La recomposició de l’espai polític conservador o liberal passa per un partit nacionalista conservador, de centre dreta (ara mateix seria el Front Nacional de Catalunya) i un de liberal, del qual no es coneix encara el nom. El que va representar Convergència, amb les seves aproximacions als socialistes ha quedat absorbit dins l’espectre electoral d’ERC.
Això ben bé podria ser així. JxCAT va a la deriva en la seva defensa dels postulats independentistes. Està subordinat totalment a la lògica del PSOE, el qual sap que no té propostes per les tensions que provoca amb ERC. JXCAT i ERC s’han convertit en la seva distracció i ara mateix queden poques coses que els diferenciïn. Encara que JXCAT guanya amb inútil gesticulació i confusió general.
Els resultats electorals de JXCAT, en caiguda permanent, indiquen la dissolució d’aquesta formació política, a curt termini. El lideratge de Carles Puigdemont el 2017 va quedar qüestionat quan va suspendre sense avisar la independència i malgrat que va prometre tornar de l’estranger per rectificar-ho, no ho va fer tot generant un gran desengany entre milers del seus votants. La majoria d’ells, per tant, passarien a engruixir l’abstenció o el vot captiu sense esma, només per anar fent.
En termes electorals, JxCAT es manté estable en aproximadament 1.075.000 vots, en forma de vot passiu que no vol problemes o que espera una cosa millor més endavant. Però en representació institucional, el decreixement és exponencial. Per tant, ja s’han encès tots els avisos: hi ha un espai electoral en descomposició i hi ha forces polítiques disposades a fer la substitució.
Des d’una visió nacional, és imprescindible que Catalunya, i també des d’arreu dels Països Catalans, s’ofereixi i es canalitzi apropiadament la representació política de les classes mitjanes, el gran teixit social que dona força i cohesió a la nació catalana. En bona part, la nostra identitat nacional l’encarnen aquestes classes mitjanes, feta de petits propietaris, professional, pagesia i emprenedors. Per això, quan bona part d’ella es va involucrar en les consultes populars per la independència (2009-2011) Convergència no va poder romandre al marge d’aquesta realitat i s’hi va afegir sense gaire entusiasme, tot sigui dit, i com s’ha demostrat, pel que fa als resultats.
Per tant, hi ha un milió de vots que poden quedar orfes molt aviat i també una quantitat semblant que està esperant poder-se afegir com a votant des de l’abstenció activa. Cal tenir en compte, en tot això, que els temps han canviat: Europa gira a la dreta i cap a les solucions possibles quan les esquerres no estan llestes per assumir les dificultats a què ens enfrontem.
El nacionalisme, sempre més conservador, és una bona solució: vetlla per la família, les tradicions i la identitat col·lectiva. Els tres baluards que donen seguretat i prosperitat i que poden ésser l’autèntica porta d’entrada al nostre alliberament nacional si s’hi posa la suficient energia i convenciment. El centrisme o l’equidistància, ara mateix el discurs de les esquerres, no dona opcions nacionals a un país ocupat per dos estats diferents que també estan en fallida tècnica, l’estat espanyol i l’estat francès.
