El 8 de maig de 1983, en les primeres eleccions a Corts Valencianes, el PSPV va aconseguir una majoria absoluta aclaparadora amb 51 escons d’un total de 89. A cavall de l’onada victoriosa del felipisme, els socialistes valencians encetaven un període de 12 anys de govern amb l’objectiu de modernitzar un país que requeria urgentment una reconversió d’un sector industrial en crisi, i unes ciutats mancades de tota mena de serveis i infraestructures després de dècades de “desarrolismo” embogit franquista. En paral·lel hi havia l’obsessió d’arrel fusteriana de vertebrar el país, de crear una unitat sobre la base d’una identitat comuna, de Vinaròs a Oriola, bastida a partir d’una llengua, una cultura i una història compartida.
L’home gris i mediocre que fou i és Joan Lerma era el capità d’aquell vaixell carregat d’il·lusió. Tanmateix, el president de la Generalitat i el cercle de poder que l’envoltava ben aviat es van deixar intimidar per la reacció bel·ligerant de la dreta valenciana, encapçalada per la periodista María Consuelo Reyna i el diari Las Provincias, que van donar cobertura mediàtica al blaverisme d’Unió Valenciana i d’una Aliança Popular que anava creixent a poc a poc fins consolidar-se com el principal partit del país. Molt abans que això passara, però, el PSPV ja havia renunciat a qualsevol acció política real adreçada a assolir la desitjada vertebració, va impossibilitar una relació mínimament normal amb la Catalunya de Jordi Pujol, i fins i tot va posar entrebancs –molt abans que Zaplana o Camps- a les primeres emissions de TV3 al País Valencià. La por a rebre l’estigma de “catalanistes” adquirí dimensions bíbliques, i les pressions del sector nacionalista del PSPV i de la resta del valencianisme resultaren infructuoses. La renuncia, tanmateix, no va ser gens dolorosa per a uns governants que mai no s’havien cregut el país. “Els invertebrats també tenen dret a viure”, diuen que va etzibar una vegada Joan Lerma.
El problema de (des)fer un país invertebrat és que finalment sempre l’acaben gestionant els campions dels provincians, aquells que viuen del clientelisme i dels interessos particulars, propis d’un país ocupat, dividit i sense pols ni objectius comuns. I així va ser des de 1995, quan el PSPV va passar a l’oposició per obrir un període que encara dura de divisions internes, capelletes en picabaralla continua i pèrdua total del contacte amb la realitat i amb la societat. En un acte de justícia poètica encara hui no ben ponderat, el PSPV va interioritzar la desvertebració a què un dia va condemnar el país. Del país invertebrat de Lerma que tenia dret a viure, hem passat al PSPV invertebrat que té dret a viure.
Per la secretaria general del partit han passat dignes successors de Joan Lerma com ara Joan Ignasi Pla o Jorge Alarte, personatges inefables i manifestament incapaços per liderar res, que van acabar engolits pels seus fracassos electorals i pels conflictes de les “famílies” socialistes. El líder actual, Ximo Puig, mostra alguns trets més interessants i una idea de país molt més clara que no pas els anteriors, però una llarga vida política lligada al lermisme no és cap bona aliada, o si més no això sembla pensar un electorat que, malgrat la davallada vertiginosa del PPCV en les enquestes, no gosa retornar-li la confiança al PSPV. La irrupció de Compromís, lligada a l’ensorrament del bipartidisme tradicional a l’Estat, tampoc no augura bones perspectives per a un partit que sembla precipitar-se a poc a poc cap a la irrellevància més absoluta. Qui sap si arribarà el dia, més d’hora que tard, que aquest PSPV invertebrat ja no tinga ni dret a –o ganes de- viure. No el trobarem a faltar, ni el país ni els vertebrats.
