HOMILIA 2010-03-14 DIUMENGE IV de QUARESMA
Les tres lectures d’aquest diumenge IV de Quaresma ens presenten una situació canviant, ens parlen de retorn una paraula que va molt lligada a conversió. Tot retorn, tota conversió, per a ser autèntica, exigeix una purificació, un canvi, una renovació que ha de començar en el fons del cor. Una conversió que ha d’estar motivada, essencialment, pel gran amor que ens té el nostre Pare Déu, un amor que el salmista ens invita a experimentar quan ens diu “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”, i que se’ns fa palès en aquesta paràbola del Fill pròdig que acabem d’escoltar.
Una paràbola, que potser seria més exacte anomenar-la del Pare pròdig, i que ens mostra l’amor universal de Déu. D’un Déu que tant estima als fariseus i mestre de la Llei, rigoristes complidors de la Llei, personificats en el fill gran, com als pecadors que no viuen d’acord amb els preceptes del Senyor que, en la paràbola, estan representats pel fill petit.
Aquesta paràbola és una crida joiosa a la conversió, al retorn. I ens ensenya que, malgrat quin hagi estat el nostre pecat, Déu ens espera. Però no ens espera per renyar-nos, d’una manera freda i insensible sinó com ho feu el pare de la paràbola que, al venir al fill, com diu l’evangelista es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. Aquest és el nostre Déu i així vol actuar en cadascú de nosaltres.
Tant en la conducta del fill gran com en la del fill petit, la paràbola ens hi fa veure dues situacions de pecat. Podríem dir que el pecat més gros del germà petit és haver abandonat la casa del pare i al pare mateix. El pecat fonamental és voler prescindir del pare, no estimar-lo amb sinceritat i “buscar-se la vida” pel seu propi compte. Al principi deuria viure alegrement, però la seva alegria va ser superficial i fugissera. Lluny del pare, vivint a la seva, aviat es va trobar buit i sense joia al cor. Es va sentir pobre i degradat en la seva condició personal. Prescindir del Pare, prescindir de Déu pot arribar a deshumanitzar. L’ús de la llibertat al marge de Déu empobreix i pot arribar a envilir. Aquesta és una experiència que podem haver fet tots en major o menor grau: Després d’haver viscut l’atracció el mal i d’haver-ne fruit d’una manera efímera, després d’haver trencat la nostra relació amb Déu, hem experimentat el buit, no hem experimentat la felicitat plena.
L’altra situació de pecat que ens descriu la paràbola és la del fill gran. El fet que el germà gran no sàpiga alegrar-se del retorn del germà petit, el fet que l’entristeixi l’acollida que el pare li dispensa al germà que ha tornat, distorsiona tot el relat. El fill gran no havia desobeït mai al seu pare, però sota la carcassa de correcció i d’obediència hi havia un altre fugitiu de l’amor del pare. El seu cor també estava lluny del pare. No havia sabut fruir de la riquesa que se li oferia a casa seva. Ho tenia tot, i en canvi es delia per un cabrit per poder fer festa amb els amics! Vivia tancat en el seu món limitant-se a complir materialment les seves obligacions. Era incapaç de perdonar i per això no podia entendre la generositat del seu pare.
Però el pare també es preocupa per ell: va a trobar-lo i li prega que entri a casa per participar del banquet de festa. L’actitud del pare és reflex de la manera d’actuar de Déu enfront d’aquells que es tanquen en si mateixos i menyspreen als que són considerats pecadors, o no pensen igual que ells. A aquests, també Déu els estima encara que ells no estimin al demés.
L’amor de Déu no l’hem de comprar amb les nostres bones obres. L’amor de Déu ja el tenim. Déu sempre ens accepta una i altra vegada, passi el que passi. Déu no lliga el seu amor a cap condició. Les nostres bones obres han de ser el resultat del nostre amor a Déu i als germans. Entre Déu i nosaltres, en la perspectiva cristiana, i ha una relació de paternitat i de filiació. I això necessàriament comporta fraternitat entre nosaltres. Però per al germà gran la fraternitat no existia: “…aquest fill teu” diu dirigint-se al pare, no diu pas “aquest germà meu”. I això és molt important perquè en la mesura que regni la fraternitat en el nostre món, es farà present entre nosaltres el Regne de Déu. Sapiguem correspondre degudament a aquest amor que Déu ens té i que és més fort que totes les nostres culpes.
