En la història de Catalunya dels darrers tres segles, concretament a partir del 1714 s’hi constaten diverses característiques dramàtiques. La primera és l’opressió de l’Estat espanyol sobre la vida catalana i la segona que els periòdics intents de redreçament foren reprimits d’una forma o altre i obligaren a reprendre el camí que ja s’havia iniciat anteriorment.
Això explica que en els inicis del que s’anomenà Catalanisme polític en les darreres dècades del segle XIX, es a dir, la vessant clarament política de la Renaixença es fixà com a objectiu l’aconseguir l’Autonomia per a Catalunya com una prioritat destacada.
Aquell objectiu es ben present en tots els programes, manifestos i parlaments de les diverses forces que s’inspiren en el Catalanisme. Així, els que fan el balanç de la Mancomunitat de Catalunya en el volum “L’obra realitzada” (1923) afirmen “L’obra és modesta, si es té en compte les necessitats i aspiracions de Catalunya; és gran, si es pensa en els mitjans pobres que la llei ens deixa i en el caràcter efímer de les facultats de la Mancomunitat i en la seva naturalesa d’institució incompleta i passatgera, destinada a ésser la transició entre el vell règim, durament centralitzador i uniforme, i aquell a què aspirem, en el qual puguem regir amb plena autoritat la vida catalana”. L’objectiu era, aleshores aconseguir l’Autonomia i en aquest camí la Mancomunitat inicià els treballs preparatoris, però, la dictadura de Primo de Rivera ho escapçà i no hi hagué experiència autonòmica.
Uns anys més tard, el 1931 Catalunya aprovà el projecte d’Estatut d’Autonomia conegut com “el de Núria” per què fou redactat per la Comissió elegida per a aquest treball en aquell santuari. Aquest projecte fou retallat a fons per el Parlament de la II República Espanyola que aprovà el 1932 un Estatut d’Autonomia. Aquesta vegada l’experiència autonòmica fou breu. A part de la inestabilitat social de l’època, la transferència de competències a la Generalitat mai no es culminaren. Després la Guerra d’Espanya (1936-1939) i les seves vicissituds acabaren pràcticament amb l’experiència autonòmica iniciada. A continuació, caigueren sobre Catalunya els quaranta anys de dictadura de Franco.
A partir del 1979 Catalunya obtingué un nou Estatut d’Autonomia que aquesta vegada sí que ha permès fer l’experiència de la seva viabilitat en el marc de l’Estat espanyol. Han estat trenta anys en els que s’ha comprovat com es de difícil que l’Autonomia esdevingui un marc d’autogovern per a Catalunya que s’adapti a les seves necessitats i aspiracions. És cert, que l’intent d’estroncar l’autonomisme amb la LOAPA fou rebutjat, però també es ben veritat que durant trenta anys totes les Lleis de Bases que s’han aprovat han envaït competències i han anat fent un marc restrictiu per al Govern i el Parlament de Catalunya.
El Catalanisme al llarg de trenta anys ha fet l’experiència que un Estatut és contínuament assetjat des dels poders centrals de l’Estat espanyol i que les inèrcies centralitzadores i uniformitzadores són ben vives. Per primera vegada en la història del Catalanisme polític hi ha hagut temps per a comprovar que l’autonomia no es possible eixamplar-la i adaptar-la als canvis que reclama la societat catalana, sinó, que ben al contrari s’empetiteix i experimenta l’asfíxia que Trias Fargas pronosticà. (Narració d’una asfíxia premeditada – les finances de la Generalitat de Catalunya 1985, reeditada el 2011).
Els episodis que il·lustren aquesta experiència formen un reguitzell llarguissím. Són constants, són eloqüents. Això explica que la societat catalana ha anat girant els ulls cap a altres solucions. Explica que la gran manifestació d’un milió i mig de persones a Barcelona el darrer 11 de Setembre fou encapçalada per una pancarta que afirmva: “Catalunya, un nou Estat d’Europa”.
