Duns Scott -pensador franciscà del segle XIII- sentencià que “la major i més preuada mostra d’amistat és regalar els propis pensaments”. També aquesta reflexió la podem fer nostra: la reciprocitat de sentiments i pensaments es dóna sempre entre amics. És una forma d’hospitalitat ja que oferim als amics la nostra pròpia casa. Aquests ens acompanyem sentimentalment i intel·lectualment per tal que ens puguem sentir més forts en els moments dolorosos, i també més units en els esdeveniments joiosos, sense sentir cobejances de cap mena. És ben clar que l’amistat es forja amb la mútua donació i l’ajut constant. Quan ens entreguem la vida social amb una confiança absoluta, immensa i total i quan explorem la naturalesa de la societat en què vivim, o examinem del treball viscut, comprovem que en molts d’aquestes situacions neixen amistats sinceres i que, llavors, és un goig trobar-se amb aquesta realitat com quan un troba el minúscul raig de sol i de llum que il·lumina les foscors d’una vida pesarosa. Aquell raig potser no podrà, tal vegada, il·luminar tot el conjunt vivent i, per descomptat, no aclarirà totes les tenebres del món, però aportarà una mica més de màgia i d’optimisme per començar a transfigurar o transformar el món. Benvingut siguin aquests raigs de llum o d’amor que són els raigs de l’amistat. La vida millora amb aquesta consideració que alegra el cor i que supera totes les decepcions o desencisos.
No podria pas esmentar tots els escriptors que han parlat d’un vertader amor d’amistat. En certs moments en què exercim l’amor d’amistat -aquells “instants d’amor“, anomenats així pel un jove filòsof de Barcelona, Francesc Torralba-, ‘l’ànima es troba feliç i dolguda alhora’; feliç amb el benestar que genera i dolguda per les penes que un ha de compartir amb els amics. Si, a més a més, hi ha vincles familiars, llavors un estima, amb amor d’amistat la família: dona, fills, germans, tant en les coses menudes i quotidianes com en situacions extraordinàries. L’exercici de l’amor cristià de benvolença també inclou el deure de compartir alegries, interessos i preocupacions amb els més pobres, els indigents, els sofrents, els malalts i els més necessitats. Des de l’interès merament mundà segur que no es basteix cap lligam amigable i generós.
Aquest amor envers els altres exigeix veracitat i sinceritat. L’amistat vertadera mai no s’ha de deixar contaminar per succedanis, imitacions o aparences enganyoses que són probablement interessades. L’amistat és un fet ben viu, que comporta perfecció, lleialtat i benvolença; que troba sempre complementarietat, mútua simpatia, tracte afectuós, alegria, germanor, confiança, pacient fortalesa i esperit de servei amb les conseqüents repercussions socials que generaran manifestament altres virtuts comunitàries: més solidaritat i més preocupació pels altres.
En una coneguda novel·la d’Stegner, “En un lloc segur”, se’ns dóna un d’aquests raigs de sol que proporcionen una meravellosa claror pel que fa a una amistat duradora i encisadora entre dos matrimonis que s’ajuden tota la vida fins a la fi -quan mort una de les esposes-, una situació on no hi ha res de fals o mentider. Pel que fa a la mort de la protagonista principal, diu un dels marits: “No pots viure de prop la mortalitat dels amics sense que et porti a pensar en la teva”. Els propis pensaments de dolor i de mort són compartits al llarg de la novel·la. Per a un home de bona voluntat l’amistat es veu com un dels aspectes més clars i més importants de l’amor a la vida, en les alegries i penes; tot és viscut rectament i desinteressadament pels amics. Per descomptat, s’omple el cor de pau i se sacia del tot. S’experimenta, llavors, el fet que cap tempestat, cap contradicció, cap paraula ni cap gest no pot trencar una amistat basada en aquests fonaments o vincles, ja que en el fet d’estimar rectament l’amic ho estem vivint des de d’un amor sempre virtuós i indefallent. Ens fan costat a l’hora de la malaltia moral o física; no ens deixen mai sols quan experimentem contrarietats, i conseqüentment es lamenten en el cas de no haver pogut potser fer més per l’altre o no haver pogut alleujar-lo, carregant-se el pes de l’amic. Hom s’alegra, doncs, amb les alegries de l’amic i plora amb les seves penes. L’amic sempre compadeix i comparteix. I així, els amics són un gran suport en les hores difícils, en els moments d’angoixa o de contradicció.
Com és lògic l’amistat exigeix també perdonar sempre, i demanar el perdó. Si en una relació amical s’hi mantingués algun punt defectuós o de fricció, o fos una “amistat fictícia” ja no podríem parlar de vera amistat. Els amics donen tot el que tenen: el temps, la conversa, l’ajut material i espiritual.
