ideològicament radical i pràcticament seguidora de totis les modis que calgui, i un centre dreta que vol pagar menys impostos i es queixa de la manca de llibertats.
ERC es el partit d’esquerres moderat que ha ocupat l’espai de centre esquerra independentista moderada. I ho ha fet perquè Junqueras l’ha liderat. Si hagués liderat l’altre espai, ara seriem convergents. A ERC la vota gent que no és d’ERC perquè vota Junqueras. Això cal que ERC no ho oblidi mai.
Junts es un partit independentista radical que ha oblidat que hi ha un altre eix, i que la radicalitat en temps de pandèmia i crisi econòmica no agrada a tots aquells electors post convergents que necessiten més que un acte de fe en el retorn de l’exiliat que tampoc arreglarà ni la crisi ni la inflació… perquè tampoc el preocupen gaire.
Per tot això, cal que es reorganitzin les forces de l’electorat postconvergent que no vulguin votar a Junqueras perquè de vegades costa votar partits d’esquerra. Però que ho facin oblidant-se de convertir l’antijunquerisme en única raó de ser. I els qui no vulguin votar a Junqueras, puguin votar una opció política clara, amb ideologia no d’esquerres i amb capacitat de dialogar constructivament amb tothom sobre què cal fer per sortir de la tempesta econòmico-social a la que ens veiem abocats. El famós PNV català que tan hem enyorat aquests darrers anys.
Perquè Junqueras liderarà aquest país en els propers anys, encara que només el podrà presidir de facto, si no canvia res, fins el 2030. Però l’espai postconvergent ha de deixar de construir relats i posar-se a fer política, que el país els necessita. I els democristians de tota la vida, com jo, també.
