Justo Molinero (1949) és un locutor de ràdio que presideix el Grup Teletaxi. El també presentador de TV va néixer al municipi andalús de Villanueva de Córdoba i de ben petit va emigrar a Catalunya. Primer va exercir de mecànic i més tard de taxista. Parlem amb ell sobre el país, el taxi i els seus inicis a Cornellà de Llobregat.
Què fa un andalús a Catalunya fent un programa de ràdio?
Passar-s’ho bé i gaudir molt.
Fa més de cinquanta anys vas deixar Vilanova de Córdoba per anar a Santa Coloma de Gramenet, què és el que recordes?
Ho recordo tot, com si fos ara. Vam arribar amb un autocar espatllat que vam arreglar com vam poder. El que més em va sorprendre en arribar és que aquí la gent comença o començava a treballar a les 6 del matí i a les 5 i pico ja hi havia molt moviment pel carrer. Al meu poble a les sis del matí tothom dona voltes també, però per anar a dormir.
Per què vau decidir deixar Andalusia?
Perquè allà l’únic que podíem fer era malviure. Érem una família de quatre germans i els meus pares i jo havia estat treballant en una cooperativa, però cobrava molt poc i vaig decidir que no volia treballar més enllà. El meu pare tenia un germà que vivia a Barcelona, va anar a parlar amb ell, vam agafar un pis de lloguer i així vam començar. Al taller on feia feina cobrava 100 pessetes a la setmana, volia una vida millor.
Arribes a Santa Coloma, treballes com a mecànic; i després?
Quan arribo a Barcelona em poso a treballar de mecànic i després me’n vaig al servei militar. Allà conec a un noi que em diu que el seu pare és taxista. Jo vaig pensar que si treballava de taxista podria treballar més enllà del meu horari i així cobrar més. Em vaig comprar un cotxe amb els diners que tenia i amb una ajuda dels meus pares i després una llicència per poder fer de taxista. Així és com vaig començar. A més, fent el servei militar vaig fer de xofer, així que ja tenia una mica d’experiència.
Com arriba la idea de fer ràdio?
Nosaltres teníem una empresa de taxi amb radiotelèfon i com que venien els mundials de futbol de l’any 1982 i sabíem que atrauria molta gent, vam pensar que seria una bona idea muntar una emissora de ràdio per recuperar els objectes perduts al metro, taxi… la idea era poder anunciar el nostre telèfon perquè la gent ens demanes el que volgués i pogués parlar. La idea la vam traslladar a Narcís Serrà, li va agradar, però ens va dir que ells d’això no se n’encarregaven, sinó que depenia del govern de Madrid. Aquí va ser quan me’n vaig adornar que el govern d’aquí no mana gens. En aquell moment vaig pensar a muntar-la de manera pirata. Vaig vendre la llicència de taxi per muntar la ràdio i així va començar ràdio Teletaxi.
Què és la ràdio?
És el mitjà que pot entrar a qualsevol lloc sense fer soroll i fer companyia a tothom.
Quan et vas adonar de l’impacte que tenia la ràdio?
Hi va haver un greu accident de cotxe a la carretera de la Roca del Vallès on van morir un adult i els seus dos fills. L’enterrament costava molts diners, ho vam comunicar per l’emissora i la gent va començar a preguntar. Va ser la primera vegada que me’n vaig adornar del munt de gent que escoltava la ràdio.
Com recordes el primer contacte amb els micros?
La gent em contactava, em demanava una cançó, jo no la tenia i quan acabava acaba la carrera del taxi anava ràpidament a comprar el disc. Després hi havia gent que sabia que ho feia i em portaven els discs que tenien a casa.
Una data dura que recordis davant dels micròfons?
Hem tingut històries molt dures a la ràdio, però la més dura va ser quan va venir la Policia Nacional de nit a tancar-nos l’emissora.
El 23F el recordes?
Com si fos ahir.
T’has sentit mai cohesionat a l’hora de fer la teva feina?
No, perquè tampoc li he donat molta importància a la gent. Algun polític, però res important.
Com recordes el 29 de desembre de 1986?
Estava fent el programa un dia més, havia sentit alguna cosa, però no m’imaginava que arribaria aquell moment. Estava fent el programa de la tarda i ens van dir que ens tancaven l’emissora. Cap problema, la vam tancar. Vaig estar un mes sense sortir de l’emissora donant voltes del que faria. I què vaig fer? Anar-me’n a Barcelona per veure si podia fer un curs pels majors de 25 anys per accedir a la universitat. M’havien criticat sempre perquè no era periodista, era un taxista de merda, un xarnego, que havia vingut aquí a fer ràdio. Com si el taxista fos una merda i el periodista la ostia. I lluitant em vaig treure el curs de periodisme. Va ser llavors quan em va trucar el director de ràdio Mataró i em van proposar que anés a treballar allà. Vaig acceptar amb una condició, que també havien de contractar als meus companys. Llavors em van suggerir comprar l’emissora. Jo en aquell moment no tenia un duro i em van demanar 68 milions de pessetes, que serien uns 300.000 euros, aproximadament. Vaig anar a parlar amb el director de La Caixa, que l’havia conegut a la Fira d’abril, i li vaig explicar el que passava. Em va concedir un préstec que vaig anar retornant. Vaig anar a l’oficina de La Caixa de Mataró i em va dir que digués que ell ja havia parlat amb els treballadors. Li estic molt agraït. Després vam continuar i vaig comprar l’emissora de Tarragona, Lleida, i d’altres llocs, ara en tinc unes 26.
Has tingut algun referent de ràdio?
Quan era taxista pensava sempre en l’Andreu Caparrós, pensava que m’agradaria ser com ell.
Quina diferència hi ha en una ràdio municipal?
Els continguts són diferents, però la ràdio municipal fa el mateix servei.
Es parla moltes vegades que té un paper fonamental en allò social. Quan és la festa major, per exemple, tothom ho sap, però dins d’aquesta festa major hi ha activitats que si no fos per la ràdio la gent no ho sabria.
Què és ser català?
Crec que és ser el que a un li dona la gana, i això és molt important. El català té dret a fer i decidir el que li doni la gana.
Catalunya té dret a decidir?
I tant.
Què és Catalunya?
Una terra meravellosa, soc un enamorat de Catalunya, soc dels que miro amunt quan vaig pels carrers de Barcelona i sempre hi veig alguna cosa nova, és sorprenent.
Quin recorregut té la ràdio?
Llarg. Molt llarg.
10 noms…
Pilar Rahola: Bona gent.
Artur Mas: Millor no dic res. Ens va tancar l’emissora.
Jordi Évole: És un bon paio.
Felipe González: Un president bo que va fer de les seves.
Ana Rosa Quintana: És una bona periodista.
Pepe Rubianes: Un humorista amb molt de seny. Hem d’estar orgullosos d’ell.
Isabel Díaz Ayuso: Crec que ho fa bé, si no seria anar en contra de la gent de Madrid.
Oriol Junqueras: És amic. Bon pare, bon paio i bon polític. Aniríem millor en aquest món si hi hagués 10 o 15.000 persones com ell.
José Montilla: Bon alcalde de Cornellà.
Gabriel Rufian: Viu per això. Se’n va a dormir pensant en el “demà què diré”.
Jordi Pujol: Me l’he estimat molt i ara lamento molt la situació en la qual es troba.
Justo Molinero: És un bon tio que s’aixeca d’hora, molt d’hora.
