L’ atur no s’atura… atura’t a pensar-hi.

Quan arribem als 2 hi haurà una revolució. Això deien l’ any 78. Llavors l’ Amestoy feia un programa que es deia 35 millones, referint-se a tots el espanyols que feia poc s’ havien recomptat, passant una mena de formulari per triplicat a totes les cases, escales de veïns i fins anant-hi personalment funcionaris a recollir les dades. El to d’amenaça que hi havia al peu de les preguntes deixava ben clar que no respondre o mentir en les respostes era terrible i tindria un càstig.

Així la xifra del títol del programa 35 millones, era ben aproximada a la realitat demogràfica del país.

Ara parlen de 47 milions, dotze milions en trenta-un anys, un ritme de creixement important tenint en compte que la nostra és una taxa de fertilitat de les més baixes del món. D’algun lloc hauran sortit aquests dotze milions de persones, dic jo.

Les xifres macro-econòmiques son així. Com qui diu fa quatre dies es parlava de la plena ocupació, es deia que mai tants milions havien treballat a Espanya. Ahir va sortir la xifra simbòlica dels 4 sense feina.

4 es un número sense més sentit que estar correlativament situat desprès del 3 i abans del 5.

Per expressar la urgència de la tragèdia, fixem-nos que equival a Barcelona, Badalona, L’Hospitalet, Sant Adrià, Sant Just i tot el cinturó roig de’n Montilla, amb tots els seus homes, dones i criatures, tots, sense feina. Tots, tots i tots.

Veient rera cada xifra el rostre del veí, de l’ amic, del mestre, del cambrer del bar que coneixes, es ben diferent. Que farà Barcelona , Badalona, Hospitalet, Sant Just, Sant Boi… tots al parc, o al bar?

Que hem fet malament? Tenia15 anys quan vàrem arribar als 2. Però es clar, encara s’havia de fer la revolució tecnològica, i la vàrem fer. I desprès va venir la reconversió industrial, i la vàrem fer. I desprès la convergència europea, i la vàrem fer, i desprès la internacionalització, i també ho vàrem fer, i desprès la Globalització i la vàrem sofrir i fins ens van dir que havíem d’ endeutar-nos, que era bo per l’economia, i ho vàrem fer.

Es a dir, vàrem llençar els telers, desprès les colònies i les fàbriques, desprès vàrem requalificar el terreny de la fàbrica per fer cases aparellades a preus d’ Europa i ens vàrem endeutar per comprar-les. Un llarg recorregut per acabar com al principi, però sense mitjans de producció.

Ara tenim un país que no fabrica res, que no conrea res, i que és ple d’agències immobiliàries, agències de viatges i agències de publicitat.

Les primeres ja han tancat, les segones al setembre no obriran i la tercera no sé si la podré aguantar fins desembre.

Quan arribem als 2 hi haurà una revolució, deien. Som als 4 i la revolució no es capaç de despatxar al Zapatero ni al Montilla.

Vergonya, cavallers, vergonya!.