Sóc un de tants valencians residents a Barcelona i a Catalunya, tot i que no forme part de la triada massiva i dominant: mestres, professors i músics. Pertany més aviat al sector dels “altres”, generalment englobats en diferents professions liberals. Entre tots hem aconseguit que la valenciana siga la “regió” de l’Estat que més flux d’immigració aporta al Principat en els últims anys, tot superant les subministradores clàssiques de mà d’obra del segle XX: Andalusia, Extremadura o l’Aragó. No cal dir que la política lingüística de la Generalitat de dalt hi ajuda. Als mestres se’ls reconeix el seu valencià com el català de tots, i així se’ls obre un ventall laboral més ample. Però també hi ha el factor de la consciència d’identitat comuna o, si més no, germana. Com explica el politòleg Jordi Muñoz, som la primera generació que viu la realitat dels Països Catalans d’una forma normal, gràcies a la feina que han fet abans els pares i els avis, des de Fuster –que, no cal oblidar-ho, va visitar Barcelona per primera vegada amb ja gairebé 32 anys–, Estellés o Sanchis Guarner.
“Baixar” a València i “pujar” a Barcelona forma part de la nostra vida, és ja un hàbit, malgrat que l’Estat malda per continuar posant pals a les rodes, entrebancant unes relacions que haurien de ser més fluides entre ambdós costats de la Sènia. El tren València-Barcelona, l’única línia ferroviària no deficitària de Renfe, manté un conegut tram de via única al sud de Tarragona que fa habitual les aturades del tren per aquelles contrades. Mentrimentres, el TGV ni està ni se li espera. Tot i això, continue pensant que aquest no és el nostre problema principal. Més aviat em preocupa que l’Euromed siga un tren unidireccional, de valencians que “pugen” a Catalunya, però no de catalans que “baixen” a València.
És clar que hi ha molts catalans que en fan la ruta per viatges de negocis, car les relacions comercials continuen sent molt potents, però n’hi ha molts pocs que fixen la residència al País Valencià o que hi van per estudiar a la universitat. És evident que la política lingüística de la Generalitat de baix no ajuda gens en aquest cas, i molts catalans continuen veient el País Valencià com un territori hostil. Fet i fet, però, en realitat és un territori desconegut i incomprès. El gran repte dels propers anys és fer de l’Euromed –i qui sap si mai del TGV– un tren bidireccional. Tots n’eixiríem guanyant.
