El vespre del 3 d’agost començava oficialment la cursa de les eleccions de les nostres vides. Coratge i fe. I bon humor. El Matí, ja ho saben els seus fidels lectors, fa el ronso editorialment parlant per l’agost, però no ens en podem estar d’editorialitzar sobre un vespre i sobre un agost pels que serem demandats per els nostres néts: on eres, avi, quan Catalunya es va fer lliure?
El 3 d’agost al vespre començava oficialment la cursa de les eleccions de les nostres vides, i guanyar-la és l’exigència que prové de milers i milers de tombes de vençuts, que no derrotats, que ens precediren en la tossuda i persistent voluntat de ser una nació d’homes lliures. Però potser encara és més imperativa l’exigència d’un present angoixant per com de cul de sac és l’statu quo i per tant per la necessitat de deixar un país lliure del jou espanyol als que vindran.
Caldrà, cal la fe de Pere saltant de la barca que ens recorda l’Evangeli. Caldrà coratge. Com caldrà fe per donar els primers passos. No tenir por és la condició necessària. Les condicions suficients potser no són tan vistoses, però igualment heròiques: unitat, disciplina, disposició. Bon humor i paciència, i una bona síndrome autoinduïda d’amnèsia temporal de les particulars batalles de campanar seran els llevats que acabaran d’empenyer la massa per a que el 27S enfornem el pa del que generacions futures podran parlar amb orgull. Som-hi, que ja ho tenim a tocar; que aquest cop sí: junts escriurem amb lletres lluminoses la història de la nostra llibertat!
