Per ser un bon jutge no n’hi ha prou a conèixer fil per randa totes les lleis, reglaments i resta de normes de l’ordenament jurídic; ni tampoc a ser capaç de citar de memòria qualsevol sentència d’un tribunal superior que hagi creat doctrina o fet jurisprudència. El magistrat Ricardo González, en el seu vot particular inclòs a la sentència de l’Audiència de Navarra contra els membres de “La Manada”, fa tota una exhibició de domini jurisprudencial, dedicant gairebé les trenta primeres pàgines a citar sentències prèvies, incloent-ne algunes del Tribunal Europeu dels Drets Humans i fins i tot del Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica. Suposo que tot això hi ajuda, però no n’hi ha prou. Un bon jutge ha de ser capaç de posar-se a la pell de totes les parts en litigi; si no, dubto que pugui mai arribar a prendre una decisió justa.
I llegint alguna de les aberracions que el magistrat Ricardo González ha fet constar en el vot particular –no cal ser catedràtic en dret penal per trobar repulsiu que algú pugui apreciar “jolgorio y regocijo” en una situació com la que es descriu en la pròpia sentència– queda clar que només va posar-se en la pell d’una de les parts, la dels acusats, o més aviat en la pell de cinc parts molt concretes dels seus cossos.
Aquí a Catalunya, darrerament, estem força acostumats a patir la injustícia de la llei. Ens hem enfrontat a tot un estat i resulta que qui ha de vetllar perquè l’enfrontament sigui mínimament just (ja que equilibrat no ho pot ser) és l’administració de justícia del mateix estat. Així que no només no cal esperar que els jutges es posin en la pell de les dues parts, sinó que directament formen part d’una d’elles. Esperar justícia en una situació així és una quimera.
M’ho he pensat molt abans de barrejar la situació judicial de Catalunya amb el cas de “La Manada”, no voldria semblar oportunista, però el problema de fons és el mateix. En aquest cas, que encara no s’ha tancat, no s’està jutjant només els cinc acusats, s’està jutjant tota una estructura de poder, encara més, una tradició ancestral, un model de vida: el patriarcal. I resulta que els jutges que han de dictar veredicte formen part –i una part substancial– del model en qüestió. Esperar justícia en una situació així és una quimera.
La solució no és fàcil, ni serà immediata. Caldrà temps, però per començar potser es podria mirar de designar jutges que no formessin part del problema que es jutja. En els casos de delictes sexuals, per exemple, estaria bé que el president i la majoria dels membres del tribunal fossin dones. Això no garantiria l’absoluta desinfecció de gèrmens patriarcals (sense anar més lluny, un dels tres magistrats de l’Audiència de Navarra és una dona, i és evident que hi ha dones que defensen el patriarcat més aferrissadament que molts homes), però almenys permetria una perspectiva més àmplia, que sempre és d’agrair a l’hora de dictar veredictes.
A més, i això ja s’escapa de l’àmbit jurídic, s’hi podria afegir també la lectura obligatòria de totes les experiències relatades per víctimes de violència sexual que, seguint una iniciativa de la periodista Cristina Fallarás, s’estan recollint aquests dies a Twitter sota l’etiqueta #cuéntalo. Aquesta obligació recauria sobre tots els jutges, homes i dones, tot i que, veient el volum aclaparador d’històries esgarrifoses que s’estan acumulant, les dones és més que probable que ja les hagin patit.
