La brutal instrumentalització del barri del Cabanyal clama al cel; tant, que tot el que es diu sona a buit, fals i, malauradament, demagògic. A mesura que passa el temps anem cap un esperpèntic retrocés en tots els ordres de la vida. Els interessos, com sempre, s’anteposen als principis, les utopies, els ideals i les causes justes. Al remat ens quedem estancats en la més absoluta misèria moral i ètica. Tanmateix quan arriba el moment crucial de posar-ho tot al seu lloc, mirem enrere per fer balanç però aleshores, ja és massa tard i busca-li qui t’ha pegat!.
Aquesta sensació és la que deuen d’experimentar els veïns del barri que no volen deixar casa seua. Em trenca el cor escoltar-los parlar des de la més absoluta indefensió i en un estat d’extrema vulnerabilitat. Els fills i nets de pescadors que viuen allà són el vincle que ens acosta als valencians que, amb escassos recursos i sense cap formació en matèria d’arquitectura, tingueren les ganyes, l’enginy i la creativitat que feu possible convertir un barri de pescadors en un conjunt històric que, a més a més, és genuí de la ciutat i, per això, no es pot trobar arreu del món una expressió tan peculiar del modernisme.
La imatge que il·lustra aquest text pertany al llibre Les cases del Cabanyal i el missatge que ens arriba des de la balconada històrica resumeix en molt poques paraules l’estira-i-arronsa entre la societat civil i l’administració.“ Tinc 100 anys he sobreviscut la Guerra. Ara l’avarícia i la incultura volen assolar-me”. No cal afegir més perquè la cultura popular espontània i sàvia sintetitza d’una forma senzilla i accessible la realitat.
El que vivim aquests dies a València em fa venir a la memòria la magnifica pel·lícula de Sergio Cabrera La estrategia del caracol (1993), on en clau d’humor mostra una història que té molts punts en comú amb aquest barri de pescadors. “La gent”, com digué la portaveu de Compromís, Mónica Oltra, en les Corts Valencianes, “eixirà al carrer davant de les màquines, abraçarà les seues cases en un gest d’amor i no hi haurà màquina que tombe una casa en el Cabanyal. Saben vostès perquè anem a guanyar-los esta batalla? Perquè la raó és més forta que la barbàrie i perquè el nostre amor és més fort que les seues ànsies de destrucció”.
Ahir, una vegada més, eixa gent de la qual parla Oltra va eixir, de nou, al carrer per defensar el que és seu, per defensar la memòria dels seus avantpassats, per lluitar per un patrimoni cultural, històric i artístic que ens pertany perquè tots som una miqueta l’essència del barri del Cabanyal que Sorolla i Blasco Ibáñez van transmetre a través de les paraules i de la pintura i, que, ara, nosaltres, hem de conservar, senzillament, perquè això és el nostre llegat a les noves generacions i, sobretot, perquè ens l’estimem en cor i ànima.
*Nota d‘agraïment a l‘editorial L’Oronella per cedir la reproducció de la foto que il·lustra el text
