D’entre els clàssics romans, foren molts els pensadors que, en els seus innombrables escrits, ens parlaren de l’amistat: Ovidi. Terenci, Horaci, Sèneca, Ciceró…etc. Ara només em referiré a dos d’ells: a Sèneca i a Ciceró, com els més representatius i, tal vegada, els més profunds. Moltes vegades Sèneca ens parlà de l’amistat, en el context de la felicitat, de l’alegria i del benestar interior, com una de les realitats espirituals més íntimes i satisfactòries. En relació a la pròpia felicitat; deia que “quan un es amic de si mateix, és capaç de ser-ho de tothom”. Considerà el tema pensant en la realitat contrària: en l’enemistat i en les persones enemigues o enemistades. També el relacionà amb l’enveja i amb l’adulació. Per això confessà: “M’he enemistat amb molts i, de l’odi que se n’ha originat, he tornat a l’amistat; això, naturalment, si és que es pot donar alguna ‘relació amistosa’ entre els dolents que s’han odiat”. Li trobem un comentari sobre aquells que elogiaven la seva eloqüència o el lloaven per algun altre motiu subtil o interessat. Sobre aquests, ell ho tenia bastant clar: “Tots són enemics o bé -el que és semblant- ho poden ser fàcilment”, ja que els envejosos solen ser falsos amics que es manifesten admiradors a causa d’algun motiu que a ell se li escapava.
Afirmava una vegada: “És difícil tenir molta gent com a amiga. En tinc prou en no tenir-los com a enemics”. Una afirmació rotunda la trobem en aquestes paraules: “Amicitia semper prodest, amor aliquando etiam nocet”. És a dir: “L’amistat...-comparada amb el fals amor- sempre es profitosa, ja que l’amor -tan difícil de viure o de trobar, per altra banda-, algunes vegades és feridor”:
Altres asseveracions de Sèneca sobre l’amistat: “Una de les satisfaccions més grans és veure feliç un amic”, o aquella altra tan coneguda del “Convit a la serenor” quan escriu: “L’amic és aquell qui abraça un secret, convertint-se així en el nostre més segur còmplice, qui aconsegueix ablanir les angoixes, qui aconsella en les decisions que hem de prendre, i sobretot és aquell que ens alegra i conforta”… “ja que una de les més belles virtuts de la vertadera amistat és la que comporta comprendre i ser comprès”.
El gran Ciceró s’esplaia sobre el gran valor de l’amistat en l’obra “Laelius de amicitia”. El pensador romà mostrà clarament com entenia ell l’amistat:…”En aquest llibre sóc el més entranyable dels amics quan vaig escriure a l’amic sobre l’amistat”…saber que “en l’amistat no hi ha res de fingit ni de simulació; en l’amistat tots és sincer i espontani”…“Es verifica vertaderament allò que digué a l’inici del llibre”…; “l’amistat només pot existir entre la gent bona” i “sabem –continuava dient- bé que aquells que suprimeixen el sol del món són els mateixos que, de la vida, en sostreuen l’amistat”… “sense potser adonar-se que l’amistat és la millor cosa i la més dolça que hem rebut dels deus immortals”….Ciceró es reafirmarà sovint en aquesta virtut humana asseverant que “l’amistat treu rigidesa a la convivència i ens fa indulgents, lliures, amens i ens manté en el bon humor”.
Molts altres clàssics llatins digueren allò tan conegut del “amicus certus in re incerta cernitur’, és a dir que “el veritable amic és veu en els moments difícils o incerts”. Ho podem comprovar quotidianament en molts fets en què ens hi veiem implicats.
