El passat dissabte 19 de juny, pocs dies abans del seu indult, l’Oriol Junqueras va presentar al Parc Central del Poble Nou, m’atreveixo a dir, el seu millor llibre. M’han calgut setmanes per acceptar-ho, perquè soc un fan de les seves cartes d’amor (a qui l’editor i el partit no van deixar anomenar “cartes d’amor” amb segurament bon criteri polític i empresarial). També va ser probablement el seu millor acte públic des que l’he vist fer política, es a dir des de les europees del 2009. Millor llibre, millor acte. Potser no acabeu d’entendre el què vull dir. Perquè millor? M’explico.
Quasi quatre anys de presó, han convertit a la bestia política que porta dins, en un gegant. L’home que ahir va parlar, ho feia destil·lant humor, amor, serenitat, humilitat, humanitat i ganes boges de viure. I de fer més política , més que mai. L’acte de dissabte, per qui ho vulgui entendre, va ser l’anunci d’un tornar a començar.
Havent après molt, sabent que cal treballar més que mai, i que només estimant es troba sentit en tot el què fem. Per conèixer l’home, s’ha de viure amb l’home. I l’Oriol va arribar a confessar que compartir la seva vida intensament amb presidiaris, li ha permès aprendre moltíssimes coses sobre l’home.
Però no n’espereu teories ni mots sentimentals. Ahir, pels qui ho vulgueu entendre, va parlar… de com convertir els substantius en verbs. De com passar dels objectes a l’acció: de l’aprenentatge a aprendre, del treball a treballar i de l’amor, a estimar. És amb l’acció on demostrem que vivim. Això molts panfletistes poc viscuts, farien be de recordar-ho.
També va parlar de la transcendència última, a l’hora d’actuar. D’una transcendència que prové del sentit de saber-se fill, net i besnét d’homes bons i dones bones. I de com toquem amb la punta del dits aquesta eternitat quan som pares. El sentit de tot el nostre caminar ens ho dona el saber-nos fills, nets, pares, avis de una cadena immensa d’homes i dones que configuren un poble, una nació, i una humanitat. Sentir-se hereu, amb una historia pròpia i comuna a l’hora. L’Oriol sap, com pocs, narrar episodis dels clàssics amb la mateixa facilitat que dels seus familiars, perquè sap, com a historiador, que sovint en el cas particular, retrobem l’universal. Tots tenim una historia i tots en volem escriure una. Ahir ho va demanar als seus contertulians i al públic. Sense vergonya. Ens exigia que ens atrevíssim a escriure una mica de la nostra vida per saber què fem amb ella.
Però sobretot ens va demanar que tinguéssim esperança. Concretament, va exigir que recordéssim a les mares de l’any 40 de la postguerra. Si elles van tenir esperança, nosaltres hem de tenir esperança. Ho deia delerós de tornar a començar a fer mil actes públics, a parlar de nou amb tothom. Sense vidre, sense temps límit, a qualsevol lloc. Amb tothom.
Per això el dissabte passat va fer del seu millor llibre, el seu millor acte. El millor llibre, perquè tot el llibre parla d’esperança, sense amagar la veritat, sense defugir la crua realitat.
I perquè tot el llibre reflecteix aquests quatre anys d’adversitat compartida amb molta gent, i això li dona una dimensió humana extraordinària. Ahir ho va dir unes quantes vegades: ell tenia la sort de tenir a molta gent, perquè a molts presos, i això el va obsessionar sempre, no els visita ningú. I el millor acte, perquè els quatre anys han convertit a Oriol Junqueras en millor persona i polític del que molts haguessin volgut. De fet molts el volien empresonat. I ara en veuran les conseqüències. Perquè només un líder de veritat sap parlar d’esperança, de feina a fer, de “tornar a començar” sempre, quatre anys després d’un captiveri dolorós, injust i excessiu.
Segur que el llibre us donarà pistes del que maldestrament dic. I segur que ho podreu veure en directe, perquè es prodigarà. Ajudant-nos a entendre que tornar a començar és el que s’espera de cada home, de cada generació i de cada poble. És el que s’espera de cadascun de nosaltres. I, amb permís de les autoritats polítiques, dels panfletistes habituals, i sobreposant-me a la mirada sorneguera de Junqueras, afegiré: el que Déu espera de nosaltres.
