Els camps de concentració han reviscut, més tard, a l’antiga Iugoslàvia, a l’Àfrica, a l’Amèrica llatina i a molts altres països. En tots s’han patit, de nou, sofriments, injustícies i dolors. En tots l’home ha continuat “deixant de ser home”, ja que la situació en que s’ha trobat respon a la pregunta de l’escriptor Primo Levi de “si això és un home”? Com ja havia escrit Rimbaud (“Jo és un altre”), també Kertész i Frankl parlen del “Jo, l’altre” (així és un dels títols d’una de les obres de l’escriptor hongarès): ”l’altre”, doncs, és aquest “jo humà anorreat i humiliat”, reduït a un número, a una cosa; un home o dona deixa de ser el que és per culpa dels “poderosos” i “creguts”. En un camp d’extermini, deixa “un ésser humà d’existir com a l’ésser que fou fins aleshores”, perquè desapareix la seva dignitat com a persona, el seu jo més íntim s’esvaeix. L’home és el no-home perquè alguns s’han “atribuït”, sense cap dret, el poder de deshumanitzar-lo. Però la història posa cadascun al seu lloc: aquells pobres nazis “poderosos” foren “els inhumans” i ho pagaren amb escreix. I així passarà sempre, ja que al final guanya la veritat i la justícia.
Mentrestant s’ha d’assumir la història tal com ha estat i treure’n tot el profit possible per poder rectificar. Sabem ara perfectament que els camps dels Gulags russos i la xarxa dels camps nazis foren creats amb la mateixa finalitat: fer desaparèixer una part de la població que “incomodava”. Una quantitat innombrable víctimes donen fe que aquests règims auto-divinitzats, auto-idolatrats i ateus van acomplir un dissenyat i volgut propòsit, essencialment malèvol: eliminar de l’ “home” uns drets fonamentals o la seva dignitat essencial.
Tot el que s’ha escrit sobre això, s’haurà de repetir als que vinguin darrere nostre. La història és “magistra vitae, com digué Ciceró. Els testimonis dels intel·lectuals, dels historiadors, dels escriptors i pensadors que han vist els horrors no deixen d’interrogar-nos, tot i que sigui dur tot allò que l’home ha experimentat en aquests i altres casos, per desgracia. No val afirmar allò que diuen que “l’única solució per al intel·lectual, davant aquests fets greument problemàtics, és el suïcidi” (com afirmava Albert Camus): no és veritat! El que ha de fer l’intel·lectual -polític, escriptor, pensador…-, és donar fe del seu temps, sigui plàcid, sigui esborronador i paorós. També Camus, potser una mica mes raonablement, deia també que “encara que la vida no tingués sentit s’hauria de continuar estimant-la, però sense esperar res”. Penso que no té tota la raó, ja que en la vida, quan hom estima hi ha esperança: s’espera molt d’ella i de tots els qui ens acompanyen. De tots els homes se’n pot esperar sempre molt més. Paga la pena estimar i respectar: si ens atansem amb amor als altres mai no perdrem de vista una vida esperançada. Ni l’amor ni la innocència no es perdran. N’hi ha prou en creure que totes les persones són sensibles a l’amor. Aquest amor és sempre un punt de partida i d’arribada.
Auschwitz-Birkenau són el testimoni fefaent dels horrors viscuts, però potser cap de nosaltres no acabarà d’entendre el “perquè” del fets i fins a quin punt els botxins arribaren en les tècniques torturadores -i sobretot el “perquè” de tants horrors- i quins han estat els mecanismes secrets de certes complicades ments humanes d’una època, causats per “egoismes nacionals i irracionals”. Han estat com uns moments o temps de follia personal i col·lectiva, en què molts drets humans foren totalment trepitjats i deixaren una marca per sempre més. Foren crims contra la humanitat -contra l’home humiliat i reduït al no-res-, però crims ben pensats i perfectament executats. Ho deia G.K. Chesterton: “Traieu de l’home allò que té de sobrehumà -referint-se al pla diví-, i no li resta sinó només allò que no és humà”; en altres paraules: queda tan sols allò que hi ha en ell d’inhumà. L’explicació última es troba en el pecat, en la ruptura de la llei volguda pel Creador. Napoleó Bonaparte -un dels grans genocides de la història- deia una vegada que “no hi ha més que dos poders en el món: el sabre i l’esperit, i a llarg termini el sabre és sempre vençut per l’esperit”. Ell mateix es va adonar que la força bruta no menava cap a enlloc.
Penso que els escriptors citats condemnen tota mena de sabres, d’armes, de guerres, d’enfrontaments, d’injustícies i que la seva literatura testimonial desperta el nostre esperit. Sé que alguns d’aquests escriptors foren creients; altres potser no. Però no m’importa ara saber-ho, ja que, en determinats moments l’home no es defineix com a home exemplar només perquè manifesti o confessi una fe determinada. Hi ha hagut “creients” (a la seva manera) que han construït aquests o altres camps de concentració i d’extermini, que han declarat guerres injustes i que han assassinat moltíssims innocents. Es pot afirmar que han estat potser éssers abjectes, si en algun cas es pot denominar així algun home, però també sabem que fins l’ésser més corrupte és persona i mereix ser considerat digne, si més no amb la possibilitat de esmenar els seus errors. El comandant Rudolf Hoss, que dirigia els camps d’Auschwitz-Birkenau, després del procés de Nuremberg, va demanar perdó, retornà al catolicisme i va morir -executat pel aliats- sincerament penedit de tot el mal que havia fet en els dos camps esmentats.
A Auschwitz-Birkenau no hi tornaré per gust, perquè tots ens hi sentirem trasbalsats i a punt de vomitar. Però sí que paga la pena d’anar-hi una vegada per conèixer “in situ” el que succeí -fa més de mig segle- per tal de no repetir-ho.
