Ho estan fent molt bé. Han entès perfectament com equilibrar la tradicional atribució de superioritat moral amb els mecanismes de l’era mediàtica, tot oferint-nos tota una sèrie d’escenes que són escaients per sumar suports. Insults als banquers, bel·ligerància total contra tota autoritat i crítica constant i sense admissió de matisos contra la policia. Com dèiem, ho estan fent molt bé. El veritable problema, tanmateix, és tot el que hi ha sota la superfície d’aquesta perfectament orquestrada operació mediàtica. Primer de tot, però, cal ser conscients del fet que, com tota altra formació política a la recerca de més suports, l’extrema esquerra també empra els mecanismes del màrqueting polític. L’extrema esquerra també ven un producte, per molt que l’expressió disgusti als hereus de la crítica al sistema de producció capitalista. L’extrema esquerra també ofereix estímuls potents i més aviats faltats de reflexió quan això permet obtenir vots, deixant de banda allò que dignifica la política democràtica, aquella que s’hauria de basar en el raonament i la deliberació. Això implica una falta de conviccions? En absolut. De fet, és precisament aquí on hi ha un segon problema: les seves conviccions.
La campanya ‘Independència per canviar-ho tot’ és en aquest sentit molt il·lustrativa. El seu manifest reclama retornar la centralitat del procés al poble, davant del segrest institucional que pateix. Aquesta demanda bé pot ser relacionada amb l’antiga convicció marxista segons la qual l’element decisiu del procés històric és econòmic i, per tant, allò que cal destruir és el sistema capitalista. Això, naturalment, implica tant la destrucció de les institucions i les seves falses llibertats, que són merament una representació superestructural del sistema, com el retorn al poble del poder per executar les lleis del procés històrico-econòmic. El problema d’aquest raonament és que no ha entès que l’esfera política té entitat pròpia i els problemes referents a la llibertat són eminentment polítics, no econòmics. És més, el marc institucional actual, tot i estar urgentment necessitat d’una proposta reformista contundent que aprofundeixi la seva qualitat democràtica, ja compta amb institucions que asseguren certs equilibris i llibertats fonamentals i als quals no es pot renunciar. La demanda de des-institucionalitzar el procés per centrar-lo en el poble demostra un enteniment limitat del poder: el poble, sense control ni mecanismes institucionals que en canalitzin les iniciatives, pot ser un poder tan perillós com un mercat totalment desregulat o un estat omnipresent.
Un altre element altament problemàtic és l’avaluació que l’extrema esquerra fa de les elits en aquest sistema capitalista: els grans empresaris i els polítics que en són, altra vegada, una mera representació. La situació que descriu l’extrema esquerra és d’explotació, de manca de llibertat i d’opressió, elements que situen la persona més enllà de l’àmbit de la llibertat, això és, en la tirania, l’única forma de govern contra la qual, segons la tradició del pensament polític occidental, la violència és justa. Com que els bancs exerceixen violència, com que les retallades dels estats governats per la dreta exerceixen violència, en altres paraules, com que el sistema es constitueix en violència (econòmica) tirànica, l’extrema esquerra veu justificades tot un seguit d’actituds que flirtegen amb aquell àmbit on la paraula i el debat han quedat enrere i la lluita (que sempre és muda) esdevé el principal element polític. Les darreres mostres de contundència mediàtica vers el cos dels mossos o sobre certs banquers en són només una petita mostra, amb un impacte positiu molt natural en els ciutadans que pateixen amb una gran indefensió les càrregues i desgràcies d’uns moments difícils. Tot i així, siguin quins siguin els problemes greus i reals d’una part de la ciutadania, parlar de tirania és un error conceptual amb perilloses conseqüències pràctiques. La tirania és quelcom molt més greu en comparació amb la situació actual. I les paraules importen perquè determinen part de l’acció.
Finalment, entre les conviccions de l’extrema esquerra hi ha també una pretesa superioritat moral respecte totes les altres zones del tauler polític. Aquesta pretesa superioritat moral, que es contradiu una vegada més amb l’enteniment de la política únicament des de la lògica econòmica, prové dels dies en els quals Marx prometia l’alliberament del treball, l’alliberament de la necessitat. S’ha indicat amb encert que això constituïa una absoluta contradicció en el pensament del co-autor del ‘Manifest Comunista’, ja que era Marx qui havia situat el treball com allò més propi de la persona, ‘una eterna necessitat imposada per la naturalesa’, fins al punt que parlava de l’home com a animal laborans. I la seva gens utòpica (en el sentit de eu-topos, bon lloc) proposta és una societat en la qual la condició fonamental de l’home ja no és necessària? És més, pot ser eliminada una condició fonamental de l’home? No és descabellat pensar que el problema de fons d’aquesta contradicció rau en barrejar elements de l’esfera de la necessitat biològica inherent a la humanitat – i el seu tracte a través de l’economia- amb elements de l’esfera de la llibertat, de la política, els mecanismes i objectius de la qual són ben diferents. Quan s’ha aplicat aquesta barreja, el resultat històric ha estat l’emmudiment de la paraula i el diàleg a favor de la força necessària i devastadora que vol alliberar la persona de quelcom del que no podem ser alliberats.
L’extrema esquerra a Catalunya l’encerta en la demanda d’una societat més justa i democràticament aprofundida però els seus vincles amb certes tradicions de pensament l’impregnen d’unes conviccions i mecanismes d’actuació que ens porten a escenaris en cap cas més òptims ni desitjables. La necessària millora només provindrà d’un correcte enteniment de la realitat política i del reformisme contundent que se’n deriva. Només provindrà d’una política que respecti els èxits obtinguts en àrees com la limitació dels poders i el respecte per la singularitat de la persona. Només provindrà d’una política que vulgui fundar la llibertat, això és, la condició per a què la gent, a través d’una representació propera i controlada, també a través de mecanismes de participació més actius i igualment controlats, pugui intervenir ens els afers comuns. Només provindrà de deixar estar la grandiloqüent promesa de la superació de la necessitat a través d’un nou sistema econòmic per intentar, molt més humilment, assegurar un equilibri digne entre necessitat i llibertat. Només provindrà, en definitiva, de fundar la República, aquell sistema polític lliure de la dominació estrangera, amb uns poders interns equilibrats i controlats i on les lleis es fan a través de la màxima implicació i consens entre els ciutadans. I tot això només és possible des d’una tradició de pensament que superi la dicotomia dels dos darrers segles consistent en idealitzar o bé el mercat o bé l’Estat (sempre en relació als seus papers econòmics) i que pensi en allò realment important: el(s) poder(s) i la seva articulació.
PS. Article escrit amb tot el meu respecte cap a aquelles persones properes, a qui aprecio, i que sé que no compartirien en absolut el contingut de les línies anteriors.
