Qualsevol observador extern haurà pogut comprovar que hi ha, en teoria, dues opcions amb possibilitats reals de defensar la independència d’una manera majoritària. La primera, en Junqueras (amb ERC i la societat civil mobilitzada); la segona, CiU (amb Mas i Duran). A la pràctica, doncs, només n’hi ha una: Junqueras.
M’he extenuat parlant amb els meus bons amics i excompanys de CiU sobre la catàstrofe que representa per als votants de CiU mantenir un doble discurs. És evident que en èpoques passades, on la centralitat era la raó de ser de la federació, es podien mantenir diferents discursos moderats per guanyar un màxim de vots. L’objectiu últim era mantenir una classe governant creada sota l’ombra de Pujol al poder. En alguns casos, de bons polítics i honestos gestors. En d’altres, inevitablement d’arribistes i aprofitats (com passa en cada generació i en cada partit). L’objectiu a batre? Els sociates! …i més endavant, el tripartit!. Tot això, amics convergents, és el passat. Avui, després de dues manifestacions multitudinàries inequívocament independentistes, la guerra és una altra: no hi ha enemics, sinó un projecte de país: la independència.
Per això és un error monumental que el clam popular independentista quedi sistemàticament en entredit per en Duran, secretari general de CiU. Puc entendre (que no compartir) que institucionalment el President de la Generalitat jugui a no declarar-se independentista en públic. Puc entendre que els discursos dels líders de CDC no siguin perfectament coincidents. Però no m’entra al cap com des de CDC s’accepta que Duran proposi una tercera via obertament contraria a la independència. És un error de proporcions descomunals que, si no es rectifica immediatament portarà a una derrota electoral sense precedents, ja sigui el 2014, el 2015 o el 2016. Duran s’ha convertit en el “l’home del sac” dels independentistes i té garantits dos milions de catalans que no el votaran (ell, pobret, segueix pensant-se que el votaran els altres dos milions…). De fet, ara per ara, Duran és el pitjor enemic de CiU.
I davant tenim a un Junqueras que simplement repeteix un dia i un altre el que els dos milions de catalans hem demanat: volem votar per la independència. No volem votar sobre “el dret a decidir la nostra institucionalització”, ni volem que se’ns pregunti per qualsevol altre eufemisme. Volem una pregunta clara i dues respostes. I la volem ara. Per això, si volem la independència només ens podem fiar d’en Junqueras. Perquè vol el què volem: ho diu, s’ho creu, i ho farà. I ERC? Doncs ara per ara és l’únic partit amb possibilitats de guanyar que defensa la independència. Així de senzill, amics convergents i d’Unió. Ara per ara, mentre hi hagi en Duran formulant terceres vies, els votants independentistes convergents i d’Unió només podem votar Junqueras. És la única garantia de la independència.
