Estem passant una temporada de molt soroll. Encara no ens hem refet de les eleccions que ens esclata el moviment dels indignats. Encara no hem paït una cosa ni l’altra, que ja ens empaita el tema dolorós dels nous sense sostre, embargats, desnonats i arruïnats de per vida.
Els polítics no ho tenen gens fàcil. Ara bé, els hem de deixar sols? Mai com ara, caldria que el debat no pari de fluir. La societat està empenyent per la força dels fets punyents que cada dia sotraguegen les nostres consciències. Els mitjans, els opinadors i tertulians que cada dia des de totes les emissores de ràdio i televisió carreguen contra uns i altres i sentencien el que cal fer, el que cal que tots fem.
Potser que parem una mica, i anem per parts.
Una part dels justament indignats, i grans perjudicats, són els desnonats que els han deixat sense pis i arruïnats. I la brama és que donar el pis en “dació” hauria de cancel·lar tots els deutes. I alguns experts recorren a l’estranger per dir-nos que això funciona així.
Jo reconec que no sóc expert, ni jurista, ni he fet un estudi a fons sobre aquesta qüestió, però el sentit comú m’està dient:
1.- Els pisos varen ser valorats per una societat de taxació (no puc deixar de considerar que aquestes societats es movien i es mouen a l’entorn de les entitats financeres)
2.- En molts casos, el préstec hipotecari es va fer per quantitats del 100 i fins del 120% del preu taxat.
3.- El deute hipotecari impagat és, de molt, superior al 50% del valor de taxació.
4.- Els interessos, comissions, despeses “legals” dels deutes fallits són a nivell d’usura
5.- L’escreix de la hipoteca en molts casos va servir per equipar el pis.
6.- Tota aquesta disbauxa creditícia va ser fomentada per les entitats financeres
7.- Aquestes operacions, durant aquests anys, han estat generalitzades, no han estat excepcionals.
8.- Als països on funciona la “dació” en pagament, els crèdits acostumen a ser un complement a la inversió que fa el comprador.
9.- I finalment (?), les disbauxes han estat per la part dels promotors, per la part de les entitats financers, i per la part dels compradors.
Només amb aquestes dades a la vista, ja es pot veure que el problema que tenim davant és un tsunami de proporcions descomunals.
I precisament per això, el problema només es pot resoldre per la via política i no només jurídica, com alguns ens volen fer creure amb la Dació aplicada de forma universal i generalitzada. La dació generalitzada té uns problemes molt greus:
1.- Econòmicament allibera el deutor d’una manera que no em sembla ni moralment, ni responsablement acceptable.
2.- És moralment acceptable que la triple disbauxa la pagui només una part, en aquest cas, l’entitat financera, i les altres dues surtin fregant-se les mans i espolsant-se les sandàlies, i deixant el “mort” a la Caixa o Banc? Els estem retraient que les financeres només pensen a resoldre’s els seus propis problemes i que no afluixen el crèdit a empreses i a particulars. Què faran en el futur si els carreguem tot l’immobilitzat insolvent, així, de forma automàtica?
Potser li haurem de preguntar al Sr. Rubalcaba, si també té la solució, encara que no ens la vulgui dir, de moment.
Per si de cas, val la pena que el nostre Parlament rebutjant posicions demagògiques d’alguns, intenti de treballar possibles solucions, que sense deixar satisfetes totes les parts, mirin de trobar aquell punt d’encert, que haurà de passar:
1.- Repartir les càrregues a uns i altres, considerant les responsabilitats i possibilitats exhibides d’uns i altres.
2.- També la part de l’Administració per la seva intervenció d’espectador impassible, que durant tants anys, només ha mirat la part dels ingressos que han estat ingents i indiscriminats.
3.- També la part de l’Administració del que li suposarà d’obligacions a futur d’aquests nous candidats a fer ús dels serveis socials a perpetuïtat.
4.- Destriar les xifres d’embargaments i desnonaments, demanant la col·laboració de les Entitats implicades, que si no anem errats, posen al mateix sac tots els desnonaments haguts, de locals, segones residències, habitatges de 1ª residència, etc.etc.
Tot plegat posat sobre la taula pot afavorir que puguem trobar una solució més equilibrada i segur que menys injusta, si tenim en compte els fets, tal com ara s’estan produint, normalment acompanyats de situacions dramàtiques que rebel·len les consciències.
Josep M. Puig
Terrassa
