Un consell de Ciceró per a tot bon governant: “nullum tamen clementia ex omnibus magis quam regem aut principem decet”; :…”a ningú millor o més que al rei o al príncep li escau la clemència”. Ho escriví quan es va trobar, en el seu temps, amb governants dèspotes, com fou el cas de molts amics seus que governaren, durant aquells anys, l’Imperi Romà.
Intentaré fer ara unes consideracions que no pretenen entrar en la polèmica de la Justícia que han d’impartir els Tribunals pertinents pel que fa a la pau al País Basc, sinó parlar d’aquella justícia plena de misericòrdia que s’adreça cap a la reparació i que acaba en la concòrdia i en el perdó. Quantes vegades pensem que som justos -en el nostre obrar i en els nostres judicis- i ens trobem encara molt lluny d’una alta justícia que no ha d’estar pas forçosament renyida amb la misericòrdia. Potser no tenim encara l’hàbit d’una constant i perpètua voluntat de ser justos integralment. Només aquell que, podent ser pacífic no vol ser-ho, rebutja clarament un obrar o un judici comprensiu que pugui facilitar la pau social tan cobejada. Una estricta justícia viscuda sense caritat pot transformar-se en “injustícia”, per dir-ho d’alguna manera. Una justícia sense misericòrdia o clemència no respon a un actuar cívic cristià.
És tan esfereïdor escoltar com Gaddafi cridava -poc abans de morir en mans dels rebels libis-: “Clemència, clemència. No sabeu el que és la clemència?” com llegir la rotunda afirmació de parents d’assassinats per ETA que afirmen rotundament: “Jo mai no els perdonaré” o “Jo no puc perdonar-los el que han fet”.
Naturalment les lleis justes s’han d’aplicar a tots els violents, assassins, terroristes, torturadors, etc. Els judicis, segons l’Estat de Dret, se celebren per restaurar l’ordre social que s’ha fet miques. Ara bé, els esdeveniments de les últimes setmanes semblen portar-nos a pensar que caldria veure les coses amb una perspectiva nova i més elevada. Una visió que potser no es pot demanar a tothom. I ho entenc ! Però sí que es pot fer, demanant-ho a aquells que pretenen ser autèntics “pacificadors” i que, com a tals, no poden inhibir-s’hi.
Deixem, doncs, que en el nostre esperit neixin aquests elevats sentiments. És un camí ample, clar i generós: no sé si l’únic que ens pot portar a bon port, però sí un camí segur. Repeteixo: un camí gens fàcil, però no pas impossible. No és fàcil i sobretot quan els esmentats delinqüents no demanin perdó, ni clemència, ni mostrin cap penediment. Caldria recordar allò que vàrem aprendre de petits: “perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els qui ens han ofès”. Una persona que ja d’antuvi pren la postura de no voler perdonar serà incapaç de recórrer aquest itinerari. Es tancarà i pal plantarà en ell mateix sense anar cap endavant. Tal vegada també serà, el seu, un camí d’egoisme, d’intransigència, de duresa de cor. I els seus judicis seran inamovibles i “injustos” a llarg termini.
S’ha dit que “perdonar és oblidar”. Tampoc això no és cert. Un pot tenir una bona memòria històrica i alhora saber perdonar l’enemic sense posar-hi condicions. És en el fons del cor on es couen els bons sentiments i on tot es lliga i deslliga. Les ferides humanes es poden cicatritzar a través de la compassió i la comprensió, encara que quedi palesa la cicatriu. Aleshores és pot afirmar que el perdó incondicionat és la culminació més heroica i més plena d’una actitud cristiana davant de la vida i de la mort. Tot ens porta, alhora, a viure en una sintonia perfecta amb Aquell que ens haurà de perdonar misericordiosament, al final de la nostra existència terrenal, de totes les maldats comeses al llarg del temps.
