Hi ha un moment del dia —sovint abans que la casa acabi d’arrencar— en què tot sembla normal. La primera olor de cafè, el soroll de l’espremedor, algú que remuga perquè no troba els auriculars, el so estrident d’un vídeo de TikTok a l’altra punta del passadís… i tot amanit amb aquella barreja de son i hiper-connexió que només els joves saben com suportar. És un instant fràgil, gairebé domèstic, fins que l’algoritme decideix que entre danses i bajanades virals, toca mostrar una notícia: un bombardeig, en Trump amenaçant algun país, un incendi impossible d’apagar, o un tren que ha descarrilat amb morts i ferits. És llavors quan la bombolla es trenca i, de sobte, el món i les seves incerteses entra a casa sense demanar permís.
Aquesta sensació no és nova, per a mi. Va començar amb la pandèmia, quan tots vam descobrir que la normalitat era molt més fràgil del que crèiem. Aquells mesos van ser un primer avís de que el món podia aturar-se de cop, i nosaltres amb ell. Després, la invasió russa d’Ucraïna, que va convertir la guerra en una cosa que ja no passava “lluny”, sinó a la nostra Europa, i a les pantalles on els adolescents miraven vídeos tendència ara hi sortien nois i noies com ells, carregats de maletes i fugint a peu dels trets i les explosions. I, més endavant, l’horror de Gaza, amb imatges de destrucció i patiment que van circular sense filtres per les xarxes socials, colpejant especialment una generació que consumeix el món en fragments de quinze segons. Per a molts joves, aquell degoteig constant de vídeos i testimonis va ser el primer contacte directe amb el què significa un conflicte d’aquesta magnitud, i no se fins a quin punt estaven preparats per assumir-ho com a tal.
I n’hi ha més. Per exemple, la primavera passada, l’apagada elèctrica. Una anècdota, si la comparem amb tot l’anterior, però que va tenir un efecte inesperat: unes hores de foscor que van fer obrir els ulls a molta gent, sobretot nens i adolescents. De sobte, sense wifi, sense llum, sense pantalles, van intuir fins a quin punt depenem d’un engranatge fràgil que dona forma a la nostra rutina. I de passada, es van poder posar a la pell d’aquells que per conflictes o catàstrofes naturals han de viure així de manera indefinida. Aquell petit col·lapse domèstic va funcionar com un mirall: si unes hores ens van desorientar, què passaria davant d’una crisi real?
Però mentrestant, nosaltres continuem fent vida o, al menys, ho intentem. Vivim en un dels pocs racons del món on encara és possible mantenir una certa normalitat: anar a treballar, a comprar, discutir per qui ha deixat la tovallola al terra del lavabo… Però sabem que aquesta normalitat conviu amb un soroll de fons que no s’apaga mai. Imperialismes que avancen, guerres que s’enquisten, un canvi climàtic que cada cop es fa més evident, i una extrema dreta que ens vol vendre que tots els mals del món son culpa dels més dèbils.
De tot aquest garbuix de pensaments i sentiments els sociòlegs en diuen hipernormalitat. És viure una realitat que grinyola per tot arreu, però continuar movent-nos-hi com si seguís el seu curs normal. Com quan ens tanquem a casa a veure una pel·lícula, mentre a fora hi ha una tempesta que ho fa tremolar tot. És un mecanisme de supervivència. Continuem fent plans de cap de setmana, preparant entrepans, enviant memes als grups de família i amics, i la rutina es converteix en la nostra aliada per ancorar-nos a un mon que no volem perdre. Què podem fer, si no? Com ens hi podem resistir?
Potser la resposta no és heroica, sinó quotidiana. Potser resistir-nos-hi vol dir sostenir la normalitat amb consciència i no amb ingenuïtat. Educar els nens i els adolescents perquè entenguin el món més enllà del soroll digital. Fer comunitat, encara que sigui amb gestos petits: una conversa amb el veí, una decisió de consum més responsable, un acte de generositat improvisada. Potser aquesta resistència no ha de ser un gran gest, sinó una suma de petites persistències.
La hipernormalitat ens diu que tot és normal quan no ho és, però mentrestant, la vida continua. La cafetera torna a funcionar, algú ha trobat els auriculars, i per Whatsapp corre una foto d’una esllavissada a pocs metres de casa, perquè fa dies que no para de ploure. I nosaltres, amb un peu a la rutina i l’altre a l’abisme, fem el que hem fet sempre: respirar a fons, mirar endavant i repetir-nos, amb una barreja de lucidesa i esperança, aquell vell eslògan britànic que avui pren un sentit més íntim que mai. Keep calm and carry on.
