La pandèmia s’ha exacerbat amb els adolescents, que ha vist els seus espais vitals reduïts: mentre la interacció social es restringia, l’ús d’Instagram i d’altres xarxes socials o jocs en xarxa s’ha incrementat. Tot just quan un mateix es comença a conèixer i estàs ple d’inseguretats, hormones i somnis, tens una necessitat majúscula de socialitzar-se en grup i estàs en construcció, ve una pandèmia i et deixa a mig viure. Així que la plaga d’autolesions entre els joves em colpeix especialment quan denota un dolor insuportable que només es calma amb l’autolesió; s’ha de dir que també hi ha l’autolesió per mostrar-se transgressor i fer-se el mec, que a més després s’escampa per les xarxes, potser és tan dolorosa a nivell anímic com l’altra, no ho sé. Aquest fenomen, per anomenar-lo d’alguna manera, de fet, va més enllà de les nostres fronteres, a Europa o als Estats Units fa anys que hi breguen, també.
La gent gran com a grup és sabut que també ha patit força els estralls de la pandèmia, no només perquè en les primeres onades, abans de l’arribada de les vacunes, van tenir el gruix més gran de morts sinó perquè un cop instal·lats entre onades, o bé s’han quedat majoritàriament a casa amb la soledat que comporta, o bé, a les residències hi han quedat tancats a causa de les restriccions. Entretant el biaix digital els ha afectat de ple, les videotrucades els han forçat a posar-se les piles, i encara se n’han sortit prou bé, però els tràmits a les administracions o a les entitats bancàries se’ls han complicat més que mai.
I un altre grup social que ha patit i pateix la pandèmia de forma greu és dins el sector sanitari, tant metges com infermeres, com cuidadors en general. De tant en tant, alguna notícia els menciona, se senten en una altra notícia les reivindicacions desesperades de les infermeres, però molts han acabat desbordats i ara estan de baixa per depressió o per haver-se cremat de rendir al màxim durant tants mesos.
Dolor anímic, soledat i desbordament, les ferides socials d’aquesta pandèmia que ben aviat celebrarà el seu segon aniversari son fondes: si existís la manera d’agafar els trossets de cada un de nosaltres que se sent devastat i enganxar-les amb un fil d’or, com fan els japonesos amb l’art del kintsugi, podríem continuar vivint amb una il·lusió renovada i amb un nou sentit de l’existència, potser més equilibrat, potser més savi que com fins ara. «Però una ferida també és un lloc on viure», va escriure Margarit.
